close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Ceci n’est pas une chaise: una trobada amb Carl Palm i Gabriel Pericàs

Magazine

04 abril 2013
lleo2.jpg

Ceci n’est pas une chaise: una trobada amb Carl Palm i Gabriel Pericàs

L’any 2009, l’artista suec Carl Palm va robar una sèrie de mobles de la Universitat de Belles Arts d’Estocolm. Va construir amb les seves pròpies mans rèpliques, el més exactes possibles, de cadires; taules i altre mobiliari, per després tornar-ho a la universitat. Va tornar a fer el mateix a la galeria Invaliden 1 (Berlín, 2012); Komplot (Brussel·les, 2012) i IASPIS (Estocolm, 2010), les últimes vegades convidat específicament a realitzar el mateix gest. Per primera vegada, a l’exposició “Síndrome”, comissariada per Martí Manen, exposa aquests objectes robats com la seva col·lecció particular. El projecte que va començar titulant-se “replaced & replaced”, ha anat complicant-se cada vegada més, fruit de les característiques de cada intervenció, fins a convertir-se en “& REPPPPPPPPPPPPPPPPPLACED (AS IT WERE)”, les 17 lletres p en referència als 17 nous mobles que formen l’actual col·lecció.

L’any 2010, durant una residència a Anglaterra, Gabriel Pericàs va robar una escombra i la va pintar com si fos una peça d’André Cadere, per després cedir-la com a obra artística a la universitat (“Broomstick Pretending to Be a Round Bar of Wood by André Cadere or Stolen Object returned as a Story”). L’any 2012, va realitzar “Fusta corbada”, una deriva performativa a partir d’un balancí de Thonet, situat a casa de la seva ex núvia, que ens porta per un recorregut cap a l’origen de les tècniques de producció de la fusta corbada, el mobiliari tubular de Marcel Breuer i d’altres secrets entre les grans figures del disseny modern.

Pericàs és un narrador, un storyteller. La seva figura se situa en un primer pla, un cert ritme en la veu acompanya les narracions, que més que performances, són xerrades o monòlegs narratius que uneixen un objecte amb un altre. La història per la qual graviten és l’element principal, que sigui un relat real o una ficció no és important. Per això també, la publicació adquireix un paper fonamental, on el text i les imatges dels objectes constitueixen un registre per continuar amb la història.

Per contra, Carl Palm vol que el seu gest passi desapercebut. Els mobles se situen en l’espai sense text explicatiu, en un intent d’aconseguir la màxima reducció conceptual. És difícil escapar dels tòpics que persegueixen al disseny escandinau i la seva complexa història en formar part d’una exposició d’artistes suecs. No sabem si la cosa va de privilegiar aquell visitant que coneix la història que hi ha al darrere de les obres o simplement la intenció és portar totes les lectures al mateix nivell, ja sigui visual o imaginatiu, teòric o anecdòtic.

Serà que els artistes parlen massa? Poden els objectes parlar per sí mateixos? Aquestes dues línies de treball exploren les formes canòniques d’aproximació a l’objecte. Per excés o per defecte, esmicolen la interpretació. Un element domèstic adquireix nous registres, reduint-lo l’estrat més bàsic de la mirada o suggerint narracions infinites a través de la veu i la ficció.

La forma estàndard de tot coneixement racional es basa en el paradigma epistèmic del saber, pel qual les coses troben les seves explicacions en les seves causes correctament formulades i deduïdes. El fet de voler alterar aquesta equació en l’art no és nou. L’enigma de la interpretació ens persegueix des del “Ceci n’est pas une pipe” de Magritte i l’urinari de Duchamp. Però no és tan comú en d’altres camps com la ciència o el disseny.

Si visitem l’únic lloc on se sol exposar mobiliari, en un museu d’arts decoratives o en una casa de subhastes, ens trobarem que els textos al·ludeixen als materials que el componen, a la seva bellesa i com a molt, al seu autor. És difícil trobar al·lusions al context socioeconòmic en què van ser creats, al mètode de producció i manufactura, o qualsevol altra relació que no tingui a veure amb la forma. I molt menys amb la imaginació.
Per a dOCUMENTA (13), Raimundas Malašauskas va realitzar el projecte “Black Box”, una sèrie de converses al voltant d’objectes del Gabinet d’Astronomia i Física del Museu de l’Orangerie, el sentit i ús de la qual es va perdre amb el pas de la història, convertint-los en objectes abstractes i inclassificables. Un cop per setmana, diferents artistes, filòsofs i científics, es van trobar per especular, en un homenatge a la hipòtesi i la relativitat del coneixement. El que es buscava eren històries, crear alternatives de coneixement a través de la imaginació i la fantasia.

De manera similar, Carl Palm experimenta diferents maneres de percepció dels objectes a través del somni i la meditació en el que ell denomina com “Nocturnal Studios”. “Ceci n’est pas un brioche” és una cortina que es converteix en espai expositiu on brodar-hi els objectes que l’artista imagina durant els seus deliris nocturns. Pericàs utilitza tècniques que provenen de la narrativa i la persuasió per sobre-dirigir l’espectador a través de la retòrica i la ficció. L’atzar i la contingència solen ser el detonant per començar les històries que poden provenir del disseny de l’objecte, d’algun accident ocasional o d’un episodi anecdòtic, i et porten a un estat de total passivitat -gairebé hipnòtica- a través de la seducció de la parla.

L’objecte domèstic, carregat de familiaritat, es converteix en un lloc on decidim reunir-hi algunes coses dispars; on tractem d’establir múltiples relacions imaginatives, una àrea que té les seves pròpies regles per vincular coses, els vincles entre les quals no són evidents. A través d’ell s’introdueix allò divers, allò sensible, el caràcter difús de les paraules i sobretot, la imaginació. Aquesta no té res a veure amb una fantasia personal o gratuïta, ens atorga un coneixement travesser, accepta allò múltiple. I fins i tot s’hi diverteix.

.

Síndrome Encontres

En el marc del projecte expositiu “Síndrome” a La Capella, s’organitzen una sèrie de trobades sense públic entre artistes presents a l’exposició; artistes actius a Barcelona i d’altres agents culturals. Xerrades d’unes tres hores de mitjana amb un text final a manera de crònica. Els textos es publiquen a les plataformes d’A*DESK, Arts Coming, Esnorquel i Oficina36.

Rosa Lleó ha estat editora. Dels seus anys viscuts a Anglaterra s’ha quedat amb les frases curtes i amb els discos de vinil. Ara escriu i ocasionalment fa exposicions.

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)