close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 setembre 2013
Catalonia is hot Spain

Juan Canela

L’any 2009 l’artista Juan López inaugura l’exposició “Catalonia is hot Spain” a la galeria NoguerasBlanchard de Barcelona. La instal·lació convertia l’espai en una piscina mitjançant un vinil i cinta aïllant, i una videoprojecció mostrava un nedador a punt de llançar-se a l’aigua, el qual mai acabava de decidir-se. Últimament , cada vegada que parlo amb algú de fora de Catalunya, les primeres preguntes que sorgeixen, prèvies a qualsevol tipus de conversa són, o l’última victòria del Barça o la qüestió independentista. Normalment, passo veloç per sobre d’elles sense aturar-m’hi massa. Però ineludiblement, sembla que en aquests dies és un tema calent.

Però anem a poc a poc. La idea d’aquest text és reflexionar de manera totalment subjectiva sobre el procés polític que té lloc aquests dies al voltant de l’articulació entre Catalunya i l’Estat Espanyol; sobre el lloc que la cultura, i més concretament la creació i el pensament contemporani, poden ocupar en tot això. La reflexió sorgeix a partir d’exemples de treballs d’alguns artistes que toquen la qüestió -encara que sigui de manera tangencial-.

Per començar; seria possible comprendre la qüestió catalana sense tenir en compte l’Estat espanyol, sense entendre la seva diversitat, la seva pluralitat, la riquesa de cultures que atresora, però també la complexitat de convivència que això comporta? És vital avaluar els processos històrics que precedeixen al paradigma actual, és urgent re-visitar el període de la transició espanyola, i avançar d’una vegada per totes en les bases que es van establir l’any 1978. L’Estat Espanyol és un mosaic de regions amb diferents històries, llengües i cultures, i la seva articulació en la convivència de l’Estat ha estat sempre complexa. Podríem remuntar-nos fins l’època dels reis catòlics… però no és aquest el lloc ni jo la persona adequada. Després d’una guerra civil i més de 30 anys de dictadura, la Transició va ser un procés envoltat per unes circumstàncies molt complexes, específiques i definitòries, sota les quals es redacta la Constitució del 78 que estableix les bases de convivència de l’Estat Espanyol, per les quals ens regim a l’actualitat. No degué ser tasca senzilla, ja que va haver de convenir un mínim consens entre totes les parts implicades, des de ministres franquistes reconvertits a demòcrates fins als comunistes que tornaven de l’exili.

Són anys als quals ha costat aproximar-se amb un esperit crític en les últimes dècades. L’art contemporani no ha estat excepció, i són pocs els artistes que ho han intentat, encara que en els últims anys sembla que la dinàmica està canviant, i els més joves s’acosten sense prejudicis a una època que és crucial per desxifrar l’actual estructura territorial. L’equilibri inestable sobre els quals es van assentar qüestions essencials es fa explícit a “History as a Story”, una peça de Fran Meana en la qual disposa una sèrie de fotografies d’arxiu de l’època una sobre una altra, en ordre cronològic. La base és l’enterrament de Franco, la cúspide Adolfo Suárez eixugant-se la suor. Entremig, algunes escenes que no atresoren la serietat que se’ls suposa.

Per la seva banda, “Carmen”, de Lúa Coderch, mostra una imatge de Carmen Polo, vídua del dictador, votant en el Referèndum de 1976, inici simbòlic de la democràcia espanyola, juntament amb un àudio -assaig que relata de manera precisa les formes d’instauració d’una “poliarquia per emancipació gradual”. La peça fa referència també a aquest període de transició, “un procés al qual s’ha atribuït durant molt temps un alt grau de consens i legitimitat, sent, en tot cas, el procés pel qual es van establir les bases de la present monarquia parlamentària. Sense trauma; sense ruptura; sense conflicte: una transició “exemplar”, com es diu habitualment, volent dir intocable, o improfanable.”

Tots dos treballs suggereixen que potser no va ser tot tan net com ens ho van explicar a l’escola, que hi ha moltes zones grises, ferides sense tancar i aspectes a discutir i repensar, deixant de banda postures tòpiques i establertes, gairebé “dogmes de fe” sobre les quals s’assenten molts dels discursos polítics territorials actuals. Hi ha raons de sobres per replantejar diferents aspectes de la Constitució -entre elles la qüestió territorial-, i a hores d’ara hauríem d’estar en condicions d’evolucionar i aconseguir acords i estructures més d’acord amb el nostre temps. Al cap i a la fi, quan es tracta de canviar les regles de joc en l’àmbit econòmic – i salvar la banca -, bé es pot modificar.

