close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

18 febrer 2013
ARCO2013-640-2.jpg
De què podem parlar?

Rosa Naharro

ARCO ens va deixant sense paraules. No, no perquè ens sorprengui el que hi puguem veure, sinó perquè cada any hi ha menys a dir sobre la fira en sé. Enrere queden les discussions i debats sobre si havia de ser una fira només comercial o si havia de tenir també un component cultural i educatiu. ARCO és una fira comercial i punt, encara que els programes comissariats com els Opening, aquest any de la mà de Manuel Segade i Veronica Roberts, així com els tradicionals fòrums,-enguany enfocats al col·leccionisme, no podria ser d’altra manera-, s’agraeixin i atorguin a la fira certa aparença de macro-exposició.

La qüestió seria aleshores com reconciliar la condició de mercaderia amb els productes designats com culturals, als que considerem especials enfront d’altres productes realitzats per al consum de masses, com per exemple unes sabates. El geògraf marxista David Harvey analitzava en un breu, però interessant text, “Art en renda” (Capital financer, propietat immobiliària i cultura, 2005) com la cultura, i l’art en particular, estan sotmesos a la lògica del capital financer a través del que ell anomena renda monopolista, que seria la que es beneficia de la competitivitat que s’obté en apostar per la distinció i la diferència, ja sigui d’un producte cultural o del perfil d’un entorn urbà. Per a Harvey, els anomenats productes culturals funcionen mitjançant una lògica que s’estableix a partir de les reivindicacions d’excepcionalitat, autenticitat, particularitat i especialitat, totes elles categories construïdes ideològicament de manera complexa a través de la història, i que han estat d’alguna manera exigides pel mercat de la cultura i l’art. Una idea, aquesta de la renda monopolista, que es pot també extrapolar al capital simbòlic col·lectiu produït en un lloc determinat, les ciutats.

Aquest any el país convidat a ARCO ha estat Turquia, considerat des de sempre com una mena d’encreuament entre Orient i Occident, idea de la qual ara molts turcs semblen renegar. La veritat és que Turquia s’ha convertit en els últims anys en un important nínxol de mercat per a l’art, sobretot a partir de les biennals celebrades a Istanbul, la primera l’any 1987, i que han suposat la seva obertura cap al mercat occidental. L’encarregat de seleccionar les 10 galeries (Dirimart, Eipsis, Mana, Nev, Non Pilot, Maçka Sanat (MSG), Rampa, Rodeo i X-Ist), totes procedents d’Istanbul, ha estat Vasif Kortun, escriptor i professor d’arts visuals i un dels principals impulsors de la inclusió de l’art turc contemporani en el panorama internacional.

Però, què ens ofereix l’art contemporani turc en el context ARCO? Per què “convidar” a un país en el context d’una fira? Seguint de nou a Harvey, en el context del món globalitzat es viu en una lluita constant en què les anomenades “ciutats culturals” competeixen per crear marques de distinció vinculades a un lloc i temps específic, amb l’objectiu de generar “rendes monopolistes”. La singularitat d’una ciutat, en aquest cas, Istanbul, és un mitjà per crear un nínxol de mercat, atraure un públic internacional i generar ingressos addicionals a través del turisme i del mercat de l’art.

No obstant això, es produeix la paradoxa que mentre es creen aquestes marques de distinció locals, al mateix temps es tendeix a una homogeneïtzació de la cultura i l’art a causa de la inèrcia i la idiosincràsia de la globalització. Una idea que recull l’artista turc Halil Altindere, i sobre el qual el CA2M ha inaugurat recentment una exposició individual. Al vídeo Dengbejs (Trilogia Mesopotàmica, 2007) Altindere escenifica com una comunitat de patriarques kurds canten cançons populars a l’interior d’una casa tradicional turca. No obstant això, quan el pla s’obre a través d’una panoràmica, s’observa com aquesta casa tradicional de fusta es posa en realitat sobre un gratacel de manera híbrida, revelant tot allò improvisat i modern de les vivendes.

Com indiquen Fietta Jarque i Ángeles García, el miracle turc obeeix a una sèrie d’estratègies per desenvolupar un pròsper mercat, a més de projectar tant la idea de cultura d’un país com la seva mateixa posició en el món. I aquesta idea és alhora utilitzada per ARCO, en el sentit de que ofereix la “singularitat” i “exotisme” d’un país amb l’objectiu de generar connexions i noves línies de negoci. No obstant això, resulta difícil distingir, i més en el context d’una fira on el que es pretén és vendre, aquesta suposada singularitat de l’art turc, quan ens trobem davant d’un art global que tendeix a absorbir l’estètica de la diferència.

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)