Art contemporani i l’estètica del mercadillo

Fa unes setmanes vaig assistir a la inauguració de The Hawker, una exposició col·lectiva a la galeria Carlos/Ishikawa de Londres en col·laboració amb la galeria Dépendance (Brussel·les) en la qual es van mostrar peces dels més de 30 artistes que representen en total. En entrar a l’espai, intensament il·luminat amb neons blancs, els meus ulls es van topar amb tal acumulació d’estímuls visuals que vaig trigar una bona estona a entendre què tenia davant. Mantes grises i fundes de plàstic blaves, materials que s’utilitzen per cobrir i transportar obres d’art, s’havien desplegat pel terra de la galeria, i unes 50 obres d’art, incloent escultura, pintura i fotografia, s’havien col·locat sobre elles, acompanyades per caixes de cartró plenes de catàlegs i llibres i alguna escultura recolzada a la paret. El resultat era el d’un autèntic mercat en què, en lloc de quincalla, vinils de segona mà i restes oblidades de vaixelles, un podia gaudir de fantàstiques obres de Jana Euler, Karl Holmqvist, Harald Thys & Jos de Gruyter, Nora Schultz o Josef Strau entre d’altres.

L’exposició em va captivar, i no només per la qualitat de les peces i artistes exposats, si no pel seu sorprenent dispositiu de display, optant sense embuts per la quantitat i utilitzant el sòl per mostrar obres que habitualment corresponen a parets i necessiten molt més espai entre elles. Aquest display de “mercat”, aquesta tremenda acumulació d’informació i objectes, no és, però, tant nova com podria semblar a primera vista, sinó una metodologia recurrent en molts i celebrats artistes contemporanis. No gaire lluny de Carlos/Ishikawa, per exemple, a la Chisenhale Gallery, l’artista francesa Camille Henrot mostrava la seva primera exposició monogràfica a Londres després de l’aclaparador èxit del seu vídeo Grosse Fatigue (2013). A The Pale Fox (2014), Henrot plantejava una altra enorme instal·lació d’objectes, artefactes i llibres, en la qual les taxonomies de coneixement material i immaterial, objectes trobats i peces esculpides, imatge digital i dibuix a mà, es desdibuixen, s’equiparen i acumulen amb obstinada avidesa, com si l’artista volgués devorar el món, conèixer-ho tot. Henrot va prendre com a punt de partida un antic estudi antropològic de la tribu africana Dogon, per als quals la figura de la “guineu blanca” representa tant el caos com la creació, i que per a l’artista simbolitza com l’excés material pot ser reciclat i productiu de nou, generant noves formes de coneixement.

Unes setmanes abans la galeria Sadie Cols HQ havia inaugurat el seu enorme nou espai al centre de Londres amb una exposició de l’artista Helen Marten, que malgrat la seva joventut (va néixer al 1985) s’ha consagrat ja com una de les escultores més destacades de la seva generació i que, al costat d’artistes com Jack Lavender o Richard Sides, comparteix una absoluta fascinació per la cultura material, creant escultures acumulatives i repetitives que aconsegueixen, simultàniament, la devaluació i l’exacerbació total de l’objecte.

Un dels aspectes més interessant d’aquests artistes és com duen a terme una transposició objectual (via escultura i instal·lació) del ja clàssic tema de la saturació i disseminació d’imatges en el paisatge contemporani, normalment explorat a través de mitjans com la fotografia o el vídeo. Però els seus treballs no són meres reaccions al bombardeig constant de dades i objectes de consum, sinó que s’inscriuen dins d’una tradició històrica d’investigació sobre la cultura material i subversió del tradicional “cub blanc” expositiu que parteix dels Merzbau de Kurt Schwitters, els happenings i environments d’Allan Kaprow o les instal·lacions de Paul Thek, i que dialoga, alhora, amb exponents de la més recent escultura “anti-monumental” (parafrasejant el comissari Massimiliano Gioni) com Gabriel Kuri, Rachel Harrison o l’exquisida Carol Bove, tots ells artistes que empren l’escultura com un exercici intuïtiu i tàctil per entendre el món i processar la incessant marea d’estímuls i possibilitats.