Catàleg orgànic del temps

I. Plantejament introductori

Vam proposar als nostres còmplices –també a noves i recents coneixences afins a les formes i la política de l’ITS– una pregunta original, poètica i política, que apuntava a la manera com vivim el temps. Una pregunta que buscava i busca encara ara –mentre llegeixes aquest text t’ho pots preguntar tu mateix o mateixa– activar la percepció temporal de manera individual i corporal. Una pregunta directa: amb quin òrgan perceps tu el temps? S’ha d’entendre aquí “òrgan” en sentit científic (dels ulls al cor, del cervell a l’estómac) o com aquella part del teu cos que percep metafòricament passar del temps, que ritma el teu dia o la teva vida més enllà del rellotge ^[1]Cualquier lector/a que lo desee puede enviarnos su respuesta a la dirección siguiente: institutodeltiemposuspendido@gmail.com. Será un placer poder contar con su contribución en el Catálogo … Continue reading.

Convidàvem així a respondre amb el rigor que més convenia a cada unx, des de la ciència o la filosofia o la poesia o les arts, des del més quotidià fins al més transcendent, amb l’objectiu de fer explotar les vivències del temps i confirmar la hipòtesi que origina i articula el pensament de l’Institut del Temps Suspès: l’existència d’infinits temps i la igualtat de tots aquests temps, és a dir, la cronodiversitat que conté i sosté les nostres vides. Aquesta és la nostra hipòtesi cronopolítica que només es verifica, però, posant-la en pràctica, performant-la.

De fet, aquest projecte partia de la sorpresa que ens va ocasionar una cita de la novel·la de Thomas Mann titulada La muntanya màgica (1924):

Avui estic molt lúcid. Què és el temps? –va preguntar Hans Castorp, i es va doblegar la punta del nas amb el dit tan fortament que se li va quedar blanc, sense sang–. M’ho vols dir? L’espai el percebem amb els nostres sentits per mitjà de la vista i el tacte. Bé! Però a través de quin òrgan percebem el temps? M’ho pots dir?^[2] Thomas Mann, La montaña mágica, trad. Isabel García Adánez, ed. Edhasa, Madrid, 2005.

Thomas Mann ens va inspirar aquesta reflexió sobre l’òrgan del temps, efectivament, però el problema estava a la perspectiva de la seva pregunta: no volíem endinsar-nos en la metafísica del temps (què és el temps?), no busquem saber objectivament i científicament quin és “el nostre” òrgan humà que percep el temps (a l’original, “Aber welches ist denn unser Zeitorgan?”); no volem entendre com “percebem” el temps, nosaltres humans en general, tal com diu la traducció castellana. La pregunta que vam formular des de l’Institut del Temps Suspès apunta més aviat a allò mundà i emancipador, recuperant la idioritmia que analitzava Roland Barthes en aquell seu seminari del Collège de France 1976-77 (“Comment vivre ensemble?” ^[3] Audio disponible en: http://www.roland-barthes.org/comment_vivre_ensemble1.html.) i aplicant aquesta idioritmia a totes les portes del cos. És a dir, mitjançant aquesta reflexió sobre l’òrgan del temps volíem fer aflorar el ritme temporal de cada unx, volíem potenciar la cronodiversitat de cada unx, de cada cos temporitzant, davant del règim temporal del poder que ens homogeneïtza en direcció a la tecnovida, la cronometria digital, la productivitat ansiosa. Com una qüestió singular per a cada unx, una qüestió poètica i política, deixem ressonar aquesta pregunta en tots i cadascun dels cossos (i de les corpes!) per veure com incorporem el temps: amb quin òrgan perceps tu el temps?

II. Respostes i les seves reflexions

Per la dificultat de la pregunta, per la sorpresa que suscita i l’ambigüitat que travessa la paraula “òrgan”, les respostes que hem rebut en aquesta primera enquesta han estat sorprenentment diferents, ara directes o delirants, pràctiques o poètiques. Són certament respostes molt diverses com convé, en qualsevol cas, a la nostra temptativa d’activar la crono-diversitat que ens pot ajudar a emancipar-nos del règim temporal del poder actual, és a dir, la crono-normativitat tecnocapitalista. Ara bé, voldríem establir almenys una distinció general i, tot seguit, proposar algunes reflexions particulars sobre el detall d’aquestes respostes i la seva contribució per a la comprensió i la pràctica de la cronodiversitat.

Llegint les respostes rebudes, trobem efectivament una important distinció general. En les diferents parts i amb els possibles símptomes, el cos pot aparèixer almenys de dues maneres: o bé com a dolorosament subjectat a la crononormativitat del règim temporal que ens ha tocat viure, o bé com a subjecte emancipat que confirma la hipòtesi de la cronodiversitat.

