close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 agost 2015
arton968-18ac9.jpg
ARXIU: La veu del bosc

A*DESK

Els canvis polítics en algunes ciutats espanyoles com Barcelona o Madrid no han sorgit del no-res, sinó que responen a unes dinàmiques que van començar a gestar-se amb els moviments dels indignats que l’any 2011 van ocupar les places de moltes ciutats espanyoles. Kamen Nedev, que va seguir molt d’aprop tots aquests processos, va escriure a finals de maig (només uns dies després del 15-M) sobre els interrogants que s’obrien a partir de tot el que estava succeint, i sobre la seva potencialitat. Val la pena rellegir aquell article ara, des d’un futur que ha respost ja algunes de les qüestions però que encara en té moltes d’altres per resoldre.

“Sorpresa” és l’única paraula que pot descriure les primeres impressions de les manifestacions del passat 15M i el fenomen social i polític que les ha seguit fins a dia d’avui. Sorpresa va quedar, per descomptat, la classe política que no va veure, o no voler veure, en aquests “ni nis” un col·lectiu d’agents polítics a tenir en compte. Major sorpresa encara per als mitjans generalistes que restaven importància a una mobilització organitzada per les xarxes socials, amb la incomoditat afegida d’unes dates ja ocupades per la campanya electoral. A tots ells, el fenomen se’ls ha escapat per complet, ha sobrevolat per sota dels seus radars fins que ha estat massa tard.

Però sorpresos també s’hi troben els mateixos participants d’aquests esdeveniments. “Nobody expects the Spanish Revolution”, diu una enginyosa pancarta que ha circulat per diversos mitjans aquests dies; hipèrboles a part, els Monty Python haurien de sentir-se orgullosos. No, nosaltres tampoc ens esperàvem això.

Siguem sincers: una primera lectura del manifest del moviment “Democràcia Real Ja”, fins i tot des de la millor predisposició i amb tota l’empatia possible, generava certa incomoditat. Les seves reclamacions resultaven massa vagues, massa abstractes, incòmodament ingènues. No semblava, en absolut, una declaració que pogués mobilitzar les masses. Ningú esperava trobar-se a tanta gent a les manifestacions del 15M; igual que en les últimes mobilitzacions (el passat 1 de maig, la Vaga General…) molts acudíem una mica amb la resignació de qui ja no té res a perdre. Molts també mirem l’acampada simbòlica a la Puerta del Sol madrilenya amb un pessimisme carregat de simpatia: semblava un últim acte numantí, bonic, però sens dubte abocat al fracàs.

Més sorprenent encara resultava el panorama a Sol les primerenques hores de la matinada del dilluns 16 de maig. Encara no hi havia una “acampada” com a tal, només un munt de cartrons, tanques grogues, i algunes mantes. Però ja hi havia cinc comissions treballant de manera coordinada en les seves respectives tasques; els que anaven arribant estaven sent dirigits a unes o altra, tothom sabia que havia de trobar el seu lloc en aquest esquema organitzatiu. D’on sortia tanta capacitat organitzativa? Com es pot partir de l’organització amorfa dels mitjans socials i establir una estructura tan ben muntada en tan poc temps? Com poden persones que només es coneixen pels seus respectius avatars a Twitter organitzar tan bé, articular una comunitat afectiva tan ràpidament?

En una conversa amb Amador Fernández-Savater la nit del dilluns 16, després que l’assemblea pública a Acampada Sol passés a convertir-se en un míting multitudinari, em va treure de dubtes. Un manifest menys abstracte, un programa polític més coherent, unes reivindicacions menys ambicioses no haguessin donat lloc a aquest èxit de participació. Havia estat la imprecisió de la convocatòria allò que l’havia fet desitjable per a tants individus de grups socials i edats tan dispars. Havia estat l’absència d’una entitat jeràrquica superior que actués com a convocant el que havia animat a tants a sumar-se i participar activament, a sentir les mobilitzacions i l’ocupació de la Puerta del Sol com una cosa seva.

En realitat, el que tenim al voltant nostre és una cosa molt diferent a les mobilitzacions polítiques del passat. Estem presenciant el moment en què la Societat-Xarxa se n’adona de la seva capacitat per articular voluntat política. Per aquest motiu, res, ni les declaracions, ni l’agencialitat, ni les reclamacions, s’assemblen al que ja coneixíem. D’aquí que l’estructura organitzativa d’aquest moviment acèfal sigui hereva de la cultura del programari lliure: màxima obertura, múltiples canals de participació i interlocució, i una organització pragmàtica i eficient. D’aquí la sorpresa, i d’aquí, en part, la fascinació que provoca.