I per què no pensar que l’art contemporani pugui oferir aquí un espai valuós d’imaginació per possibles alternatives de futur? Al cap i a la fi, l’art i els artistes representen una possibilitat de canvi en les estructures del pensament, una possibilitat de pensar i sentir de maneres diferents.

Hi ha la percepció en alguns àmbits de que el procés que s’està donant a nivell polític respon més a una sèrie d’interessos i estratègies partidistes, electorals i econòmiques que a una voluntat real dels governants per articular un procés d’independència a Catalunya. En aquest sentit, i amb la intenció d’explicitar els moviments dels poderosos, al desembre de 2012 neix a Barcelona el “Grupo Información”, format per Efrén Álvarez i Antonio Gagliano. Convidats a participar en un cicle expositiu a l’Espai Cultural Caja Madrid, els artistes posen en marxa un projecte de llarg recorregut “amb la perspectiva d’impulsar el desenvolupament de sistemes de control ascendent sobre els poders fàctics de la nostra societat, utilitzant desplegaments tècnics adequats a nostre temps, (…) Volem explorar nous límits narratius per a les dades, plantejant aspectes ètics de la privacitat i la intimitat (…). Ens interessa promoure noves formes de recopilació, connexió i presentació d’informació pública, ja sigui l’apareguda oficialment o a la premsa, i confirmar, tants com puguem, els secrets a veus de la democràcia occidental.”

Després de ser censurat el projecte expositiu en l’espai de Caja Madrid, publiquen el fanzine “La Catalunya Triomfant”, que desplega una sèrie d’instruments de comunicació relacionats amb la controvèrsia. “El sensacionalisme, igual que la capacitat de contagi de la caricatura, pot resultar de vegades una immillorable eina tècnica”, opinen. Articulen així un passeig pel centre polític de Catalunya, “com informant a uns suposats turistes d’un país llunyà en què haguessin aconseguit lliurar-se de l’espectacle bàrbar de la cultura del capital, amb la seva mateixa perplexitat davant l’absurd govern dels diners. “El fanzine fa un recorregut fantàstic i mític que serveix com a punt de partida de les seves intencions, posant de relleu i assenyalant sense clemència els qui controlen el poder.

Aquest mateix element mític i èpic inherent a certes formes de relat de la causa nacional serveix de catalitzador per al treball d’alguns artistes.

Quim Packard elabora en alguns dels seus dibuixos una visió “èpicament absurda però romànticament bella”, assimilant la idea de llibertat, lluita i autonomia a certs videojocs com Final Fantasy III -del qual es diu que és una metàfora de la invasió colonialista americana al Japó-. Davant la constatació que el nacionalisme català no conviu molt bé amb el sector de les arts visuals (fa un temps, un important galerista barceloní declarava que “L’art contemporani no parla català i per això no ens fan ni puto cas”), una solució pot ser fer dibuixos descaradament catalanistes .

Èpica és també la història que ens relata Antoni Hervas a “Més que un club”. El treball d’Hervas parla d’allò proper “a través d’ una visió bastant pop del dia a dia, pel que ser de Barcelona i haver viscut aquí la majoria del temps fa que en bastantes ocasions, llocs; tradicions; o símbols catalans apareguin representats en els meus dibuixos i es converteixin en escenaris èpics on es desenvolupen les narratives que plantejo”. En aquest cas, indaga en la construcció de l’heroïcitat i els llocs sagrats a partir d’establir contrastos entre narratives del present i del passat i planteja el desenvolupament d’una investigació que va iniciar quan treballava com a fotògraf al Museu del Barça, a partir de la hipòtesi que una rèplica de la Champions League del 92 podria tractar-se, en realitat, del Sant Grial. Els cavallers medievals; els jugadors de futbol; l’afició blaugrana; Montserrat i el mateix museu són objectes que es posen en relació en aquest assaig visual que versa sobre la pervivència de certes formes de construcció de mites i el fervor popular de la catalanitat.

