…”avui vénen a buscar-me a mi, però ja és massa tard”

No hi ha lectura, no hi ha prou distància. Com parlar d’estats d’excepció des d’aquí i ara? Seria molt bèstia pretendre que la meva manera de veure ha de ser la d’altres, no? Així ja acabem amb tot…

Ostres. Acabar amb tot, aquesta és la idea.

Ah, doncs potser sí que seria un titular. Creu i ratlla. Per bé o per mal.

“Atzucac” és una paraula que sona rara fins i tot per als catalanoparlants (ells, o nosaltres, depèn del lloc mental des d’on llegeixis). Significa “carreró sense sortida”, encara que també es pot fer servir per parlar d’aquesta situació a la qual arribes quan una discussió s’encalla i no trobes opcions de fugida. Acorralament físic i mental.

A Catalunya s’hi viu diferent des de fa un temps. Hi queda res, darrere l’atzucac? D’una banda hi ha el respecte -pànic en alguns- que provoca una eventual “sortida”. Sortida d’Espanya, sortida d’allò conegut, de la Unió Europea (¿sortida de les pensions per als nostres pares, de l’atur per als nostres joves?). De l’altra, la permanència en l’estat que ha mostrat un cop més la seva genètica autoritària.

En aquest segon escenari, compensa a tots els partits mentir a tort i a dret perquè l’independentisme català (“l’amenaça”) espanti qualsevol reclam d’autocrítica cap el més corrupte, tribal i fosc govern que hagi conegut aquesta fragilíssima etapa democràtica espanyola. En un escenari sense sortida, són d’esperar una repressió i una humiliació notables. Atzucac.

Actualment, i conscient que les coses canvien al mateix temps que escric, el president electe de l’autonomia sediciosa està a Bèlgica, “exiliat” per no ser portat a la presó; dos membres del govern s’hi han tirat un mes i dos més segueixen dins -entre ells el vicepresident. També es troben entre reixes dos representants d’associacions civils, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, que porten tancats gairebé dos mesos. A veure. Això es diu o s’escriu ràpid però cal pensar-molt a poc a poc: persones a la presó pel seu ideari polític. Un ideari que era públic des del 2015. Persones a la presó que no han comès cap crim. Presos polítics.

Passen les setmanes i l’estadi d’adrenalina-eufòria-histèria afluixa, però hi ha un parell de qüestions que podríem considerar axials en tot això. D’una banda, massa poc després de la gran flipada (helicòpters sobrevolant l’espai aeri 24/7, més de 15.000 policies desplaçats, dormint en vaixells amb en Piolín dibuixat -algun dia es parlarà de la humiliació que van viure aquests; cops de porra contra gent gran que pretenia realitzar un vot simbòlic…) entristeix pensar que el que passa en realitat és que molts de la meva generació no sabíem el que era la violència d’estat. Ara si.

L’altra qüestió a destacar que permet el poc marge temporal és que aquesta violència no es va retransmetre igual a tot arreu, i aquest punt és bàsic. Les imatges de la desproporció van arribar en directe a Berlín però no a Calatayud, perquè cap televisió pública espanyola va retransmetre el que passava; com tampoc es va dir en cap titular que eme-punt-rajoy és indiciàriament corrupte.

Actualment governa a Catalunya el partit amb menys vots (l’esmentat PP), per imposició de l’article 155 (fins quan, fins on?) I la Junta electoral no permet el color groc (perquè els llacets demanant llibertat són perillosos), així com dir “exili” o “presos polítics”. No està de més recalcar que la Constitució defineix Espanya com un Estat Democràtic aconfessional i de Dret, i entre aquests drets, hi ha el de la llibertat d’expressió.

Aquesta mateixa llibertat va ser exercida pels integrants del grup de hip hop La insurgencia, que han estat condemnats per l’Audiència Nacional a 2 anys i un dia de presó per un “risc abstracte” de les seves lletres, sense explicar ni tant sols quin és aquest risc (nota: el del dia és perquè el mínim per poder demanar no ingressar a presó són dos anys, d’aquesta manera garanteixen que si que hi hagin d’entrar). Aquesta mateixa Audiència manté a la presó preventiva a 8 joves d’Altsasu un any després de la seva detenció. Cassandra és jutjada per un tuit que fa broma amb Carrero Blanco, els directors del Jueves (revista satírica) són portats a judici per la seva sàtira i “l’odi” que conté, i en canvi els policies de Madrid són absolts -ells, que no fan sàtira amb Carmena-. On són les actes per delicte d’odi de Jiménez Losantos, Marhuenda, Inda Arriaga, Urdaci, Antonio Jiménez, García Serrano, Alfonso Merlos…?

Estem en un temps enrarit, en què un partit que es diu estadista i constitucional condemna allò diferent i molest. Amb judicis per corrupció enfosquits, amb tractes de favor, mentides, alimentació de l’odi i dialèctica hostil. Estem davant d’un atzucac en què el to i les garanties poden canviar per sempre. On és la “classe cultural” quan és més necessària l’aparició de veus sensates, reflexives i erudites? ¿Tanta absència de llibertat circula per Espanya? Quant marge més cal atorgar a l’autoritarisme autòmat? Quantes parcel·les més de llibertat volem lliurar a aquesta tribu clientelar?

Nota de l’autora: el títol d’aquest text fa referència al poema amb el mateix nom de Martin Niemöller, falsament atribuit a Bertolt Brecht.