close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 desembre 2013
brumaria.jpg
Art i política: una relació tan dolenta?

Susana G. Romanos


Durant els mesos d’octubre, novembre i desembre es van dur a terme a Medialab-Prado Madrid les sessions del «Grupo de trabajo sobre arte y política», convocat per Brumaria, i destinat a discutir -per tal d’aportar idees alternatives- sobre alguna cosa tan comú i tan controvertida al mateix temps com és la fatigosa relació entre art i política, en aquest cas en el nostre exaltat context actual. Es partia de l’esgotament mostrat pel denominat «art polític», un punt mort a què ha arribat preocupat per -i aquesta va ser una de les bases de partida del grup de treball- mostrar en lloc de demostrar o, com des Brumaria exposen, per unes «postures que discorren però no pensen». Del que s’ha dit fins ara es pot deduir, doncs, que banalitat i política van de la mà, una cosa que als familiaritzats amb l’escena cultural catalana no els agafarà de sorpresa, donada l’esperpèntica situació que s’està donant al Centre d’Art Santa Mònica. Però tornant al tema que ens ocupa, i reprenent la premissa que s’exposa en línies anteriors, llavors, podem arribar a la conclusió que l’art ha de desfer-se de la política si vol deixar de ser un frau? Es tracta, és obvi, d’una postura extremista que, com a tal, ens posa davant d’una elecció sense possibilitat de matisos. I això és tan perillós com el posat irreverent que el pretès art polític aspira a mostrar, que no demostrar.

Fins aquí he obviat intencionadament del punt de vista marxista que la ponència inicial del grup de treball postulava, i ho seguiré fent ja que considero que intentar allunyar l’art de la política des d’una postura obertament política confereix al tema un sense sentit que complica innecessàriament, i en excés, la discussió. Sé que això també donarà cabuda a que es consideri que no he sabut veure el rerefons de l’assumpte, però, crec que justament és al contrari, perquè el tinc present prefereixo no parlar-ne. Que els artistes que generen art polític ho fan darrere d’uns dividends, «plusvàlues» indeterminades, que fan que es corrompi el seu missatge i acabin per realitzar pràctiques semblants a les que critiquen, sí, pot ser, però cap ideologia els i ens lliurarà d’això, ja que tota ideologia està condemnada al fracàs dels seus postulats fundacionals, únicament és possible aconseguir una part dels seus principis generals.

Sens dubte, es tracta d’una postura valenta, aquesta d’atrevir-se en el context actual a deslligar l’art de la política i viceversa, per tot el que s’ha dit fins ara i també perquè planteja el dubte de per què està tan desvaloritzada la impostura en alguns sectors? Què és el que ha passat perquè, cada vegada més, hi hagi un rebuig cap a aquest tipus de pràctiques tant per part del públic especialitzat com del que no ho és? El riure burleta que provocaven aquestes manifestacions ha mutat en fastig, una metamorfosi perceptiva que surt a la superfície quan el sistema preval sobre el procés: s’obliden les funcions i les relacions es releguen a un segon pla, de vegades a un tercer, creant-se un embolcall buit tant d’art com de política. I això no és bo.

Fa molt de temps va començar Belles Arts a Salamanca i la va acabar a València, on, en darrer curs, un professor li va dir: «Susana, no has pensat en dedicar-te a l’escriptura?». Ella va contestar amb un lacònic "no" i va marxar a especialitzar-se en sonologia a l’Haia. Actualment, segueix boja per l’art sonor però es guanya la vida com a editora, redactora i «Ghostwriter» en editorials, revistes i altres llocs. Ara sap que potser, només potser, aquell «no» podria ser que fos precipitat.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)