close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 abril 2022
Cinc notes* inacabades sobre la classe social a l’àmbit artístic i dos gestos als quals aferrar-te

Carolina Jiménez

Venies molt vigorosa i turgent a fotre el teu discurset habitual. Habitual entre amigues que et suporten, amigues d’amigues, col·legues, conegudes o advingudes a trobades casuals, cerveses pre o post inauguracions, ponències, tallers, performances, visites o activacions. Diversos moments de socialització que, amb tot, et generen una falsa sensació de comunitat, tan estranya com incòmoda. Moments en els quals observes —mires de reüll—, comproves qui duu la tote bag del centre d’art més guai, discuteixes de passada un tema candent de l’actualitat política i intentes copsar qui cita l’autora més complicada o desconeguda. Què estàs fent ara? Què faràs després? Converses per a la socialització d’investigacions, agendes, convocatòries i altres vectors i ramificacions del projectesopo [1] Aquesta i altres ocurrències –sopo les manllevo a la Sonia Fernández Pan. de l’art. Les coneixes bé. Més ben dit, les pateixes. Moments d’atomització que congrega l’art. En ells, el tema sobrevola. O passa desapercebut. En febril latència i corrosiva soledat. La historieta de sempre. La historiassa de sempre. Vibra en sincronia amb el transcurs del capitalisme global i constant en la seva dimensió paradoxal com el motor rítmic precaritzador d’un context com el cultural. Abans no t’haguessis atrevit, però ja no pots més. N’estàs farta. Sents que t’ofegues a l’hora que estàs a punt de rebentar. Si no apareix, seràs tu qui ho faci aparèixer. Literalment. Materialment. Som-hi: Quant pagues pel taller? I quant costa el lloguer de la teva casa? Quant guanyes per les teves classes? Reps ajuda? Qui t’ajuda? Com vas aconseguir la beca? Qui et finança la tesi? Quant et paguen d’honoraris? Com arribes a final de mes? Com nassos ho fas?

I aquí ve: Ai, noia! Ja està bé! Com preguntes això! A tu què t’importa! Ets una pesada. Avorreixes. Fas que la gent se senti incòmoda. No te n’adones que no està bé parlar de diners? I per què t’empipes tant! Tant se val! A més a més, mira’t, no et va tan malament! Sempre tan eixerida i arregladeta. I aquí estàs!

La working class excellence[2]Aquí reprenc i replantejo des de la matriu de classe la noció “black excellence” que es refereix al desproporcionadament alt nivell de fites o habilitats que individual o col·lectivament han … Continue reading o l’altra cara del complex operacional de l’entitlement intel·lectual de classe

Quan vas començar a presentar-te a convocatòries tenies la permanent sensació que et considerarien una impostora, una intrusa que es creia autoritzada per dur a terme determinades activitats, entrar a determinades zones o enunciar determinats discursos. Avui dia, encara dubtes de la teva pròpia veu, fins i tot quan reculls o t’amagues rere les d’autores i teòriques; encara passes vergonya per no comptar amb les eines que donen un aire elaborat i armat a les persones que han rebut una educació acadèmica, mentre que a tu et costa Déu i ajuda trobar les paraules amb les quals ordenar els teus pensaments. I, quan les trobes, les paraules no semblen ser prou bones. “Com poden les paraules no ser prou bones?”, es preguntava la Maggie Nelson. “Les paraules canvien segons qui les digui, això no té remei”.[3]Maggie Nelson, Los argonautas, 2015..

Preservant, cuidant, subsumint

Remeis, cures i afectes. I no t’oblidis de tu mateixa! El capitalisme anima si no obligaals seus subjectes a ignorar les seves pròpies necessitats. Això no és cap novetat. La producció de coneixement i de tecnologia es desplega en un espai corporatiu privatitzat, desconnectat de les necessitats dels cossos i cervells, que només respon a les exigències econòmiques de la maximització de guanys, al llarg d’una jornada laboral sense principi ni tampoc fi. No és casualitat que l’Audre Lorde entengués l’“autopreservació”[4]Audre, Lorde, A Burst of Light com un acte de guerra política i que gran part del treball discursiu sobre com tenir cura és una part crítica del compromís radical sostingut hagi estat principalment elaborat per persones de comunitats subalternes, que viuen una discriminació que augmenta dràsticament les desigualtats estructurals del capitalisme. També recorres a la teoria marxista sempre que pots. De vegades, caus en conceptes antiquats com el d’“alienació” o “fetitxisme”, però al que recorres amb més assiduïtat és el de “subsumpció”. Sí que t’agrada la parauleta! No per això deixes de comprovar amb estupor com les teories d’Audre Lorde i d’altres autores que t’enllumenen i abracen s’han reduït a consells d’estil de vida per a una era d’expectatives disminuïdes on el tenir cura i l’autocura es despleguen per tot arreu i s’utilitzen per injectar una aparença de “radicalitat” a qualsevol activitat, per vendre productes i per justificar el desmantellament d’infraestructures públiques d’atenció mèdica o social. Un epítom possible: Isabel Díaz Ayuso apel·lant [5]https://twitter.com/idiazayuso/status/1473656496965697542 a la cultura de l’autocura com a resposta institucional per tal de minorar els efectes de la crisi sanitària produïts per la Covid.

