Canvi i fora: dembow, desobediència i tecnologies afrodescendents de l’avenir

Kiko El Crazy té un nou dembow sonant, Cambio y fuera^[1]Kiko El Crazy Ft. El Cheque RD – CAMBIO Y FUERA https://www.youtube.com/watch?v=8BZY6FaVC1E. Un títol de cançó que em sembla una consigna; una que es crida des del barri, des del bafle calent, per provocar un gir radical. En aquests dies en què la política es presenta com un carreró sense sortida, el dembow entra com una possibilitat no institucional d’imaginar el canvi. No com una utopia llunyana, sinó com una micropolítica de l’ara: allò que es balla, allò que es reescriu en el cos.

Als marges, als altaveus espatllats, als cultes de barri, en les formes de dir i de fer que no caben en la gramàtica de l’Estat, hi ha un arxiu de tecnologies salvatges que em sembla necessari entrellaçar en l’amorf d’aquestes idees.

Com a pràctica artística, el dembow no necessita la validació del museu ni la sanció del discurs acadèmic per produir sentit. Travessa cossos, codis, coreografies col·lectives. Organitza desitjos. Produeix una certa ètica de la tossuderia. I, sobretot, gestiona comunitat. On hi ha un altaveu, hi ha cos, territori, energia, memòria i també dissidència.

El dembow ha generat un arxiu vibratori del que és possible, i ho ha fet des de marges històrics radicalitzats, feminitzats, criminalitzats. Les comunitats que l’habiten —en les seves formes musicals, visuals i espirituals— han desenvolupat formes de coneixement que desobeeixen la linealitat acadèmica. I aquí és on està la potència: hi ha sabers que sorgeixen del goig, del gest, del crit, del flow.

Saber què fer amb el beat no és poca cosa, és una forma de llegir i escriure el temps. Com en l’espiritualitat, com en la santeria, com en la dansa ritual, el ritme no és entreteniment: és invocació. En això hi ha una lògica afrosincrètica —híbrida, desbordant, elàstica— que travessa tant el dembow com les pràctiques espirituals populars dominicanes; des dels cultes evangèlics pentecostals dels nostres barris^[2]Encara que no estigui reconeguda i assumida per ells, la forma en la qual es manifesta el culte evangèlic pentecostal obeeix a l’herència afrodescendent d’espiritualitat. Neix al carrer Azusa a … Continue reading fins als altars sincrètics on conviuen sense problemes Erzulie amb Jesucrist, rituals de trànsit i expulsió. Allà hi ha tecnologies de l’esperança que no es construeixen des de la raó il·lustrada, sinó des del crit, el tambor, la llengua trencada. Des de la comunió.

Baixem una mica les ganes de llegir-me romantitzant: el dembow, com tota forma viva, és ple de contradiccions. També reprodueix violències, cossos-mercaderia, pulsions patriarcals. Però fins i tot aquí, en la seva cruesa, en el seu soroll, hi ha una veritat que altres llenguatges no poden abastar. Només en els entramats afectius que genera va poder aparèixer en l’escena dominicana un exponent com La Delfy, fent-nos ballar amb el desvergonyiment més queer i marica que hàgim vist^[3]La Delfy va ser un exponent del dembow obertament homosexual i queer que va estar activa als escenaris dominicans durant diversos anys. Va morir en començar la pandèmia de la COVID-19, el 2020, amb … Continue reading. Hi ha en això una potència d’invenció i un saber encarnat que incomoda l’ordre. I això, en si mateix, és una forma de desobediència.

Des de la mirada de molta gent, aquesta estètica sol ser consumida com un espectacle tropical. Però el dembow no és color local. No és folklore per a la pista blanca. Mentre es filtra en festivals i llistes de reproducció globals, perd a vegades la seva urgència. Perquè el beat ve d’un altre lloc: del colmadón, del carreró, de l’altaveu que sona encara que la policia el multi. És una forma de dir: seguim aquí, encara que no ens vulguin.

I aleshores el dembow desobeeix. No només al sistema musical global, sinó també a la lògica de la quietud, de la contenció, de l’obediència al llenguatge net. El dembow torça. Trenca amb el que és llegible. Convida a parlar una altra llengua. Una llengua del cos, de la carn negra, de la insistència.

I si justament allà, en aquell soroll incomprensible pel poder, hi ha el germen d’una altra política? Què passa si, en lloc de traduir el dembow al llenguatge del museu, deixem que el museu escolti el dembow com un altar? I si, més que analitzar-lo, el ballem com una metodologia?

Cambio y fuera, el dembow de Kiko El Crazy, busca provocar. Però totes les situacions que narra mereixen cridar «prou!» al mateix temps que anuncia amb força «ara és quan comença la cosa!».

En aquests temps de futurs clausurats, les possibilitats d’un món millor potser no venen en forma de teoria ni de programa públic; potser ja són presents en formes de coneixement que encara no sabem com processar. En llocs que no vam aprendre a prendre seriosament. En un dembow, en una església evangèlica de barri, en una invocació sintètica que convoca forces des de baix. Allò que ens pot salvar, potser, no té traducció; però sí que en té ritme.

Canvi i fora.

(Foto de portada: Fotograma del videoclip oficial Cambio y fuera de Kiko El Crazy Ft. El Cheque RD)