close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

03 agost 2015
IMG_1415.jpg
ARXIU: Tino Sehgal a la sala de turbines. I on li doni la gana

A*DESK


Quan parlem d’institució sovint parlem de límits. Tino Sehgal és un artista que des de la pràctica artística es qüestiona l’entramat, no només institucional, sinó també del mercat, el comissariat, el paper de l’artista i el del públic). Espais buits, “situacions construïdes” i un espectador que definitivament ha d’actuar d’una manera diferent a l’habitual, són les úniques constants en la seva tasca. I tot i la voluntària dificultat del seu treball per a encaixar en el marc institucional, està present en un gran nombre d’institucions i esdeveniments, com Documenta, la Biennal de Venècia o ara mateix la Martin Gropius Bau a Berlín. En l’article que avui recuperem, publicat l’any 2012, Angel Calvo Ulloa escriu sobre la seva intervenció a la Sala de Turbines de la Tate Modern a Londres

Tino Sehgal és una d’aquelles figures que fan un treball que mai passa desapercebut. Les últimes ressenyes de la recent finalitzada Documenta destacaven la força de la seva intervenció i l’assenyalaven com un dels punts imprescindibles de la cita. En alguns casos, era la peça de Sehgal la que s’alçava com una pedra angular d’una cita que, sota el cartell del no-concepte, ha suscitat diversitat d’opinions. No obstant, la figura de l’anglo-alemany, que actualment copa els grans espais i cites de l’art mundial, evoluciona intocable. Ascendeix imparable.

Parlar d’en Tino Sehgal no és una tasca que se solucioni amb una lectura àgil del material que ha anat generant la seva intensa carrera. Les pàgines són escasses i aquestes se centren en un anàlisis purament emocional del que l’escena provoca en els seus partícips. Com a públic, l’experiència rarament és passiva, el que ens porta del lloc de l’espectador al de còmplices d’aquestes situacions. No és aquest un anàlisi diferent ni revelador. Creuar la porta que separa el carrer i el hall d’entrada de la TATE Modern suposa traspassar un límit entre el real i el realitzat. Les connotacions que com a antic generador d’energia perduren a la sala de turbines, obliguen als artistes que la intervenen a tenir en compte aquesta clàusula inherent al propi espai. Anish Kapoor, Olafur Eliasson, Rachel Whiteread o més recentment Ai Weiwei han optat per treure l’armament pesat per a no arriscar-se. Sehgal la ha omplert de buit i de moviment, però no d’un moviment monòton i mecànic. No hi ha coreografies circumscrites, aquestes es fonen per moments amb l’activitat quotidiana de la sala, encoratjades per consignes i històries que es repeteixen al llarg de la jornada. Aquests relats són emesos pels diferents personatges que s’oculten entre la massa, sense distintius que els diferenciïn de la resta.

Fidel a l’imprevisible esdevenir de les seves accions, el terra comença a vibrar sota els peus d’una manifestació incontrolada. La multitud esclata i l’explosió desplaça les persones que, al nostre costat, passaven desapercebudes entre la massa, com espectadors impassibles. Això, unit a les constants apagades i parpellejos de la il·luminació de la sala, provoca el desconcert entre el qui, incrèduls, assisteixen a una nova demostració de que “el món s’ha tornat boig” o “aquests artistes ens volen prendre per rucs”. L’energia ja no és fruit d’un generador, són els individus organitzats els que la provoquen. És per aquest motiu pel qual l’espectador ja no és espectador, sinó actor, encara que encara no ho sàpiga. D’acord amb el moment històric que ens toca viure, l’obra de Sehgal no compta a priori amb un marcat caràcter polític. És difícil, tot i això, no contemplar aquesta opció si es té en compte allò revolucionari de les seves propostes. Una multitud no organitzada que de manera espontània decideix trencar amb la seva conducta autòmat. Probablement ens soni d’alguna cosa.

Resulta inusual enfrontar-se a una obra en la què el seu pòsit no es manifesti en forma de catàleg, de registre vídeo-gràfic ni de cap altra manera. Les institucions adquireixen les seves obres mitjançant un contracte verbal en el que és l’artista, i només l’artista, qui estableix les condicions. Podríem aleshores qualificar-lo de farsant o valorar la importància d’aquest tipus de decisions per a sustentar un treball que d’altra manera correria el risc de convertir-se en carn de feres per a ansiosos col·leccionistes. Per al desconcert dels amics d’allò provocatiu, Tino Sehgal tampoc aixeca la veu, no ven una imatge d’enfant terrible ni s’erigeix en abanderat de cap causa tendenciosa. Sehgal no oculta els seus referents, i darrere del seu treball hi ha Bruce Nauman, Dan Graham, John Cage o Fluxus al complert per citar-ne alguns. No obstant, el museu ha estat el cementiri d’una bona part d’ells, amb la resta dels decorats convertits en relíquies que engreixen el patrimoni i les seves imatges avantatjades en prou feines cinc dècades. Aprendre dels errors del passat és el que l’ha portat a rebutjar tot “souvenir” extret del seu treball. No hi ha guions, fotografies ni projeccions que certifiquin allò ocorregut. Tot material registrat és paper mullat perquè res ens dóna una dimensió real del que ha passat.

Experimentar el treball de Sehgal exigeix ser-hi, introduir-se en l’espai sense informació prèvia o amb informació imprecisa. És igual que ens expliquin el final de la pel·lícula perquè no es tracta d’això, sinó d’una experiència que en alguns casos pertorba els nostres sentits creant una confusió davant la que, per excés d’influència de l’avenç tecnològic, semblàvem haver-nos immunitzat. Sehgal deixa clar, d’una manera aclaparadora, que allò que ens envolta mai deixarà de sorprendre’ns. No és necessari infestar el món de criatures o objectes misteriosos, ni jugar amb efectes enllaunats a provocar el pànic o la felicitat. És en les situacions que se’ns mostren incontrolables en les que ens sentim confosos. Quan no sabem què passarà al nostre voltant, un mínim gest pot fracturar el nostre equilibri i és aquí on Tino Sehgal ha decidit rascar. Poc compta doncs, haver presenciat alguna d’aquestes situacions construïdes anteriorment per a fer-se a la idea del que passa a la sala de turbines, perquè l’únic que val la pena és assistir-hi, i l’indeterminat de tota reflexió teòrica no farà més que ofegar-nos en la sinopsis d’una experiència que precisa ser viscuda.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

03 agost 2015

ARXIU: Tino Sehgal a la sala de turbines. I on li doni la gana

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)