close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

25 agost 2014
Arxiu: Cédric Andrieux: aprendre a exposar-se

A*DESK

Un text que comença gairebé com una declaració d’alcohòlics anònims, en primera persona. No és habitual que els autors “s’exposin” d’aquesta manera en els seus articles. Sonia Fernández Pa ho fa en aquest escrit sobre Cédric Andrieux una peça del coreògraf Jérôme Bel. Perquè la crítica no ha de ser sempre la que mira i analitza des de la distància.

Hola. Em dic Sonia Fernández Pan (remarcar el segon cognom sempre ha estat important per a mi, suposo que per subratllar algun tipus de diferència envers la freqüència del primer i també per introduir el fonamental component matern del segon). Vaig néixer l’any 1981, tinc 32 anys i estic soltera. Sóc crítica d’art i comissària ¿independent?. De vegades em costa assumir les etiquetes professionals, sobretot si no estan legitimades per un contracte laboral. El meu interès per l’art contemporani va ser relativament tardà, més o menys vers l’any 2000, gràcies a un dels pocs professors de la Universitat de Santiago de Compostel·la que, a més d’impartir el seu programa d’estudis, era capaç de transmetre la seva passió per l’art contemporani, cosa insòlita en un context universitari considerablement anacrònic. Volia especialitzar-me en l’Antic Egipte i Grècia, fins que Janis Kounellis amb els seus cavalls, Gina Pane amb les seves ferides i Marina Abramovic amb la seva violència inicial van aparèixer per demostrar, en menys d’una hora, que l’art podia ser una altra cosa. En aquell temps volia ser professora d’universitat, aspiració que va desaparèixer anys més tard durant un doctorat que vaig abandonar per una pèrdua de fe progressiva en el món acadèmic i la seva hipòcrita gestió del coneixement. Això em va deixar encallada i pessimista durant alguns anys, per no saber “què volia ser de gran”. Amb l’inconvenient de ser massa gran com per no saber-ho i l’incompliment latent d’unes expectatives pròpies i alienes. L’èxit en potència és també el fracàs en potència.

El paràgraf anterior és un intent de reproducció del començament de Cédric Andrieux del coreògraf Jérôme Bel (al Mercat de les Flors el 4 i 5 d’octubre), peça solista que pren el seu títol del ballarí que la protagonitza. El precedeix Veronique Doisneau, un treball homòleg amb la ballarina que cedeix el seu nom a la peça. Però Veronique, a diferència de Cédric, transita més per una història personal de la dansa que per una experiència vital associada a la dansa. Un possible exercici per al futur seria el perquè d’aquesta gran subtil diferència entre ballarí i ballarina.

Posant en escena la seva pròpia biografia, Cédric Andrieux aconsegueix diverses coses al mateix temps. D’una banda, construeix un recorregut per la dansa contemporània, fent intel·ligible per als inexperts un context al que molts ens resistim per aquesta por contínua a “no entendre” dins de l’ecosistema cultural, on costa adquirir el grau de maduresa suficient per admetre en públic que no s’entenen certes coses o que no se saben tantes altres. Poc sé de dansa, he assistit a un espectacle de l’emblemàtic Merce Cunningham que no ha aconseguit superar les desencertades expectatives d’espectador novell, i seria incapaç d’apuntar el nom del coreògraf de moda sense passar abans per Internet. I no obstant això, després de Cédric Andrieux, la dansa ja no és aquell territori indesxifrable d’abans.

D’altra banda, Cédric Andrieux reconstrueix des de l’escenari una experiència vital honesta i sincera –seria igual si fos ficció, l’espectador la percep com honesta i d’aquí el seu enorme impacte- on l’elegant món de la dansa perd la seva pàtina de glamour i es converteix en un altre espai de treball marcat per la contradicció entre allò visible i l’ocult, entre la persona i la seva imatge, per la complicada relació entre la passió com a professió i el manteniment de tota passió després de la seva professionalització. A la impecable posada en escena de la dansa el precedeixen -i succeeixen- pors, frustracions, circumstàncies emocionals, apatia, casualitats, successos històrics, aspiracions, fracassos en potència i èxits a mitges. És la dansa, però podria ser qualsevol altre territori, també l’art.

Cédric Andrieux no relata res que no siguem capaços d’intuir, sentir o saber. La seva potència està en aquesta comprometedora franquesa de convertir en explícit l’implícit i en públic el privat. Aquesta vegada de veritat, i no des de la gratuïtat teòrica que tant es porta i que no es veu representada a la pràctica. En fer-nos pensar en com el nostre context de treball, al mateix temps que presumeix de subjectivitat i contestació política, ens exigeix convertir-nos en un statement de nosaltres mateixos que tingui l’habilitat de prescindir, com tot currículum, de nosaltres mateixos. Especialment si transportem incomoditat, fragilitat o inseguretat. Caient en la innecessària i paradoxal pedanteria de tergiversar a Kant, més que aquell sapere aure, caldria treure el complex de fer ús conscient de la pròpia experiència i no tan sols de la brillantor que ens dóna la raó d’un coneixement imperatiu. Ah, i no quedar-nos tampoc en l’anònim aplaudiment col·lectiu al final d’una funció, on sempre és un altre el que s’exposa al públic.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

25 agost 2014

Arxiu: Cédric Andrieux: aprendre a exposar-se

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)