Biennal de Venècia: enciclopèdia, totalitat o simplement patologia?

L’exposició internacional de la 55. Biennal de Venècia porta per títol “Il Palazzo Enciclopèdic” i està comissariada per Massimiliano Gioni. La cursa ‘biennalista’ de Gioni sembla sincronitzada amb les temàtiques que tria, i resulta coherent comprovar ara la manera emergent del “pathos” des Manifesta 5 a Sant Sebastià (2004), i encara millor en aquella “de ratolins i homes” de la Biennal de Berlín (2006).

Aquesta Biennal de Venècia dóna compte d’un submón fosc de rituals i visions místiques, afavorides sota la mirada profètica de dues figures; al començament de l’Arsenale es presenta la maqueta del palau enciclopèdic ideat per l’artista autodidacta Marino Auriti, qui l’any 1955 va concebre una arquitectura museística que perseguia el somni impossible de recollir entre els seus murs tot el coneixement universal. En el pavelló central, i com a declaració d’intenció curatorial, es presenta El llibre vermell de Carl Gustav Jung, un manuscrit il·lustrat que presenta diferents fantasies i en el què el fundador de la psicologia analítica va treballar durant setze anys. Amb aquests punts de partida no sorprèn que la línia que transcorre tota l’exposició sigui aquella que enalteix el poder de les cosmologies individuals i col·lectives.

Convé preguntar-se per la gran acceptació dels discursos còsmics i esotèrics en l’art contemporani més actual, el qual digereix sense problemes art no-contemporani realitzat per outsiders o artistes d’una altra època, com passa en aquesta exposició. Una mirada a l’ansietat que el nostre capitalisme tardà exhuma podria justificar aquest retorn de les cosmogonies. No és un cas aïllat i tampoc es pot relacionar aquest revival cosmològic amb el passat. Fins i tot artistes joves semblen avui dia atrets per la psicomàgia i la taula del tarot. En el millor dels casos, l’estètica emprada és la del collage vintage en blanc i negre o tot el que faci olor de ciència-ficció antiga.

És molt difícil però parlar avui en dia de cosmogonies sense caure en el seu costat reaccionari, amb el seu llenguatge místic i transcendental. Aquesta tendència ja es va poder comprovar en una dOCUMENTA (13) escorada cap al New Age, i la Biennal de Venècia només fa que confirmar la invasió de llengües mortes presentades en cabines de curiositats. Molts són els artistes i moltes les excepcions, però el que veritablement interessa és establir el discurs dominant que sobresurt. Hi ha espectadors que s’emocionen amb un desplegament d’excentricitat i purisme creatiu sortit directament del cap i que fins i tot ho celebren. Però cal almenys preguntar-se si tot aquest retorn a l’interior de la psique no amaga sinó un nou expressionisme, del qual la dècada de 1980 únicament ens va deixar la seva apropiació postmoderna i espectacular. De la psique s’arriba al cos humà, i Cindy Sherman ha comissariat una part de l’exposició de manera molt afí al seu treball i a les seves influències post-humanes. Els 80 i els 90 estan ben representats. I amb això el dolor, molt de dolor.

Una anotació inconnexa i casual de termes que expliquen les obres de “Il Palazzo Enciclopèdic” diu així: excentricitat fantasmal; rituals, mites; parapsicologia, sistemes de creences; foscor; misteriós i irracional; telepatia, percepció extrasensorial, visions, espiritualisme, tribalisme; ocultisme; fantasmagoria; naïf; visionari; misticisme; Art Brut; nou kitsch; crònica burlesca; folklore; psiquiàtric; religions; psicodrama; quiromància; èxtasi; mise-en-scenes; sexualitat; tarot … No creguin que sumant totes aquestes paraules s’obtingui el retrat-robot de Gioni. Com podria? Més aviat, tot això no és sinó una opció discursiva diferencial a l’hora de construir-se una autoria (autoritat) curatorial.

L’altre gran eix temàtic subjacent a l’exposició seria no ja l’enciclopèdia, sinó la manera en què els i les artistes pensen la totalitat. Aquesta es fa més nítida quan es converteix en un tema a il·lustrar més que en un sistema de pensament que emana directament des del comissariat. La totalitat és sempre abstracta, i per tant irrepresentable, de manera que les obres d’art poden donar-nos pistes d’aquesta mateixa totalitat. Aquesta exposició sembla voler reduir aquesta totalitat exclusivament als móns interiors de la imaginació, alhora que oblidem de les nostres ments aquesta altra totalitat anomenada capitalisme, el sistema-món o la globalització.