I parlant de fervor, podem apropar-nos al vídeo “Tothom estima a Catalunya” que Ana García Pineda planteja a partir d’un encàrrec per part de TV3 fa uns anys per un especial de la Diada. “Em van demanar una peça curta que fes referència a la cultura catalana i que d’alguna manera la homenatgés. A mi tot el que tingui a veure amb nacionalismes sempre em provoca escepticisme. Així que, si havia de parlar-ne, havia de ser des del sentit de l’humor i la ironia; que al cap i a la fi, i encara que a molts se’ls oblidi i prefereixin prendre’s massa seriosament, són característiques molt pròpies i arrelades en la cultura catalana. L’autocrítica, els jocs de paraules, les bromes punxants…”. El vídeo és un recull de pistes i evidències (des de la ironia i el sarcasme) del gran respecte que desperta la regió, a través d’homenatges a la llegenda de la bandera. La majoria d’elles provenen de pel·lícules de terror de Hollywood i recorden aquell passatge llegendari.

No obstant això, no seria objectiu asseverar que la “senyera” i tot l’escenari que representa sigui una fal·làcia. Per descomptat el poble i el territori català atresora una cultura, una llengua, una història i una identitat pròpies, i fins i tot podem afirmar que una part de la població expressa una voluntat d’independència. El problema -o un d’ells- rau en l’ús que els polítics fan d’aquesta voluntat, apropiant-se’n i usant-la en el seu propi benefici. Quin sentit té una independència que ens porti a un escenari idèntic però amb fronteres diferents?

I en aquesta línia avança el desenvolupament d’un altre projecte editorial: la singular investigació sobre el procés històric de Catalunya que David Bestué i Andrea Valdés desenvolupen en el col·leccionable “La línea sin fin”. “Un projecte sobre Catalunya que va des d’un noi fugint de la crítica (1873) als vols subvencionats de Ryanair (2013). La idea és revisar un segle d’esdeveniments, establint connexions i jocs temporals d’una manera irònica i literària i, d’aquesta manera, rescatar referències i llocs en comú que ens ajudin a entendre el present.” Es tracta de sis fascicles d’edició limitada; el primer comença amb la posada en marxa d’una fàbrica i acaba amb la Setmana Tràgica. Bestué i Valdés se situen en una posició crítica amb certs usos que de la cultura catalana s’ha fet des de diferents governs, però conscients de la seva importància i de la seva pertinença a un territori i una tradició, volen generar un relat diferent. “Des que tenim ús de raó, Catalunya és un problema del qual s’ha parlat molt, tant que ja ens fa mandra. Potser perquè sempre s’ha parlat de la mateixa manera, invocant les seves batalles, derrotes i diferències. De tant protegir la seva cultura, l’ha institucionalitzat i l’ha fet una norma. (…) Tot i el risc d’exposar-nos a un sonor suspens, creiem que a aquest lloc, el nostre lloc, convé perdre-li el respecte, parlar sense por a ofendre’l. En cas contrari, ens acabarem dormint, just quan el nostre cos ens demana tot el contrari. Nosaltres estem desperts.”

D’altra banda, si pensem en tot aquest procés, una altra de les dificultats és que tot s’acaba portant al blanc o negre, a estar a favor o en contra, fent desaparèixer els grisos i els matisos, que tan importants serien en l’articulació. En aquests grisos, en aquestes posicions no arquetípiques és on es col·loca Martí Ansón, que parla de la necessitat de recuperar els petits gestos, els processos del dia a dia i les petites estructures, que són realment les que creen una societat, i en conseqüència identitat; per aquesta banda hauria de desenvolupar el debat i el pensament, i no en l’estela dels grans eslògans electorals.

En la mateixa línia, comentàvem en una conversa amb l’artista Nuria Güell que, més enllà de les promeses d’uns i altres, ella creu “en les diferents iniciatives cooperativistes que estan multiplicant-se en els últims anys al territori català, basades en l’autoorganització popular, màxima que els nostres besavis ens van deixar com a herència”. És en aquest sentit que al costat d’un grup d’amics van posar en marxa la “Cooperativa Integral Catalana” al seu poble: una cooperativa cultural que busca la transformació social des de baix, mitjançant l’autogestió, l’autoorganització i el treball en xarxa. Com a seu, van ocupar “una fàbrica que porta 30 anys abandonada, remodelant-la per tal d’utilitzar-la com a seu de la cooperativa per dur a terme diferents activitats culturals per a la gent del poble.” [1]

Aquestes postures no establertes, pròpies, allunyades dels estereotips i d’allò marcat políticament són les que poden enriquir el discurs, i potser aquí és on l’art i el pensament contemporani poden jugar el seu paper.