“Realisme artístic” i altres fantasmes

Si per a les cures de les cures no hi ha cura, encara menys l’entreveus pel que fa al “realisme artístic”. Òbviament, parafraseges a Mark Fisher i el seu realisme capitalista per referir-te a la fustigació o obstinació dels imaginaris culturals, malgrat —o precisament per— les revisions i actualitzacions sociotècniques del treball cultural. El realisme artístic serveix per anomenar el fenomen pel qual el treball aïllat, individualitzat i precaritzat —i el concomitant procés de privatització i precarització— passa a estar tan acceptat i ser tan comú que és gairebé impossible imaginar el treball cultural d’una altra manera. I que això succeeixi malgrat les experiències, pressions i dificultats compartides que acompanyen el treball cultural tal com està organitzat a l’actualitat només serveix per endinsar-se en el tema de manera més profunda, lacerant, malaltissa i dolorosa. A sota d’aquesta “atmosfera generalitzada”, la separació estructural de l’economia pública i de l’economia privada de l’art es reafirma i s’eixampla coincident i constantment.

Hàbitats i habitus

Tornes després de passar uns dies de vacances a la Costa Brava a casa de les amigues d’una amiga. Les amigues de la teva amiga són directora i productora de cinema, respectivament. Tenen pensat fer una pel·lícula juntes localitzada a l’Empordà. Els interessa explicar la història d’una dona que treballa en un pomerar. La mare de l’altra amiga que també és amiga d’aquestes amigues es dedica a collir pomes a l’Empordà per a una cooperativa de sucs. No saps com, però tot allò et fa recordar aquell llibre de Tom Wolfe sobre l’“esquerra exquisida”, on es retrata la classe alta novaiorquesa que convocava les Black Panthers a una mansió de la Cinquena Avinguda. De Nova York, creues de tornada a Barcelona i viquipeges a la recerca de les costures de la “gauche divine” catalana i la seva fascinació per l’imaginari obrer dels anys setanta. “L’actitud de la civilització europeo-occidental cap a les formes culturals del món popular subaltern, és a dir, dels pobles colonials i del proletariat obrer i pagès de les nacions hegemòniques, reflexa de la manera més crua les necessitats, els interessos i la completa limitació humanista de la classe dominant: la burgesia”[6]Ernesto de Martino, En torno a una historia del mundo popular subalterno, 1949.. No pots parar de teclejar tota aquesta frase de De Martino. Rellegeixes en diagonal algunes Cartes luteranesdel teu venerat Pasolini i baixes de l’estanteria l’antologia de Gramsci. A aquestes alçades! Ai noia, ets realment pesada!

La unidimensionalitat del mem d’Agnès Varda [7]Agafat en prèstec de Choyarchischa – memesdelartisteo. Artistas precarixs haciendo memes

