Arxiu i viatge a l’Imago Mundi de la xarxa

Arxiu en l’era digital >>>

La forma tradicional d’entendre l’arxiu com a complex físic que atresora i emmagatzema dades, secrets o fets seguirà existint en moltes esferes estatals, oficials, militars, museístiques … En aquest terreny hi ha temes que m’interessen, però admeto que, des que em vaig submergir en la investigació d’aquest camp tan extens, les finestres que m’han semblat més suggerents són les que apunten a l’accés a la informació que engrosseix els arxius digitals, un canvi en el paradigma no només de l’espai on estan continguts els documents, sinó també en la manera d’assumir que els arxius són efímers, temporals, multimodals i dinàmics. Allò que els dóna sentit està més vinculat amb l’ordre de la fluctuació de l’ara, en comptes del resguard per a l’eternitat.

Els teòrics que s’han dedicat a problematitzar i definir l’arxiu, des del context de l’auge d’allò digital, coincideixen que no conté el passat, sinó una suma de dígits; està sincronitzat amb el present i funciona com a generador de memòries col·lectives. Són precisament els arqueòlegs dels mitjans els que apunten que l’arxiu tradicional es deconstrueix a través de les intervencions de les tècniques digitals: la transformació està relacionada amb els bits, la forma en què es transmet i circula la informació. L’arxiu físic que fa referència, en paraules de Michel Foucault, a un sistema de regles i lleis, no ha estat interactiu, mentre que els documents a la xarxa, amb la possibilitat que té l’usuari de reorganitzar-los, es tornen crítics. Wolfang Ernst, teòric i arqueòleg dels mitjans, il·lustra aquest escenari de la següent manera: l’arxiu és una agència d’emmagatzematge en una arquitectura espacial i no tracta de la memòria, sinó de les pràctiques d’emmagatzematge codificat. En aquest sentit, el grandíssim repte que em plantejo en abordar aquest tema és trencar els meus propis esquemes analògics. Suposo que algun no nadiu digital com jo trobarà en aquest article un ressò d’algunes de les seves inquietuds sobre la transformació i efectes dels diversos arxius en l’era d’internet.

Apocalipsi o més enllà de l’emmagatzematge >>>

Imaginem que un dels senyors poderosos pressionà el botó vermell. Imaginem que els que van sobreviure a la catàstrofe es van topar després amb unes caixes negres amb dades encriptades, codis que eren incomprensibles i indesxifrables per als que no tenien formació en matemàtica avançada o programació. Els pocs experts en descodificació, que van passar alguns dies contemplant el que seria el tresor d’una època futura , van començar a referir-se a la troballa com “arxius”: contenidors que permeten l’emmagatzematge de dades; tota la resta són interpretacions vingudes de fora, de nosaltres. Maneres de creuar el coneixement que no són neutrals, que estan carregades d’ideologies, d’etiquetes, amb enfocaments múltiples … No obstant això, també van reconèixer que els relats secundaris, la lectura i la manipulació són el que li dóna valor als bits que fan créixer els arxius troube. D’allí que allò rellevant sigui activar els continguts emmagatzemats. En cas contrari, els arxius es redueixen a una simple acumulació.

Accessos >>> Camins físics {espacials} vs. virtuals {temporals} 

Si fins ara he parlat de l’especificitat de l’arxiu digital, en xarxa, i de la necessitat de travessar les dades amb interpretacions per activar-les, l’artista Mario Santamaría és un bon company en aquest mapeig d’informació. La seva pràctica artística es basa en observar la xarxa per identificar materials de treball en aquest gran repositori que pot ser l’espai virtual. En preguntar si considerava internet com un gran arxiu, em va comentar que ho entén més com un gran índex de temes. En el cas que hagués de pensar-ho com un arxiu, considera que només és llegible per algoritmes. Mario Santamaría pensa la xarxa com un terreny escultòric, de relacions espacials entre diferents objectes.

En el seu projecte titulat Travel to My Website es pregunta com les dades viatgen d’un lloc a un altre i aborda els vaivens de tot el que alberga en el seu web. Evoca un context virtual i el creua físicament per fer el que ell defineix com “una operació de diagnòstic sobre el tràfic de dades a internet”. Normalment, quan visitem una pàgina web, en realitat aquesta web ens visita a nosaltres perquè les imatges viatgen i es descarreguen en el nostre navegador. Seguint aquesta lògica, Mario Santamaría va decidir recórrer el camí que el portava al servidor de la seva web. Per saber on s’allotgen els seus arxius emprendre físicament el viatge que fan les dades: de Suïssa a Estocolm, d’Estocolm a Milà, de Milà a Perugia i d’allí a Bèrgam.

L’artista fa evident una cosa que, per ser tan òbvia, sol passar desapercebuda. Es tracta de que la informació que pugem a internet, que compartim, emmagatzemem … i que creiem que conforma la nostra base de dades, els nostres arxius particulars i fins i tot col·lectius, no ens fa propietaris de la nostra memòria. Per contra, així com les webs ens visiten a nosaltres, els llocs d’internet on confiem i emmagatzemem les nostres dades ens estan arxivant per mitjà dels nostres documents, localitzacions, fotos … El gest compulsiu d’acumular informació digitalment ens està convertint en dades geolocalitzades i de molt fàcil accés. La falsa idea de que podem tenir tot sense necessitar espai físic ens està fent víctimes de vells i anàlegs mecanismes de control que tenen noves formes d’acció a la xarxa.

Si el punt de partida d’aquest text és el desplaçament del concepte d’arxiu –el reconeixement de la immaterialitat del que Wolfang Ernst diu “l’arquitectura espacial on es mouen les dades” -, el tancament és un apunt sobre la complexa relació que tenim amb els mitjans digitals, l’emmagatzematge codificat de les nostres dades (microarxius) i els moviments deliberats que executem en l’Imago Mundi de la xarxa, aquesta esfera virtual que suposa un desafiament a allò que entenem com arxiu.

P.S.: Per escoltar Mario Santamaría recomano aquest post titulat “Art, internet i vells mitjans”, que es troba en el gran magatzem que és YouTube: