Banderes i caca

A l’A*DESK tenim pocs principis. I aquests pocs principis en els que creiem són molt bàsics. Creiem en la capacitat transformadora i crítica dels individus. Creiem en una cultura lliure que traspassa fronteres. I ens agrada recordar aquell lema dadaista que proposava cagar-se en colors en les banderes de tots els consolats.

Més enllà dels principis, no ens agrada pecar d’un excés d’ingenuïtat. Tampoc creiem que els processos culturals estiguin al marge de les realitats socials i polítiques. Dit d’una altra manera, si la pràctica artística i cultural té algun sentit, és aconseguint treure-la del seu capficament. Un capficament que en moltes ocasions és auto-protector, que malgrat els discursos benintencionats social i políticament busca un refugi en el qual trobar bon resguard. I és un capficament que amaga complicitat amb les dinàmiques del mercat en el tardo-capitalisme i amb les polítiques que regeixen l’actual neo-conservadurisme. Per això de vegades ens dóna per voler pensar des de la cultura i l’art alguns processos polítics i socials concrets, actuals, que afecten les nostres vides de manera explícita o que podem sentir en mitjans de comunicació i davant els quals la cultura sembla emmudida. És el cas del procés social i polític que s’ha obert en l’últim any de manera explícita a Catalunya. Un procés que posa en tensió la voluntat d’independència, de sobirania, el federalisme o la continuïtat de l’estatus quo actual. En qualsevol cas, un procés que discuteix i qüestiona les relacions entre Catalunya i Espanya.

Davant d’aquesta conjuntura sempre escoltem les mateixes veus. Veus des de la política i el periodisme. Veus que alerten sobre l’economia però poc o gens atenen la cultura. Quan aquesta apareix, és en termes estrictament identitaris i quasi folklòrics.

No obstant això, no podem oblidar que les produccions culturals i artístiques es donen més enllà d’una urna de vidre capficada i més enllà d’un limbe d’internacionalitat. Apareixen i es desenvolupen sota un paradigma ple de vectors que interfereixen. D’una banda estrictament administratius: programes de promoció exterior; relacions entre comunitats autònomes i govern central; ajudes, beques, subvencions… De l’altra, aspectes contextuals: relacions entre diversos agents que configuren un context que de vegades es diu que és espanyol, d’altres català, però que moltes vegades és més aviat de Madrid, Barcelona o Bilbao, i fet en base a relacions entre individus.

Així que el que ens hem proposat és demanar l’opinió i els punts de vista sobre Catalunya, la catalanitat, el nacionalisme i nacionalismes, la política i producció cultural i artística d’alguns intel·lectuals, crítics o comissaris que d’una manera o altra han lligat les seves pràctiques a l’art contemporani i que com a subjectes polítics també es veuen afectats pel procés obert des de fa un any. Però no ha estat fàcil. Davant l’entusiasme marcat per les xifres de participació en manifestacions a favor del dret a decidir o de la independència, sembla estendre’s cert desànim, cansament o esgotament en la comunitat artística, potser la consciència que tot quedarà o ja ha quedat reduït a banderes i caca. D’aquí la proposta d’un Anti-anticatalanisme paral·lel a aquell anti-anticomunisme que plantava Sartre d’Oriol Fontdevila; les avaluacions sobre el caràcter simbòlic gairebé en sintonia amb aquell “Catalans, us perd l’estètica” que recorda Martí Manen; la necessitat d’una revisió crítica de la cultura artística catalana que proposa Joan M.Minguet o, en un marc d’anàlisi ampliat des del País Basc, Peio Aguirre; el repàs per algunes produccions artístiques que han pres com a assumpte la qüestió de la identitat i el nacionalisme que fan Juan Canela i Eloy Fernández Porta, i finalment la consciència una derrota política o la posada en pràctica d’un pensament anti-anti de Martí Peran.

En aquest context, la llebre morta de Joseph Beuys, a la qual al·ludim amb el títol d’aquest número, bé podria ser la mateixa Catalunya, òbviament Espanya, sens dubte la política institucional, clarament el context econòmic global i efectivament el propi art sord i mut.