close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

29 març 2013
original_bush.jpg
43

Xavier Acarín

La notícia saltava fa un mes, quan el hacker Guccifier va fer públics els correus electrònics, missatges i les fotos privades de la família Bush, entre els quals apareixien les pintures de George W. Bush. El que va ser president dels Estats Units, que signa amb el número 43, -lloc que ocupa en la llista de presidents-, pinta!

El diari El País es feia ressò recentment de les declaracions de Cathy Lebowitz, editora d’Art in America, en què assegura que les pintures “podrien estar penjades en una galeria i preses seriosament en diversos contextos”. “Preses seriosament”. En el mateix post citat d’Art in America, Lebowitz afirma que “tot i no ser particularment il·lustratives, tenen un sentit abstracte de l’espai” i que li recorden a Fairfield Porter.

Deixant de banda la morbositat darrere del descobriment artístic de Bush, i evitant les referències a les pulsions pictòriques de personatges similars, tipus Adolf Hitler o el Duc d’Edimburg, hi ha certes valoracions a tenir en compte.

La pintura de l’artista Bush, es pot analitzar de diverses formes. D’una banda, el naïf americà, a qui li agrada pintar gossets i escenes bucòliques, que ja va oferir una prova del seu gust en decorar el despatx oval amb escenes paisatgistes americanes. Entre elles, les de Julian Onderdonk, i especialment A Charge to Keep, peça de W.H.D. Koerner, que pren el títol d’un himne religiós que al seu torn pren el títol d’un vers del Levític, i que també va ser el títol donat a un llibre de Bush (escrit per un negre), presentat com el típic llibre de campanya on l’autor presenta la seva vida i programa. És evident que en un cristià renascut, ex alcohòlic i fill del petroli, la força d’un càntic religiós de superació i regeneració hagi fet efecte.

D’altra banda, tenim al freak, al tipus raret, que sota l’aparença de ximple, amaga una psicologia torbada, i es pinta a sí mateix a la seva banyera. En aquestes teles, s’ha volgut veure referències a David, Degas, o Frida Kahlo; o fins i tot hi ha qui apunta a una venjança amb el fantasma de l’huracà Katrina (en ambdues escenes de bany l’aigua corre abundantment). Però la veritat és que Bush no sap ni qui és Marat, ni es va despentinar pels fets a Nova Orleans. Ell es retrata nu d’esquena, mirant un mirall, que li retorna la cara de forma maldestre, gairebé absurda, o retrata les seves cames sobresortint de l’aigua. Però sense incloure mai el seu sexe. I ens el podem imaginar passant hores sense saber què fer, observant el seu cos envellir durant la dutxa diària, i demanant-li a algú proper que li faci una foto per a poder pintar-se més tard.

La crítica nord-americana ha rebut amb excitació aquest descobriment; entre ells Jerry Saltz, qui demana al Whitney Museum que compri les pintures del bany, i proposa que si Bush segueix pintant, seguirà escrivint sobre ell. I és que cal “prendre-s’ho seriosament” quan un personatge d’aquest calibre pinta. Properament a Gagosian.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

29 març 2013

43

05 novembre 2018

Dancing in the Street

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)