Cavitats ressonants

La veu és el resultat d’una estructura complexa, una vibració que connecta diverses parts del cos; un entramat de cavernes subterrànies. La saliva envaeix la tràquea i es desborda. La glàndula pineal adquireix una funció gairebé mítica. Perquè la veu es manifesti, el cos també s’ha de moure. La veu és allò que esdevé quan no estic escrivint. És la revolució dels òrgans expressada en una matèria efímera, vibracions d’aire que s’esvaeixen tan bon punt són emeses. El seu contrapunt és la ressonància que perdura en el cos receptor, aquell altre cos que rep la vibració. La veu manté units cossos i llenguatges d’entitats més-que-humanes. Aquestes ressonàncies s’entrellacen en els testimonis de Snejanka Mihaylova, Elena Aitzkoa, Marc Vives i Anna Pangelou. En les seves pràctiques artístiques, la veu es revela com interioritat projectada cap a l’exterior.

Snejanka Mihaylova desenvolupa un cant rítmic a l’entrellaçament subtil entre fer i comprendre, creació i consciència que precedeix la veu. A través del vaivé constant de la respiració, es desplega una reflexió profunda sobre la veu, no com a mera emissió de so, sinó com a principi formador d’un pols invisible que modela cos i món. Convida a escoltar més enllà del que és audible, a reconèixer que la comprensió sorgeix de la trobada amb una ressonància col·lectiva i còsmica. L’autèntica atenció és una pregària antiga teixida en el temps de les vocals.

El text d’Elena Aitzkoa és una meditació lírica sobre la veu com a geografia íntima, un riu que travessa cos i temps. Des de la gola que empassa paisatges fins als peus que donen escalfor al centre de la terra, som conduïdes per un territori on la veu és un ecosistema emocional. La veu és animal, és aigua, és cant que neteja restaurant el salvatge en nosaltres. Un text que, essent mar, ens submergeix en la vastitud del submergit, on parlar i escoltar són el mateix acte ressonant.

Marc Vives traça una visió de la pràctica artística com a porositat, on cos i veu no s’imposen, sinó que es deixen travessar. Davant la rigidesa del discurs o de l’autoria, proposa una creació en flux, sensible a l’entorn i a l’incert, una pràctica responsiva. L’escolta radical és un gest polític: una atenció que descentrà el jo i obre espai al no dit per estar. En aquest paisatge inestable, la pràctica no sorgeix des d’una interpretació o autoria, sinó des d’un mèdium: un canal on circulen intensitats, memòries i afectes. La veu s’allibera del logos i esdevé vibració encarnada.

L’aigua apareix en múltiples formes i sons, des de l’aixeta fins al mar, sempre en moviment i transformació. Anna Pangelou crea partitures líquides que suren entre paraules, colors i memòries, creant un fluir sense fissures entre l’audible i el visible de l’aigua. La seva veu es barreja amb corrents i gotes, perdent el llenguatge per habitar allò sensorial i profund. Cada immersió és una trobada amb la natura, on el visual i l’auditiu es confonen. En espais com el Pavelló de Grècia, l’aigua adquireix presència física i sonora, desafiant la nostra percepció. Aigua i veu s’entrellacen en un flux incessant de creació i escolta.

En aquest teixit de veus i cossos, la paraula es dissol i reneix en vibracions que transcendeixen allò racional. La veu emergeix com a pont entre cos, entorn i invisible, convocant una escolta que obre nous horitzons de percepció. A través d’aquests textos es revela una poètica de la veu on la presència es desplega en la seva dimensió més profunda i expansiva. La veu esdevé un espai compartit, un flux vital que connecta amb allò essencial i mutant de l’existència.