Com ja vaticinava el Critical Art Ensemble l’any 1993 a Electronic Civil Disobedience, les “places” d’aquestes noves comunitats es troben a la Xarxa. Els espais de participació i debat obert, els espais públics, es produeixen cada vegada més en l’àmbit telemàtic; i és des d’allà des d’on es pren, produeix i defensa l’espai públic en l’àmbit urbà. Per això mateix, el precipitat desallotjament d’unes 50 persones de l’Acampada Sol a les 5:00 de la matinada del dimarts 17 no va fer més que activar el que es coneix a la Xarxa com un efecte Barbara Streisand, o un efecte crida: els 50 desallotjats van tornar aquella mateixa tarda, acompanyats per d’altres 15.000 manifestants que van omplir la plaça i van fer de l’Acampada Sol un assentament i un espai de producció de discurs crític permanent. Aclarir físicament l’espai havia resultat inútil i contraproduent; a nivell simbòlic, i en l’àmbit de les xarxes, Sol no va deixar de ser “Acampada Sol” ni per un segon.

Tardarem temps en valorar les transformacions polítiques que estem travessant en la seva justa mesura, i la urgència no ajudarà a fer una reflexió primerenca. Però resulta evident que estem davant d’un complet desencontre entre una població evidentment pro-activa i políticament conscienciada i una estructura de representació política disfuncional i allunyada per complet dels seus interessos. A això es respon promovent una pràctica política de base, ancorada en el nivell hiper-local sense perdre de vista la Xarxa. Al silenci i hostilitat inicial dels mitjans oficials es respon articulant canals de comunicació propis, tàctics, vinculats al “social media”, i d’un caràcter marcadament diferent. Són mitjans en els quals el coneixement es produeix participant en el debat, no fent zàping des de la butaca.

A mesura que Acampada Sol creixia i abastava cada vegada més aspectes de la vida social, la inevitable pregunta, “Quina és la cultura d’aquest moviment?” es formulava amb cada vegada més freqüència. Es tracta d’una pregunta oberta. O, més aviat, d’un problema obert. D’una banda, seguim patint molta inèrcia del passat, i es tendeix a comprendre la cultura com quelcom separat de la resta d’activitat social i política d’una comunitat. Els primers intents de plantejar una línia de treball encara balbotegen, però són, sense cap dubte, el germen d’alguna cosa important.

Això no vol dir que la cultura “oficial” no hagi de donar-se per al·ludida. Si observem l’evolució de les institucions culturals a Espanya en les últimes dues dècades, veurem que en aquest sector també patim d’un desencontre entre les institucions i polítiques culturals oficials i els agents de producció cultural. Entre la noció tradicional de Servei Públic de Cultura i la producció social de cultura que demana la societat d’avui. La “divisió d’allò sensible” de la qual ens parla Rancière segueix aquí, inamovible després de més de trenta anys de democràcia, i cada vegada són més els agents culturals que exigeixen una política de cultura de base. Les exigències de transparència, interlocució, governança, llançades cap al sistema democràtic actual es poden adreçar igualment cap a les institucions culturals.

Seria desitjable, com no, que les institucions no triguessin tant a veure el que està passant al seu voltant. I hi ha senyals de vida i de desig de canvi i transformació: estic pensant en la línia d’investigació de “nova institucionalitat” promoguda des del Departament d’Activitats Públiques del Museu Reina Sofia. Però, al mateix temps, l’intent de posar èmfasi en la producció social de cultura (en el fons, l’anomenat “gir educatiu” no és més que un intent de donar prioritat a aquelles àrees de la institució que sí produeixen coneixement) també està desvetllant relacions de producció absolutament inacceptables per a una institució pública. (Estic pensant en la situació de l’equip d’Educació i mediació del MUSAC, el DEAC, però aquí ningú pot riure molt alt). En aquest àmbit, també, gairebé tot està per fer.

Però, d’altra banda, es fa inevitable constatar que la Societat-Xarxa sí que té una cultura pròpia. No una alta cultura formulada en una sèrie d’institucions i una sèrie d’agents amb papers ben delimitats i separats. Però sí un ric folklore de maneres de fer, relats, llegendes i mites urbans, que travessa transversalment tots els àmbits culturals i que té les seves arrels en els Pranksters nord-americans dels 60, en la tradició del culture jamming, en els sabotatges mediàtics de Luther Blissett, i en les pràctiques de col·lectius com els esmentats Critical Art Ensemble, RTMARK / YesMen, i d’altres, que tant van aportar a aquell incipient moviment global antiglobalització de finals dels 90.

Parafrasejant un epígraf a “TAZ. Zona Temporalment Autònoma” de Hakim Bey, quan se’ls preguntava per la seva música, els boiximans contestaven: “Nosaltres no tenim músics. Tots junts som la veu del bosc”.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

17 agost 2015

ARXIU: La veu del bosc

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)