Arxiu: Reenactment de Robert Morris a la Tate

Es parla molt de que l’exposició està en crisi. Cal revisar la idea d’exposició i cal revisar exposicions. Aquest estiu la Fundación Prada a Venècia refà la mítica “When attitudes become form” de Harald Szeemann. L’any 2009 la Tate també revisava una exposició mítica: la de Robert Morris feta a la mateixa institució trenta-vuit anys enrere. I hem trobat al nostre arxiu un text de Maria Pose que explica a història fascinant d’aquesta recuperació.

” Reenactment (apte per a tots els públics). Sobre la re-edició de “Neo Classic” de Robert Morris a la Tate”, de MARIA POSE es va publicar el 03-05-

.

L’any 1971 i potser partint de les seves experiències al Judson Dance Theatre, Robert Morris va plantejar per a la Tate Gallery una instal·lació única composta de múltiples elements organitzats en tres dels espais de l’edifici. La mostra funcionaria com una sola obra la intenció de la qual era confrontar l’espectador amb el seu propi cos i amb l’espai, en relació a una sèrie d’elements construïts a escala i a través de conceptes com la consciència de la gravetat, l’esforç, el pes, la fatiga o el perill. D’aquesta manera, l’artista es va proposar traspassar la naturalesa objectual de l’escultura per centrar-se en el procés artístic i l’experiència del públic a través de la interacció física, privilegiada enfront de l’acte de la contemplació.
Totes les peces de la instal·lació estaven construïdes amb materials senzills com deixalles de metall, cordes i planxes de fusta, que a través de formes simples combinades, oferien la possibilitat d’establir una relació amb el cos a través d’una determinada maniobra física. Les tres parts en què s’articulaven els elements es plantejaven com accions específiques: en el primer espai es van col·locar cordes i pesos en què es jugava amb la idea d’oscil·lació; en el segon espai els elements -cilindres gegants, esferes- eren mòbils, i en el tercer espai es van construir estructures fixes i rampes, que oferien moviments relacionats amb l’experiència de fricció o lliscament. A través dels aparells oscil·lants, elements mòbils i estructures fixes, per mitjà de l’equilibri i el moviment, es completava una coreografia que s’orquestrava partint de la presentació d’un sistema formal obert, en el qual no obstant això es deixava un marge a l’aleatorietat. La única premissa necessària per a l’activació de la peça era l’energia física del cos. L’obra funcionava com una interfície. Alhora, “Neo Classic” desafiava els límits de l’objecte artístic convertint en obra les sales del museu i proposant un nou model expositiu a través de la maximització de l’actuació de l’element públic.
Acompanyant la instal·lació es va gravar un vídeo de 15 minuts en què tres persones , -entre elles , el mateix artista i una actriu nua contractada per documentar les possibilitats de la instal·lació- interactuaven amb l’obra realitzant les diferents accions d’una manera lenta i solemne.
El projecte es va inaugurar al maig de 1971. Però el dia després de l’obertura va tenir lloc un succés inesperat. El públic que va acudir a la Tate Gallery a visitar l’exposició, entre el qual es trobaven alguns dels visitants més exuberants del museu -en paraules de l’aleshores director Sir Norman Reid-, va patir un sobtat síndrome de Stendhal i, en un rampell d’èxtasi estètic, va portar a l’extrem les possibilitats crítiques implícites en l’obra, que a la pràctica va resultar ser molt més divertida del que s’esperava. En contrast amb l’experiència presentada al vídeo, el nivell d’implicació que els visitants van establir amb la instal·lació va tenir com a conseqüència la destrucció d’algunes de les peces i diverses lesions físiques entre el públic. Sembla que el soroll a les sales era eixordador i que en els enregistraments de la Tate estan registrats els insults proferits entre els visitants. Vaja, que la van liar. L’obertura aleatòria més l’aplicació d’excessiva energia van portar al sistema “Neo Classic” a l’estat d’entropia. Fins a tal punt que la instal·lació va ser clausurada als quatre dies per reobrir més tard, aquesta vegada sí, com una retrospectiva.
L’any 2002 el vídeo “Neo Classic” va passar a formar part dels fons de la Col·lecció de la Tate Modern.
Al maig de 2009 es va celebrar a la Sala de Turbines l’UBS Opening: The Long Weekend. Una sèrie d’esdeveniments i activitats programades coincidint amb l’obertura d’una nova sala destinada a l’exhibició d’algunes obres de la col·lecció. En aquest espai es mostren treballs povera i postminimal que il·lustren els conceptes d’energia i procés en les pràctiques artístiques. Entre les activitats programades per a aquest cap de setmana es troba el reenactment de la instal·lació de Robert Morris, aquest cop rebatejada com Bodyspacemotionthings. Des de la institució, s’explicita la voluntat d’apropar al públic les pràctiques artístiques portant al present; en concret, l’art dels anys seixanta i setanta és una etapa en què la Tate s’ha proposat apropar el públic a través de la seva programació, i ho fa des de propostes amb un major grau de complexitat -com Open Systems- a la presentació d’esdeveniments i activitats dirigides al gran públic. A més de constituir un bon exemple d’això últim, el caràcter interactiu de Bodyspecemotionthings encaixa perfectament amb la línia de producció de la Tate.
Aquesta vegada, la peça es va recrear amb la col·laboració de l’artista, seguint els dissenys originals, i construïda ara amb materials contemporanis probablement més resistents i innocus que els originals. Així es va instal·lar a la Sala de Turbines. I és clar, hi havia cues per participar. Mentre la massa d’usuaris esperava el seu torn, el personal del museu romania vigilant i s’assegurava que cada un dels visitants tingués el temps just de gaudir de l’obra. Aquells que tenien la tanda, participaven sent observats per una massa de gent esperant que arribés el seu torn per poder accedir a la instal·lació. Pel seu caràcter lúdic accentuat per l’anecdòtic de la seva història, Bodyspacemotionthings va suposar un èxit d’acollida, i va romandre un mes més a la Sala de Turbines.
Les crítiques de premsa que parlen de la Tate reconvertint l’art radical dels setanta en un innocu entreteniment familiar es recullen en la seva mateixa web. El seu director de mitjans afirmava que volien recordar aquell moment, del que feia aleshores –exactament- 37 anys, en què el públic es va trobar per primera vegada una obra d’art participativa. “Serà interessant veure com responen aquesta vegada”. L’obra ara es presentava en un nou context, i el feedback era completament diferent. Potser les conclusions apunten a una confirmació de l’efectivitat de la tasca educativa de la institució: el llenguatge artístic dels plantejaments radicals dels seixanta està assimilat fins al punt que reaccions com les de 1971 estan superades, ara el públic es conforma amb el plaer intel·lectual de la reflexió estètica i crítica de l’obra. La institució va ser portada a un estat de crisi real l’any 1971, però sembla que s’ha recuperat. Ara està tot controlat. Avui tots sabem com comportar-nos en un museu.