Cares noves a ARCO 2013

Un any més ha tornat a passar. Una setmana perduts entre els passadissos d’ARCO perquè després de l’eufòria inicial i les inevitables comparacions amb edicions anteriors, un es quedi amb una sensació similar a la d’altres anys. ARCO 2013 deixa de nou un sabor agredolç. D’una banda, molts d’aquests errors que semblen reproduir-se en bucle en aquesta cita; de l’altra, noves cares i ambiciosos projectes de galeries que trepitgen per primera vegada la fira, en un clima d’inseguretat que ja no és nou.

D’entre els joves artistes que s’han estrenat a ARCO, m’ha resultat especialment interessant la proposta del xilè Pablo Jansana, artista destacat de la galeria madrilenya The Goma, que amb prou feines dos anys de treball s’ha plantat a la fira amb un estand altament recomanable i que apunta maneres.

Sota les llums d’una reconvertida galeria Nuble, aquest any van brillar dues figures d’una manera especial. El madrileny Nacho Martín Silva, amb una inquietant pintura de traços difusos i amb una forta càrrega política que es tradueix en negres. Amagat al magatzem va lluir ocult seu estudi de Hitler, peça que no ha deixat indiferents als que l’hem pogut observar. D’altra banda, Ion Macareno, també de Nuble, deixa una sèrie d’impol·luts acoblaments en fusta que semblen trobar-se a mig camí entre l’anquilosada herència basca i la renovació, que amb artistes com ell, comença a deixar-se veure.

Elena García, recent fitxatge d’Adhoc, deixa dos interessants fotomuntatges de la sèrie Cartografia Nòmada, que es va poder veure l’estiu passat a la seu de la galeria a Vigo.

Per la seva banda, el col·lectiu Radiolópez ha acudit amb Bacelos a ARCO, mostrant alguns dels treballs de l’exposició que fa dies es va tancar a l’espai de Bacelos de Vigo. El col·lectiu, format per un nombre indeterminat i variable de creadors anònims, és una de les noves apostes d’una galeria, que després d’obrir nou espai a Madrid, ha renovat la seva plantilla d’artistes.

Núria Güell, una de les artistes més interessants del moment, també s’estrena. La polèmica artista -i aquesta, polèmica de veritat- hi acudeix com a figura destacada de la catalana ADN, amb alguns dels projectes que ha realitzat en els últims anys i que el passat mes de desembre van conformar l’exposició individual que aquesta galeria li acaba de dedicar.

Posades de llarg com les de les galeries Nuno Centeno (Porto), Arcade Fine Arts (Londres) o Tatjana Pieters (Gant) -aquestes dues últimes han acudit compartint estand- han passat de l’Opening al programa general de la fira, amb interessants propostes entre les que destaca, després d’haver-hi estat ja l’any passat, la madrilenya Julia Spínola, que actualment mostra el seu treball a La Casa Encendida, dins el programa de Generación 2013.

Més enllà de la llista dels joves que han trepitjat el ring per primera vegada, cal destacar el treball d’artistes com Miguel Ángel Tornero o Carlos Irijalba -Juan Silió-, David Ferrando Giraut -Bacelos-, Alain Urrutia -Casado Santapau i Juan Silió- o un inexplicable tardana estrena a ARCO, assolida la maduresa, de Teo Soriano, amb una sèrie d’obres que no han passat desapercebudes.

I és que ja és hora, entre tanta notícia placebo (del forat de Juan Muñoz a la malmesa escultura de Bernardí Roig, o de les pedres de Isaque Pinheiro abandonades als passadissos que aquest any no han vist a Eugenio Merino), de que les pàgines que ompli aquesta cita deixin de mostrar als ciutadans un circ que en molts casos dista bastant de la realitat. Fer cues interminables per observar la Mona Lisa mentre la resta de sales es queden buides és aquest mal endèmic del qual no es lliuren ni aquestes cites puntuals. Serà el nostre tarannà pagerol innat. Serà.