close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 agost 2013
arton155-6e1ad.jpg
Arxiu: Let’s do business… if we can

A*DESK

De vegades el dia a dia ens fa oblidar les premisses bàsiques de què fem i per què ho fem. Per això és molt recomanable fer revisions de tant en tant. Aquest estiu ens hem proposat recuperar alguns articles destacats del nostre arxiu, que ja acumula més d’un miler de textos. Com mirar el passat a vegades pot ajudar a entendre el present o detectar certs mecanismes que poden servir de referència, comencem recuperant un article que Claudio Iglesias va escriure al febrer de 2009 des de l’Argentina. Era un moment crític per al país. Claudio es va centrar en els espais independents a Buenos Aires, que van proliferar precisament en aquests anys. Una cosa que està passant també Barcelona i ara.

Comencem amb “Let’s do business… if we can. Espacios independientes y gestión de artistas en Buenos Aires” de CLAUDIO IGLESIAS publicado el 23-02-09.
.

La història dels espais gestionats per artistes a L’Argentina encara no ha estat escrita, i el seu reconeixement públic circula a mode de relat oral, a mig camí entre el boca orella, la missatgeria instantània i el paper de l’intermezzo a fires d’art. Però la història d’aquests espais se superposa amb una història més gran: el seu floriment durant els vuitanta és indissociable del retorn del règim democràtic i el clima “primaveral” que el va acompanyar; el mateix podria dir-se de la crisi de 2001, quan el daltabaix econòmic i l’ànim de carrer de la població van potenciar el sorgiment d’espais independents com una alternativa orgullosa davant un paisatge institucional catatònic. De vegades, aquesta implicació va ser manifesta (com en el cas de Duplus, que va posar en diàleg a artistes i militants de moviments socials); d’altres vegades, el que va estar en joc va ser la vinculació entre l’espai físic i el reconeixement públic com a condicions necessàries d’una escena cultural (Casa 13 a Córdoba, amb el seu aire berlinès d’espai ocupat clandestinament); hi va haver també casos de grups que van organitzar els seus espais com un encreuament entre taller i sala d’exhibició (Roberto Vanguardia, Rosa Chancho, etc.); va haver, en definitiva, més espais d’artistes que moltes altres coses (com museus i centres culturals, premis i beques, escoles i revistes d’art contemporani, etc.).

A Buenos Aires, la història moderna d’aquests espais sorgeix exactament uns anys abans de la crisi del 2001. L’any 1998, les artistes i escriptores Fernanda Laguna i Cecilia Pavón van fundar Belleza y Felicidad, un simple local comercial dedicat a la poesia i l’art que es va convertir immediatament en sinònim de cultura jove, amb una barreja de fes-ho-tu-mateix i sociabilitat literària projectada prescindint totalment de l’agenda anquilosada del periodisme cultural i els museus. Amb el pas del temps, una comunitat d’artistes s’aniria concentrant per allí i començaria a disputar l’espai de les galeries tradicionals.

Cap al 2005, el camí de la professionalització de la gestió independent semblava obert, però no resultaria fàcil. Appetite, la galeria fundada llavors per Daniela Luna, ho va intentar per la via d’una complexa fórmula de gestió i armat de marca, tot i que els resultats van acabar per assemblar-se, més que a la consolidació d’un grup d’artistes, a la imposició d’un concepte de màrqueting impulsat per la premissa “let s do business”.

A diferència de totes les experiències anteriors en matèria de gestió artística, el curiós és que la identitat d’Appetite va embastar el treball solidari d’un grup amb la creació d’una marca conformada per projectes individuals, dissolts en una mena de Leviatan comercial d’alt impacte. La manera de “doing business” de Daniela Luna va sumar mostres híper-poblades (va comptar amb gairebé 250 artistes encabits en 50m2), eines comunicatives de la web 2.0 carregades de contingut visual semi-anònim i una entrada estratègica a la fira arteBA, concebuda com una instal·lació col·lectiva. Cap endins, Appetite era un grup humà, un tot més gran que la suma de les parts: artistes joves amb trajectòries personals ja definides (com Anabella Papa, Martín Legón i Yamandú Rodríguez, entre d’altres) alimentaven una veu comuna sota la consigna de participar en un espai lliure de les traves de les galeries mainstream. Cap enfora, la galerista parlava d’impulsar noves formes de venda, finançament i col·leccionisme, portant cada entrevista periodística a la postulació d’una nova economia cultural amb una vehemència que faria empal·lidir a Kevin Kelly, Chris Anderson i altres gurús. Els membres de l’staff es van posar darrere d’aquesta imatge de ‘startup’ renovadora i van ajudar a definir-la, alimentant amb el seu treball (generalment gratuït) una marca registrada que no els pertanyia, en una mena de dissabte socialista de l’economia creativa.

L’oscil·lació de les vendes i l’enfonsament borsari de l’any passat (que a Buenos Aires va congelar el ja de per si tímid volum de vendes) van apurar un final anunciat. Al desembre, després d’una confusa presentació a Frieze, els artistes d’Appetite van prendre una determinació inèdita: sense que hi hagués cap reclam, es van retirar de la galeria de comú acord, forçant la seva eventual desaparició. El mòdic enrenou periodístic que va seguir a la mesura no va suscitar, però, una discussió més profunda sobre les diferents projeccions i metàfores que impulsaven el projecte: les premisses del treball col·laboratiu en espais autoregulats (sense la intromissió d’agents comercials en el sentit convencional) posades al servei d’una visió de màrqueting per a la qual un staff d’artistes no és més que una cartera de productes.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

08 agost 2013

Arxiu: Let’s do business… if we can

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)