close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 setembre 2014
Foto de Tony Chakar
Bienal de Sao Paulo, políticament incorrecte

Juanjo Santos


L’actual Biennal de Sao Paulo serà recordada com la més política (o polititzada), fins al moment. I no per les obres compromeses que exhibeix, que n’hi ha, i de gran qualitat, sinó pel boicot de la majoria dels seus artistes a l’auspici del Consolat d’Israel.

Seré políticament incorrecte, perquè dir que jo no hauria signat la carta de boicot a l’auspici del Consolat d’Israel a la Biennal de Sao Paulo, suposa per a molts que dono suport les accions militars d’Israel a la Franja de Gaza. Avui en dia si dic que Bar Refaeli està bona vol dir que sóc un sionista genocida. No ho hauria signat perquè és confusa, insuficient i incoherent.

Qui més, qui menys, té la informació suficient per afirmar que la política israeliana a Palestina és condemnable, deplorable, vomitiva. Les meves armes per a fer “quelcom” són expressar aquesta opinió, “per parlat” i per escrit, a menys que em decideixi a anar a Jerusalem a enredar-me a pedrades contra els soldats. No ho descarto.

Recapitulem. El Consolat d’Israel afavoreix la Biennal de Sao Paulo. 55 artistes dels 80 presents signen una carta en què demanen retirar aquest suport, ja que aquest auspici “representava que la Biennal donava suport a les accions militars d’Israel a la Franja de Gaza”, i que “acceptar aquest finançament soscava el nostre treball artístic en aquesta Biennal i l’utilitza de manera implícita per rentar la cara a les agressions i violacions del dret internacional i els drets humans per part d’Israel”. Ambdues premisses són falses. Ni la Biennal dóna suport a les accions militars d’Israel per acceptar un auspici del consolat (aquesta és una conclusió malvada), ni el fet que aquest mateix organisme aporti 40.000 euros soscava el treball artístic de ningú. El cas és que la Biennal es va comprometre a cancel·lar l’auspici a la Biennal, (per il·lustrar aquest boicot, dos guàrdies de seguretat es van col·locar davant del logo del Consolat israelià a la inauguració, acció que em recorda a la censura de l’obra “El Bany” de Roberto Platé, l’any 1966), però no als artistes israelites que voluntàriament acceptessin aquests diners. Això pot degenerar en quelcom perillós: si els consolats, ambaixades, govern,s només financen als seus artistes, s’acabarà polititzant la participació forana de la Biennal, i es multiplicaran casos com el del Pavelló Argentí de la Biennal de Venècia 2013: propaganda política.

Aquesta anàlisi serà considerada políticament incorrecte. Però la que ha estat una operació políticament incorrecta ha estat, al meu entendre, la dels artistes boicotejadors. Aquests són els arguments:

Hi ha altres logos que representen empreses i governs corruptes. ¿Boicotegem només aquells dels quals en tenim notícia? Si no boicotegem a Petrobras és perquè estem d’acord amb els tripijocs polítics mafiosos? Si no boicotegem el Govern del Brasil estem donant suport als seus polítics corruptes, a la passivitat davant la quantitat ingent de pobres que hi ha als carrers de Sao Paulo, a la seva política discriminatòria contra els indígenes…? Si no boicotegem el suport espanyol, estem d’acord amb la política de privatització de la salut i l’educació, amb el rescat europeu, amb l’absència de memòria històrica…? Si no boicotegem tots els diners provinents del Govern dels Estats Units i d’empreses nord-americanes, estem col·laborant amb un ferm aliat estratègic d’Israel, amb un país que va fer una guerra il·legal?

Hi ha artistes israelites a la Biennal. Al costat del seu nom apareix el seu país d’origen; representen una nacionalitat. ¿Pressuposem que donen suport a la política del seu govern? Els boicotegem?

Obliguem al Consolat d’Israel a retornar el seu auspici ¿Això incidirà en la política assassina del seu govern? Anul·lant el suport a la cultura i l’art d’aquest país s’està donant suport a Gaza?

¿No es podia haver fet alguna cosa més activa (i eficaç) que amenaçar amb retirar obres? Hi ha exemples d’altres vies de rebuig a la Biennal de Sydney. En aquesta, la principal sponsor, Transfield (companyia operadora d’un centre de detencions per a refugiats i favorable a la racista política migratòria australiana) va ser boicotejada pels artistes. La Biennal no ha claudicat, i els artistes han retirat les seves obres. Però en comptes de quedar-se únicament amb aquest gest, han organitzar xerrades, tallers, publicacions i exposicions que tenen com a eix la condemna dels centres de detenció per a refugiats. Un altre exemple valuós, relatiu a la pròpia Biennal de Sao Paulo, va ser la “Contrabienal” de 1971, en la qual un grup d’artistes van realitzar un boicot artístic, amb una publicació i diferents comunicats, a la biennal d’aquell any, finançada per diners públic (en aquesta dècada hi havia una dictadura al Brasil) ¿no podrien haver plantejat una cosa així els artistes de la Biennal de Sao Paulo?

Són massa preguntes com per donar suport a aquesta carta de boicot. Seria secundada si inclogués boicot tot finançament brut, i si inclogués accions informatives, creatives i artístiques directes denunciant els problemes que ens afecten. Però sí que conté un paràgraf que crec, és valuós i esperançador: Els artistes d’aquest esdeveniment mostren que tenen la determinació de demanar transparència pel que fa a l’auspici d’esdeveniments culturals i han plantejat l’aspecte fonamental de com el finançament pot comprometre i soscavar el seu treball. Posen sobre la taula un debat encara més urgent: el d’investigar a fons la forma de finançament, no només dels esdeveniments d’art, sinó del mercat (compra-venda d’obres). Un organisme independent hauria d’encarregar-se’n, amb coherència i contundència.

De manera contrària, és més efectiu el que pugui fer l’artista des de la seva tasca. A la Biennal hi ha hagut diversos exemples d’un art compromès i valent, com els treballs de Clara Ianni i Débora Maria da Silva, Lázaro Saavedra, Wilhelm Sasnal, Etcétera, Mujeres Creando, Voluspa Jarpa, Ines Doujak i John Barker, Marta Neves, Dan i Lia Perjovschi, Jakob Jakobsen i María Berríos o Juan Carlos Romero. Ells entre d’altres, han expressat millor que ningú la força de l’oposició que l’artista pot exercir contra les injustícies.

Amb la missió de seguir millorant l'escriptura de la crítica d'art, la resta és disfrutar i aprendre mitjançant les propostes contemporànies, elaborant altres estratègies de relació, ja sigui com a col·laborador de revistes, editor d'una, curador o conferenciant. Com a crític d'art motxiler ha compartit moments amb artistes de Centroamèrica, Mèxic o Xile. I el llistat augmentarà. Tot combatent l'art interessat i aplaudint l'art interessant.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)