Camila Ramírez: Vèncer o morir

Tres vídeos mostren una coreografia de poder a través de tres estris de cuina transformats: una tassa amb sis nanses i una cassola amb quatre mànecs. En el seu interior, menjar i aigua. Les mans apareixen i desapareixen de l’escena lluitant per endur-se l’aliment. Malgrat la multiplicació dels agafadors, només una mà s’emporta el botí. “Vèncer o morir” és una senzilla metàfora sobre el fracàs de la utopia. I la resposta al cicle d’obra proposat per la jove Camila Ramírez (Antofagasta, Xile, 1988) el 2012.

Durant el passat any, Camila Ramírez va exposar obres molt relacionades les unes amb les altres, però d’interpretació oberta. Objectes que són, segons les seves pròpies paraules, “inclusius, recognoscibles, ja que vull que siguin accessibles per a qualsevol tipus de públic”. Eines de treball com pales, carretons, martells o destrals que pateixen mutacions a les seves extremitats: a la pala li surten deu braços, al carretó tres rodes, etc. Deformacions que ens fan pensar en la solidaritat obrera, la força de la col·lectivitat i en l’explotació laboral. Creacions que ens parlen en un llenguatge universal des d’una gramàtica local. Camila Ramírez viu en una zona perifèrica i precària de la capital Santiago, La Cisterna: “el meu lloc d’origen em marca, encara que inconscientment. Vinc d’un lloc senzill, i l’origen d’un ho és tot, el barri és la pàtria. Jo connecto més amb el meu barri que amb el meu país “.

Xile és un dels països on hi ha més desigualtat socioeconòmica del món, herència d’un neoliberalisme caníbal fundat pels Chicago Boys a l’època del dictador Pinochet. Partint d’aquesta premissa geogràfica, podem entendre de diferent manera una altra de les seves creacions mostrades al 2012: la cadira universitària de tres seients. L’educació a Xile està privatitzada fins a l’asfíxia. En una altra exposició, va abordar el problema de la col·lectivitat des d’un format més lúdic: en “Un milió de llocs de treball” va utilitzar a diverses persones per subjectar un gronxador o un tobogan.

És molt fàcil llançar fletxes cap a d’altres èpoques artístiques on s’ha tractat l’assumpte de productivitat i valor social. Des de l’art egipci fins a la propaganda soviètica. Però m’aturo davant els murals encarregats pel president Roosevelt a Diego Rivera i Clemente Orozco. A la dècada dels 30, Estats Units passava la seva pitjor crisi pel crac del 29; necessitaven exalçar les bondats de la indústria i de la solidaritat comunitària entre els seus treballadors. Eines i maquinàries eren el teló de fons d’aquests murals, que potenciaven el virtuosisme de la col·laboració ciutadana, amb conclusions extretes, això sí, de l’admiració vers personatges com Lenin, Marx o Stalin, figures diabòliques per la ment dels nord-americans. D’aquella crisi poc se’n va aprendre, i la mostra és l’actual crisi financera i econòmica (que sembla que tampoc ens està ensenyant res). El capitalisme s’ha esdevingut en una injusta divisió del treball, una dictadura del crèdit i una guerra bancària: un empobriment de l’hemisferi sud, una expansió de la fam a Àfrica i Àsia, davant l’elitització de l’elit. Es poden multiplicar les nanses de les tasses, els mànecs de les cassoles, però sempre serà només una mà la que s’ho emporti tot. Es poden construir pales de deu braços, que sempre seran usades per les mateixes mans obreres.

“Vèncer o morir” (el que s’endú l’aliment triomfa, l’altre desapareix) és una resposta als plantejaments anteriors de Camila Ramírez. Li pregunto si en la seva tesi hi ha lloc per a l’esperança: “jo crec que sí, encara que és complicat perquè la utopia en si no sé si ens serveix definir-la com a possible o no possible. Jo em relaciono molt amb el romanticisme polític, he participat en activitats de partit, és una cosa que em mou molt. I m’agradaria que la gent connectés amb això “.