I ja al voltant de la qüestió territorial pròpiament dita, el productor cultural Oscar Abril Ascaso desenvolupa des de 2010 el projecte performatiu “Acción Ibérica”, un “projecte de recerca dels marges de generació de discurs polític des de l’art d’acció, experimentant les possibilitats de la conferència com a camp per a la pràctica performàtica i com a dispositiu d’apoderament polític.” “Acción Ibérica” ha celebrat diversos mítings en ​​diverses ciutats, i cada un d’aquests actes polítics està dirigit cap a la creació d’un grup d’afinitat d’acció directa per al foment de l’iberisme, entenent la qüestió del contenciós territorial ibèric com una qüestió relativa a la dimensió plurinacional del seu territori i, per tant, defensant una Unió Ibèrica entesa com una lliure confederació de nacions ibèriques.

Ascaso posa en marxa un dispositiu que, des de la performance, estructura diferents línies polítiques de reflexió i acció al voltant de la qüestió territorial a la península Ibèrica .

El que sembla bastant evident és que el vell concepte d’estat-nació s’està quedant obsolet en un món cada dia més global en el qual els fluxos de coneixement i de persones són cada vegada més porosos, i alguns advoquen per la possibilitat que un regionalisme crític pugui tenir més significat al s.XXI. Parlava Peio Aguirre fa un temps sobre l’Europa de les Regions com aquella “entitat supranacional a la vegada que com a utopia realitzada de manera que el País Basc, Galícia, Catalunya, Bretanya, Saxònia, Valònia, Flandes, Tirol o Gal·les (per posar només alguns exemples) poguessin establir una relació de veïnatge paritària com una nova categoria jurídica: l’Euroregió. “Però elucubrava també que si tots ells s’independitzessin, podríem imaginar llavors un escenari diatòpic on Europa podria semblar-se a un escenari medieval de clans tecnocratizats.

Personalment, m’inclino cap a la possibilitat d’imaginar noves formes de relacionar-nos, tant entre la humanitat mateixa com amb altres agents no humans, com pot ser l’entorn natural propi de cada lloc. Aquí és on l’art pot tenir una potencialitat a l’hora de proposar noves formes d’agència, i aquestes serien les que podrien generar uns espais de convivència altres, i propiciar també noves formes de relació entre unes comunitats i altres. Allunyats completament d’aquest Estat proporcionat pels polítics i dirigit pels interessos econòmics d’uns pocs. Res hauria d’importar-nos si la piscina a la qual s’estan llençant avui els governants té aigua o és buida, i molt, en canvi, com imaginar un nou paradigma.

Per acabar, em quedo amb unes paraules del filòsof post-anarquista Michel Onfray: “les regions han de voler-se per altres raons que no siguin nacionalistes. Impedim als polítics que les confisquin i després les utilitzin a favor seu. S’estima una regió quan s’hi viu, quan s’hi treballa, quan s’hi roman, quan no se la denigra, quan no se la defensa només pel seu passat, sinó per les seves potencialitats: el seu present i el seu futur. (…) S’estima una regió quan en despertar no es té ganes de veure altres paisatges; quan es volen els llums i els colors que ens alegren, boires d’aurora, sorolls de crepuscle (…) quan s’estima una geografia, una geologia: perfums de terra -muntanya, pineda, bosc-, volums d’un territori -plana, muntanya, costa, landa, caleta-, quan s’escolta amb felicitat el to, la inflexió de la veu, el cant d’una llengua, d’una pronunciació; no quan es controlen les regnes econòmiques i administratives d’aquesta regió, quan es canta un únic i igual himne, quan es posa en posició de ferm davant d’una única bandera. Deixem això a aquells que no estimen la seva regió, sinó el poder.”

 [1http://notadeadmanwalking.blogspot….

Juan Canela és Director Artístic de ZsONAMACO a CDMX, cofundador de BAR project a Barcelona, curador independent i crític. Entèn allò curatorial com una pràctica en la que entren en joc idees, conceptes i continguts, però també estructures de treball, ritmes, models i formes de vida. I aquí l'escriptura és un element fonamental.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)