Arqueologia recurrent

Arqueológica és l’exposició que ha inaugurat recentment Matadero Madrid. Comissariada per Virginia Torrente, la selecció mostra vuit treballs d’altres tants artistes realitzats site specific, que busquen reflexionar sobre el present utilitzant el mètode arqueològic. És a dir, a través de l’estudi del passat però també a partir dels vestigis del present. Els artistes seleccionats s’apropien de mètodes arqueològics i interpreten de forma personal successos històrics o esdeveniments concrets; mètode que fou en el seu dia redefinit per Foucault a partir de “L’Arqueologia del saber”, en demostrar que la història, més que buscar la veritat del passat, treballa sobre una massa de documents que organitza, distribueix i ordena per construir un relat.

La relació entre art i arqueologia, així com entre art i antropologia no és nova. Hal Foster va definir l’any 1996 als artistes etnògrafs com els nous flâneur: nòmades del segle XX. Un gir etnogràfic en sintonia amb les polítiques d’identitat dels anys 90, que van fer possible que sorgissin les pràctiques que unien allò artístic amb allò antropològic. Vuit anys després, en el text “An Archival Impulse”, Foster definiria el sistema d’arxiu utilitzat pels artistes com una conseqüència del desgast de l’art contemporani i la seva crítica postmodernista, així com veia en ell una possibilitat d’obrir nous camins d’acció. Són molts els artistes que han utilitzat aquests mètodes, des de Robert Smithson i la seva Hotel Palenque, passant per Hans Haacke, fins a autors com Kader Attia i la seva obra presentada en la passada Documenta La reparació des d’Occident fins les culturals Extra-occidentals. Un deute amb Lévi-Strauss, sens dubte.

Què pot aportar l’arqueologia a l’art contemporani? Quina és la visió, que des de l’art, es pot oferir d’aquestes disciplines? Què aporta de nou aquesta exposició?

Des de l’etnografia o l’alteritat, Mariana Castillo Deball exposa Chinelo en el Matadero: cinc vestits cosits per costureres a partir d’artesania tradicional de Mèxic. Vestigis del passat que continuen en el present, però que aquí perden, fora de context. El treball de l’espanyola Regina de Miguel explora la regió del desert d’Atacama a Xile, on conflueixen telescopis de Paranal i les mòmies Chinchorro. Daniel Guzmán utilitza el treball de camp a partir del seu viatge a la ciutat de Paquimé i recrea mitjançant una instal·lació, més aviat un simulacre, el treball arqueològic allà realitzat, on disposa a més tot tipus d’objectes quotidians. Diango Hernández a Lecciones de historia aborda el tema del document, i introdueix dins d’una ruïna artificial, amb sentències mig esborrades de la història oficial cubana, màscares africanes de José Guimaraes. Mark Dion en el seu Oficina de objetos perdidos recull objectes trobats a la ciutat de Madrid en diferents barris i els exposa en uns armaris dissenyats per tal fi. Són deixalles contemporànies que podem trobar tirades en qualsevol carrer, però al catalogar i documentar, adquireixen un valor “museístic”.

Christian Andersson treballa des de la ficció. La seva instal·lació consisteix en una furgoneta blanca a l’interior de la qual projecta un fragment de la pel·lícula On the beach, una pel·lícula futurista que ens parla d’un futur que ja va passar i on apareixen escampats una sèrie d’objectes que se suposa que l’espectador ha de descodificar. Pedro Barateiro compon un diagrama amb llapis daurats que fa referència a les plantes dibuixades i restes arqueològiques. Finalment, destaca l’obra de Francesc Ruiz per escapar del tòpic i presentar una investigació sobre un còmic eròtic, Sukia, que va tenir gran èxit als anys 70, sobre les aventures sexuals d’una vampiressa i el seu majordom gai.

En principi, la iniciativa de reflexionar sobre l’arqueologia des de l’art actual és interessant, si no fos perquè la majoria de les obres recorren a la idea d’arqueologia i d’antropologia a l’ús, ja sigui mitjançant l’excavació, el treball de camp, la documentació i l’arxiu o el monument. La manca de profunditat d’algunes obres i la manca d’autocrítica, així com la desconnexió entre elles, fan que l’exposició sigui una mica decebedora. En definitiva, més que interpretar el present a través de l’arqueologia, els treballs semblen estar constrets pel concepte de la mateixa disciplina i tema que els ha estat imposat.