Censura o Crítica Institucional al Guggenheim Bilbao?

La ventilació d’escàndols mediàtics al món de l’art està moltes vegades aparellada a interessos de poder. De vegades aquestes polèmiques són fruit de negligències i contingències que desvetllen l’intricat subsòl ideològic sobre el qual s’assenta la indústria cultural. El Guggenheim Bilbao ha protagonitzat a principis del mes d’abril una polèmica amb només transcendència mediàtica en el seu context local. Traient Facebook com a lloc d’aireig, no són molts els mitjans ni les persones assabentades de la retirada d’una obra d’art públic dels artistes Mike Bouchet i Paul McCarthy en ple centre de la Gran Via de Bilbao.

La notícia ha tingut però, més impacte a nivell mundial gràcies als servidors ARTNET i The Art Newspaper i també a mitjans com The Wall Street Journal. En els seus titulars s’ha pogut llegir ressaltada la paraula “censura”. Ha estat la galeria de Bouchet, Marlborough Chelsea (Nova York), la qual ha “filtrat” la notícia als mitjans així com fotografies de l’obra en la qual es pot veure una imatge de l’emblemàtica arquitectura de Frank Gehry cap per avall flanquejada amb canons en totes les direccions com si fos un vaixell de guerra. Aquesta galeria ha revelat detalls de la resposta donada pel museu, per mitjà del seu Assessoria Jurídica i Control Intern, on es justifica la retirada del vinil gegant detallant que les connotacions d’aquesta imatge desacrediten la institució alhora que s’advertia que el Guggenheim té registrada la marca de l’edifici (sota un llei espanyola), i que per tant té dret a aprovar o rebutjar les imatges que es publiquen del museu.

Tot va començar quan un veí de Bilbao es va queixar al diari local més llegit del gran tendal que cobria les bastides de l’edifici número 31 de la Gran Via. Intel·ligentment, en estar invertida la imatge, aquesta només era perceptible des de certa distància. El museu va ordenar retirar la lona el dia 9 d’abril, i en menys de dos dies va acabar enrotllada. Quan el museu va manar executar l’ordre, desconeixia qui estava darrere de l’assumpte. L’obra en qüestió era una extensió de l’exposició que Bouchet i McCarthy tenen en Portikus de Frankfurt, i on els artistes introdueixen diversa iconografia de guerra criticant l’imperialisme americà i els museus franquícia com a cuirassats que conquereixen territoris.

Els artistes (se suposa que amb l’ajuda de les seves respectives galeries, a sumar la potent Hauser & Wirth McCarthy) van llogar aquest espai vacant a Bilbao per mitjà d’una agència de màrqueting, en una operació d’altra banda molt en sintonia amb les maneres de la publicitat del capitalisme més multinacional que ells pretenen denunciar. Dóna la casualitat també que McCarthy ha exposat dues vegades al museu bilbaí, dins la Col·lecció Daskalopoulos (2011), i en la col·lectiva Barroc Exuberant; de Cattelan a Zurbarán (2013).

No és la primera vegada que la política de drets d’imatge del Guggenheim és objecte de debat, encara que l’estudi de l’arquitecte no tingui a veure en això. Es tracta més del copyright de la “marca Guggenheim”. El prendre’s massa seriosament una legislació pot conduir a situacions hilarants, sinó absurdes. L’artista emblemàtica de la Crítica Institucional Andrea Fraser explica al seu llibre Museum Highlights alguns dels secrets de la realització del vídeo Little Frank and his Carp (2001), realitzat utilitzant les àudio-guies del museu de Bilbao, així com imatges del seu interior preses sense permís. Fraser es referia als avantatges que ella obtenia per ser una artista amb certa reputació en l’àmbit de l’art internacional, mentre denunciava que el privilegi a la seva exempció no s’aplicava a un artista local (Fausto Grossi), que regentava un restaurant de pasta pròxim al museu, i qui al poc d’instal·lar-se rebia una carta dels advocats del museu instigant al fet que deixés de servir un tipus de macarró vagament inspirat en la famosa arquitectura icònica. Podem fer-nos una idea de la distància que separa una pasta cuita d’una arquitectura de titani sublim com perquè la primera es converteixi en una amenaça.

El sistema de l’art es caracteritza per la típica posició liberal permissiva que permet que es pugui criticar el joc mentre es juga. No cal retrocedir a Duchamp i la seva Monalisa amb bigotis per assegurar-nos que la negació i l’atac a l’art poden eixamplar els límits del museu i la institució-art. La Crítica Institucional, encara que com en el cas de Bouchet i McCarthy vingui revestida d’ immoderació, excés i paròdia, és millor deglutir-la i assumir-la com a part del mecanisme intern per tal d’evitar situacions de ridícul mundial i el descrèdit en el propi món de l’art.