Cambra fosca. Cambra pantalla

Un cambra fosca és, entre moltes altres coses, un lloc més o menys públic on tenir trobades sexuals. La manca de llum reporta la tranquil·litat que dóna l’anonimat i fa, a més, que el sentit de la vista no sigui el més important. Tots les cambres fosques compten amb codis particulars i un acord social propi, i precisament és aquesta condició la que els dóna l’autonomia de redefinir allò adequat i allò correcte pel que als usos del cos es refereix.

Un cambra fosca ben coneguda, és la que es troba dins el Berghain (el també molt famós club que va veure néixer el techno a Berlín als 90). Berghain començava com Snax, una nit fetish itinerant i només per a homes que, finalment, va trobar la seva localització permanent a Ostgut el 1998. El 2003 el local va ser venut però el 2004 renaixia com Berghain/Panorama. Igual que en els seus orígens, Berghain i sexe segueixen sent indissociables. Està present en la programació, al Lab.Oratory[[Sex club ubicat al soterrani de Berghain]] o en les esmentades cambres fosques. També gràcies al sexe, al club segueix viu l’esperit d’alliberament del cos que va unit al techno i la pròpia cultura de club. Un esperit que neix de l’hedonisme i connecta amb la definició de festa més ancestral, portant amb si l’abandonament als sentits a través del ball. L’energia compartida, eròtica sens dubte, crea comunitat en vibrar a través de tots els cossos, connectant per mitjà de l’èxtasi i el gaudi. Aquest abandonament a allò dionisíac és possible, en gran mesura, gràcies a la política que Berghain guarda respecte de les imatges: no hi ha miralls i les càmeres estan prohibides, així que no és possible fer fotos ni gravar vídeo o àudio. Mitjançant aquesta norma, Berghain reivindica un deixar de mirar per a poder vibrar, oblidar la vista, retrobar el cos. Podríem dir llavors que, en eliminar la mirada, tot Berghain funciona com una cambra fosca.

Facebook, un dels epicentres de la imatge actuals, es serveix dels 1.790 milions d’usuaris que alimenten la seva base de dades cada minut. Internet s’ha convertit en administrador d’aquestes dades (aquestes imatges, i amb elles, el desig) amb què crear la informació des de la qual, després, crear fluxos de consum. Berghain, en tant que cambra fosca, funciona com un lloc de resistència davant d’aquestes noves lògiques de capitalització del desig. En entrar-hi, aquests fluxos de producció econòmica no passen els controls de seguretat. Amb el simple gest d’abandonar el mòbil, deixem l’ull, recuperem el cos. Deixem, amb ell, el ritme abstracte dels algoritmes financers que s’ha instal·lat al nostre enteniment del temps i entrem en el temps de la festa: el de la celebració i l’hedonisme, el cos i el sexe. Allà dins, el temps s’experimenta com una unitat diferent a les fraccions de producció en què dividim el dia, s’oposa de manera antagònica al temps de la feina i a la seva equivalència en valor i productivitat.

No obstant això, Berghain viu una paradoxa des de fa anys: s’han filtrat imatges de l’interior; el club ha passat a ser un dels grans reclams per a bona part del turisme a Berlín, i tot i que encara compleix aquesta funció de lloc de resistència a la construcció d’afectes, s’ha convertit indirectament en un agent gentrificador i en un valor econòmic per a la ciutat. No és un cas aïllat, tots els llocs de resistència s’han vist afectats per les lògiques productives de les empreses culturals. Precisament aquestes que, a través de les imatges, converteixen els afectes en potencial productiu al servei dels mercats. Aquestes que, en substituir el cos per la imatge, aconsegueixen una recreació virtual dels sentiments de comunitat a través de la pantalla.

A les cambres fosques de Jon Rafman només hi cap una persona, i el que entra únicament pot seure i mirar a un punt fix des d’on s’emeten imatges incessantment. Són estades per al plaer, però allà la imatge substitueix el cos de l’altre, o els altres. Si rastregem l’origen de les cambres-pantalla de Rafman, arribem a un lloc diferent del que és el Berghain. Arribem a les cabines dels sex-shops, on la masturbació es fa en soledat. Les pantalles han expandit la mirada voyeur, inutilitzant l’ús de qualsevol sentit que no sigui la vista i impedint la presència de més d’un subjecte. En el progressiu abandonament del cos de l’altre, i del cos d’un, les cambres fosques cedeixen el lloc a un nou model: les cambres pantalla (o l’espai simbòlic que es crea al voltant de nosaltres quan ens posem davant de l’ordinador o del mòbil, on només l’ull és necessari per al nostre gaudi). El col·lectiu, tal com ho enteníem, ha desaparegut ja que l’ús del plaer i del desig no necessiten de la presència de l’altre, ara n’hi ha prou amb connectar les mirades a un determinat flux de desig, emès sempre des de la pantalla. El desig al servei d’una imatge que existeix com a eina de les lògiques del mercat, unes lògiques que no es conformen amb haver eradicat els cossos, sinó que aspira a substituir la realitat mateixa.

El sexe virtual ens promet ser real, al cap i a la fi, portem dècades entrenant l’ull en un ús de les imatges que ens permeti experimentar-lo com a tal. Les ulleres de realitat virtual són l’últim model de la cambra-pantalla, a la mida d’aquesta deriva de l’ull sense cos. Amb elles, la realitat ja no és necessària i tota l’energia sexual i eròtica existeix només com a dades de consum que es comparteixen IRL a internet. Si follar, una vegada va ser un gaudi amb possibilitats de ser absolutament improductiu, aquesta realitat està cada vegada més lluny.

Davant d’aquest esdevenir del plaer, l’ús del cos que es defensa des del Berghain és imprescindible per recuperar el cos. La festa, l’eròtic i el sexe, tenen la capacitat d’establir relacions de comunitat, de causa col·lectiva. Entès així, el sexe és encara capaç d’unir-nos socialment a través d’una energia que, per improductiva, reactiva el ritme eròtic de tota relació social. Entès així, el sexe cos a cos és necessari per abandonar aquest enteniment del desig i del social basats en el like i el share, on tot moviment es troba al servei, i és funció, del seu propi manteniment i regeneració. Reivindiquem l’improductiu, visquem la festa, el sexe, el contacte físic i el seu erotisme des del carnal i no des de les imatges. Visquem el cos com a lloc de rebel·lia i de supervivència, per poder batallar i organitzar-nos davant els intents desesperats que es fan de controlar els fluxos de cultura, i amb ella, dels subjectes.