close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 febrer 2013
La Ribot: el cos com a brúixola

Imma Prieto

Després dels primers minuts ens trobem davant el plantejament de què hem vingut a veure? Després de pujar escales i seure en una de les sales del Mercat de les Flors, tot apunta a que en breu algun cos protagonitzarà la vetllada. Però en canvi, sense previ avís, s’il·lumina la pantalla. A poc a poc ens endinsem en l’espai que apareix a la projecció; no sabem exactament si es tracta d’un teatre, d’una galeria o d’un magatzem. Tampoc tenim clar des d’on accedim a l’espai; Quin és el punt de mira? Qui o què dirigeix la nostra mirada?

Llámame Mariachi, portada a escena en anteriors ocasions, ha estat la peça de La Ribot triada pel programa Secció Irregular del Mercat de les Flors, per obrir cartell aquesta temporada. L’obra, dividida en dues parts, consta de l’audiovisual i d’una espècie d’exercici escenogràfic mitjançant el qual l’artista-coreògrafa, acompanyada de dos intèrprets més, canvia d’una manera radical el ritme processual. La Ribot aconsegueix jugar amb el temps i l’espai duent a terme una anàlisi sobre la presència i allò presencial.

En aquests primers instants vídeo-gràfics, La Ribot crea i ens situa davant d’una primera paradoxa: tot succeeix amb rapidesa, els moviments de càmera, el recorregut. El canvi de cos, no obstant això, vindrà més tard. Cada vegada que la càmera canvia de cos, aquest marca un nou ritme. El nostre accés, en canvi, és lent, no sabem com estructurar la proposta, com encaixar-la, com situar-nos davant seu. Ubiquem quelcom semblant a un vell teatre. El recorregut no para i anem accedint a d’altres tants llocs físics i corporals. Objectes, desfets, vestidures, llums. Sempre un espai interior i un cos. Comencem a identificar la càmera amb aquest cos que guia. És aquí, just aquí on es troba aquesta espècie d’estranyament. Qui marca el pas no és l’ull, tot se situa en un estrat inferior. La càmera-cos ens mostra tot allò que es desplega del seu moviment, d’aquest lliscar per un lloc gairebé anònim. Aquesta càmera-cos sorgeix de les entranyes: moviments ràpids, que oscil·len, amb aquest deambular que provoca la càmera en mà. L’ull, que no és tal, se situa al ventre. Des d’aquí, la càmera marca i mostra. Curiosa reflexió tenint en compte que parlem de cossos, d’aquesta possibilitat d’aprendre’s a través d’una percepció tàctil. No parlem només de col·locar la càmera a l’alçada del ventre i començar a gravar, parlem també d’un saber veure i fer veure des d’un altre lloc. Desplaçar i dislocar. No hi ha més orientació que la que el cos ofereix. En algun instant se’ns mostra un braç, una cama o un peu, sempre pertanyent al cos que grava. En d’altres, perseguim l’acció d’un tercer. La Ribot aconsegueix fer una reflexió a través del moviment i la percepció. A través de la gravació, concebuda com un únic pla seqüència, obre el debat sobre la càmera entesa com a subjecte. Sobre aquest jo plantejat en els inicis del videoart.

A la segona part, es canvien les regles del joc. Apareixen els cossos en escena; canvia el ritme. Temps i espai en un aquí i ara. Aquesta vegada, estem tots al teatre. Les tres intèrprets fan una espècie de paròdia alentida a partir d’una acció iconoclasta. Se succeeix en veu alta la lectura de títols de grans autors de la literatura universal. L’acció, de cadència dadaista, juga també amb certa poca traça corporal, provocant una mena de dislocació temporal. Davant la presència real, La Ribot decideix manipular el temps, creant moviments que habitualment s’originen a través de l’ús tecnològic.

Assumint alguna de les definicions mitjançant les quals la performance es defineix, això és, cos, espai i presència, Llámame Mariachi, permet parlar d’un desplaçament conceptual. La peça tergiversa llocs i temps de forma magistral a través de la càmera i del cos. Obre interrogants a prop del que Merleau-Ponty planteja entorn la corporalitat i la percepció.

Imma Prieto porta anys reflexionant sobre diferents contextos que caracteritzen la nostra contemporaneïtat. Crítica, comissariat i docència li permeten pensar i establir diàlegs des de diferents perspectives i objectius, buscant ponts entre uns i altres. Les seves investigacions han girant entorn la performance i el vídeo, ambdós llenguatges sorgits als inicis de la dècada dels 60, en els últims anys del que denominem modernitat. Serà perquè no se sap molt bé on som ara? Conclusió?

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)