ARCO 2013

Quines funcions ha de complir una fira d’art al segle XXI? ¿S’estan ressituant les galeries a la mateixa velocitat que la resta d’agents de l’art? I les institucions? ¿S’estan convertint les fires i les galeries en una de les poques plataformes de treball que van quedant per als comissaris independents/multi-dependents?

Aquest és un moment de redefinició de l’art, de la cultura, del sistema econòmic que coneixem i del món. A tots i cada un de nosaltres ens toca repensar. Fa uns dies llegia en el llibre Funky Business unes dades molt gràfiques: “Inevitablement, els nous rols demanen noves habilitats. Fa trenta anys, havíem d’aprendre una nova habilitat per any. Ara, és una per dia. Demà serà una nova per hora. Habilitats com el networking-l’any 1960 un gerent mitjà havia d’aprendre 25 noms al llarg de tota la seva carrera-; avui hem d’aprendre 25 noms nous cada mes. Demà, potser siguin 25 noms nous per setmana (i la meitat d’ells probablement seran noms en altres idiomes)”.

Aquest és el nostre present. I aquest és el present d’ARCO. ARCO va néixer l’any 1982. Era el principi dels 80 i l’inici de l’obertura mental i cultural d’Espanya. Diverses generacions d’artistes, crítics, comissaris, galeristes i col·leccionistes hem crescut amb ARCO. No sempre ha existit Internet (encara que als més joves els hi costi d’imaginar), i no sempre hem tingut accés a tot allò que passava a l’altre extrem del món. Va ser a ARCO on per primera vegada vam veure una impressionant instal·lació de Thomas Hirschhorn (a l’estand de Chantal Croussel) i va ser a ARCO on vam poder escoltar a Harald Szeemann participant en una taula rodona. En tots aquests anys, ARCO ha complert una important funció social i educativa.

Però també és cert que li ha costat ressituar-se enmig de la proliferació d’altres fires de tot tipus (més exòtiques, més emergents, més potents, més sexys) d’arreu del món. Mentrestant, els límits entre fires i biennals són cada vegada més difusos (en una ocasió parlàvem de firannals).

No sabem si l’equip directiu d’ARCO 2013 s’ha fet totes aquestes preguntes. Probablement sí, però també sabem com en deu ser de difícil l’intentar adaptar-se a les noves necessitats depenent d’estructures poc o gens flexibles. Ha de ser una cosa semblant al que passa amb la indústria de l’automòbil. Està clar que el futur passarà pels cotxes elèctrics, però mentre tant, ¿qui és el valent que s’atreveix a desmantellar la indústria de l’automòbil tal i com avui la coneixem?

Però què cal destacar d’ARCO 2013? La sensació és que s’ha venut i comprat. Malgrat del 21% de l’IVA. I, no ho oblidem, vendre és un dels objectius principals d’una fira. ARCO segueix sent un lloc de trobada i una bona raó per viatjar fins a Madrid. Com cada any, ARCO és el moment mediàtic per excel·lència per a l’art contemporani. Per bé i per mal. S’apareix als mitjans, però d’una manera bastant banal. Cap problema amb la banalitat, sempre i quan pugui conviure amb un ventall més ampli d’aproximacions.

Temes anunciats ostensiblement, com els codis BIDI per obtenir més informació sobre els artistes o les vendes en línia no deixen de ser detalls no massa rellevants. Que el catàleg tingui una versió en línia àmpliament difosa si que resulta significatiu.

No hi ha hagut estands memorables, però sí un nivell de qualitat molt equilibrat i un treball rigorós que cal destacar, a ProjecteSD, Ellen de Bruijne, ADN, Àngels Barcelona, Nogueras Blanchard, Maisterravalbuena, Chantal Croussel o Esther Schipper, per mencionar-ne només alguns.

Un aspecte que distingeix ARCO d’altres fires és l’èmfasi en les propostes comissarials. I aquí mereix ser destacada la secció Opening, comissariada per Manuel Segade i Veronica Roberts, que funciona en una doble direcció: permet a galeries joves entrar a la fira, alhora que aquesta rep nous aires i noves maneres de veure i fer.

I a tall d’exemple: el treball de Sander Breure i Witte van Hulzen presentat per la galeria holandesa tegenboschvanvreden. Tres actors representen el paper de galeristes d’una galeria fictícia anomenada Ansgar Lund. Totes les dinàmiques internes i tics d’una fira d’art, així com algunes distorsions, hi apareixen reflectides. I un detall que no deixa de ser important: la performance no s’acaba els dies de visites per professionals, sinó que dura fins al final de la fira.