Com a subjectat a la crononormativitat, algunes respostes descriuen el cos penetrat dolorosament per una temporalitat cronomètrica que se li imposa i no correspon. En conseqüència, les formes d’imposició d’aquest dolor cronomètric són feridores, patologies de la crononormativitat que travessen tot el cos. Així les descriuen especialment les respostes de Clara Laguillo, Víctor Rico o Marina Garcés, entre d’altres. Són respostes que lamenten com el cos no pot, no pot parar, no podem parar, i com diferents òrgans del nostre cos (cor accelerat, estómac tancat i dolgut, cervicals i lumbars, i un llarg etcètera) pateixen la temporalitat accelerant de les eines cronodisciplinàries del tecnocapitalisme. La necessitat de ser a molts llocs i fer moltes coses, la impaciència que ens atordeix, la precarietat que ens torna zombis: rodes productivistes que maquinitzen el nostre cos i l’esgoten fins al dolor més dolorós, fins a la impotència més impotent, fins al burn out o, com deia aquell poeta, “aquí me quemo y en este ahora muero”.

Ara bé, hem rebut altres respostes en aquesta primera enquesta del Catàleg orgànic del temps. Són altres respostes que ja no descriuen la crononormativitat dolorant i dolorosa, sinó aquesta cronodiversitat de què parlàvem al principi com a condició cronopolítica comuna. S’activa així una emancipació corporal respecte del règim temporal del poder. No és una activació senzilla, evidentment: es tracta d’una lluita duríssima que s’ha de lliurar i que se sol perdre. I les respostes de Javier Casado, Laura Llevadot o Núria Nia, entre d’altres, descriuen aquesta lluita entre la crononormativitat i la seva emancipació cronodiversa mitjançant diversos òrgans i estratègies: tornar-se “fugitiu del temps”, batre “les ales” cap al temps del ball, allò eròtic, l’escriptura i el pensar, o bé desplegar amb els dits una “cadència universal”, com ens diuen els seus textos respectius.

Aquesta força cronodiversa dels cossos es desplega també, en altres respostes, tan potent com per fer-nos canviar el sentit i les lectures de la ciència. Són respostes informades, referenciades, que aborden lleis i dades científiques per activar altres significats: de la rotació de la terra i el seu alentiment, com ens explica Mabel Tapia, fins a la Termodinàmica i les empremtes que deixen en la matèria, com desenvolupa Agustín Fernández Mallo. D’aquí parteixen les respostes per desplegar reflexions sobre els exteroceptors i la dimensió relacional del temps: reflexions cronodiverses que il·luminen altrament paràmetres científics. Alliberament també mitjançant la millor ciència que, així, no és només culpable de moltes de les nostres pitjors desgràcies temporals.

I, alliberats i alliberades de la crononormativitat corporal i científica, ens han arribat igualment un gran nombre de respostes que donen curs a una íntima percepció del temps a través del cos. Aquí i així, en aquests moments altres, el cos performa la cronodiversitat com a condició temporal comuna, la duu a terme incorporant-la: les parts i els òrgans s’activen per percebre el temps d’una altra manera. Són, per exemple, el cor com a temps variable dels sentiments diaris o l’estómac com a seu dels alts i baixos de l’energia que amaga el dia (dos participants que s’estimen més guardar l’anonimat); són, així mateix, els ulls que es ritmen amb el temps solar i les seves variacions lumíniques (Toni Amengual) o que, en una cruïlla de mirades, abasten una eternitat intergeneracional més enllà del present, el passat i el futur (Emilia García Castro). Però també ha irromput la poètica de la pell contra el consens temporal productivista: els plànols de les cares suspeses i erotitzades de la pel·lícula de Bergman titulada Un estiu amb Mònica (com proposa Beatriz Escudero), la pell i el mateix cony com Zeitorgan que activa altres dimensions temporals (al text d’Amparo Lasén) o el micromilímetre dèrmic que avança inexorable cada dia, davant del mirall, una alopècia poètica i endimoniada (Marc Caellas). Per aquestes vies, els porus busquen i activen així altres temps.

Així que dóna’t temps, respon tu ara: ets allà, mirant-te al mirall, potser no només la cara sinó observant el teu cos sencer… i d’aquesta manera veus i sents totes les seves possibilitats d’emancipació temporal. Estas viu i viva perquè ets cronodiversx i, potser, això ens portaria poèticament a certa a-temporalitat… no ho sabem encara (ho confessem) i caldrà investigar-ho més (ho assumim), encara que és això precisament el que sembla apuntar la darrera resposta que ens han enviat Judy Wajcman i Boroka Bo:

… I look in the mirror, time looks back. I am time, time is written on my face and I don’t know her language. We are timeless.

***

Aquest primer informe és la primera manifestació, propiciada per Clara Laguillo i Núria Nia per A*DESK, d’un projecte més ampli. Més aviat que tard, o potser ja està succeint, l’Institut del Temps Suspès transformarà aquest Catàleg orgànic del temps en un llibre i una instal·lació sonora. Pots enviar-nos la teva resposta, l’esperem, hi ha tants i tants i tants temps per incorporar…

[Imatge destacada: Victor Rico. Institut del Temps Suspès. Dibuix]