L’assumida precarietat laboral. La coneguda feminització de la pobresa. L’insistent divisió entre el treball productiu i el reproductiu. O –en triple pirueta– el treball reproductiu sotmès a generar capital simbòlic. La segregació vertical i horitzontal del mercat laboral. L’edatisme adanista. Les desigualtats salarials i els precipicis infraestructurals. Conjugues les antigues i les noves formes del règim capitalista heteropatriarcal. Formes generals i específiques de desigualtat, connectades per unes condicions de vulnerabilitat que s’amaguen i t’aïllen rere la pantalla. La depressió i l’estrès són l’altra cara de les “dones unidimensionals” sobre les quals va escriure Nina Power, a l’estela marcusiana[8]Herbert Marcuse, l’any 1964, va publicar L’home unidimensional, on posava la lupa en la funció crucial del treball intel·lectual, no només com a força emancipadora, sinó com a eina de … Continue reading d’un text ja quasi històric en el qual revistava les aportacions de la Cristina Morini i en Paolo Virno en relació amb la feminització del treball al capitalisme cognitiu. També penses en la descorporitzada Sibila de Remedios Zafra[9]Remedios Zafra, El entusiasmo, 2017. Imatges conceptuals per a cossos materials. Persones explotades i autoexplotades, de les quals s’espera que no decebin al context, sense decebre’s a elles mateixes, ni mostrant prou dedicació, disponibilitat o complaença. No et queixis tant, treballes al món de l’art! Un sistema alimentat per l’entusiasme i el sou immaterial, que promou la resignació i es sustenta en la idealització de las pràctiques vocacionals, afectives, de cures i de generositat. Crees, programes, prosums, tecleges [10]Remedios Zafra, (h)adas: Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean, 2013. El prosum combinació de producció i consum funciona com un eufemisme digital que emmascara el treball no remunerat imprescindible per al funcionament de la maquinària cultural. Ets objecte i subjecte de consumo en una nova economia libidinal d’artistes-robots/robots-artistes, sempre visibles, monotoritzables i fotografiables. No tens clar si has d’envejar-les, admirar-les o compadir-les. Aquesta pulsió és una manera molt rendible de produir una angoixa que, alhora, generarà un frenesí que et portarà a satisfer les demandes incoherents que t’apropin a la promesa de la teva “carrera”. La carrera, el camp semàntic aspiracional que fa d’“anestèsic sufocant”[11]Sara Ahmed, La promesa de la felicidad, 2019. I ja saps: la felicitat i l’alegria —o l’ambició condescendent— puntuen doble en les economies materials i simbòliques de l’art. Però tu, que venies tan vigorosa i turgent mentre intentaves ser “una treballadora cultural alegra”, t’has acabat convertint en un mem.

****

Aquest text s’havia d’acabar així; però abans de la seva cloenda van aparèixer dos gestos.

El primer, en Marc Vives nedant cada dia a la platja. Vas tornar a ell a través d’un podcast recent a Ràdio Web MACBA. Si partim de la certesa que viure de l’art és impossible, en Marc parla de diners, de misèria material i emocional, d’estar perdut, de la visibilitat i la invisibilitat, d’escloscar la pintura del terra d’una galeria, de nervis, de maneres de no enfonsar-te quan no hi toques.

El segon, el córrer i descórrer d’una cortina, en coreografia solitària sense fi, en Una pel·lícula sense cap intenció. Després de Chantal Akerman, de Cabello/Carceller a la galeria d’Elba Benítez de Madrid. En el full de sala, recuperen aquesta frase de Hannah Arendt: “La vida és un procés que per totes les parts consum allò durable, ho desgasta, ho fa desaparèixer, fins que finalment la matèria morta, resultat de petits, singulars i cíclics processos de la vida, retorna al total i gegantí cercle de la pròpia natura, en el qual no existeix principi ni fi i on totes les coses naturals giren en immutable i immortal repetició”.

Es tracta de dos gestos, dos impassos, que venen-amb altres —uns i altres, els uns amb els altres— que apareixen i et permeten aparèixer. Aconsegueixes agafar aire i seguir endavant. Ambdues negociacions errants i en trànsit permanent, tan profuses de ferides com d’implacables assalts de plaer. Gestos d’aparent senzillesa, carregats d’intimitat i hospitalitat que et toquen i posen tensa, a base de batzegades o esquivades. I recordes que després de tot, i abans que res, l’art es constitueix a base d’assajar aquests altres gestos; maniobres i espais d’intervenció i experimentació a les àrees menys denses de la seva inscripció. En les maneres de fer fetes a força de l’obstinació, de l’aguait i una ferotge pulsió per l’esfondrament, per la decepció, que no són més que una esgarrinxada, un frec, una mossegada. Pràctiques que posen el cos al cor de la pregunta pel mateix fer. Es tracta d’un treball basat en les distàncies, en un estar al present, el gest a la mà, l’habilitat d’habitar un temps discontinu, de desencadenar processos de desidentificació per treballar sobre, amb i en contra d’una forma/norma cultural. Interrupcions obertes on se’t descobreix una altra relació amb el món: una altra vulnerabilitat i una altra implicació. La possibilitat de tocar i ser tocats pel món. La condició de tota possibilitat d’intervenció per disputar les relacions de poder que es troben al cor de la producció de subjectes i objectes d’aquest món en constant reconfiguració. T’aferres a aquests gestos que et fan sentir que podríem fer-ho d’una altra manera i que –de fet– podem fer-ho.

*Aquestes notes segueixen i seguiran d’altres. Notes que es van escriure en veu alta, de dins cap a fora i de fora cap a dins, les precedeixen. Notes que fan de ressonàncies que s’escriuen entre el text i la seva veu, entre un text i les seves diverses veus. Veus que s’escapen entre diferents tons per tal de fimbrar els significats de les paraules. Veus que es recomposen als seus silencis, les el·lipsis i les paraules que no diuen.

References
1 Aquesta i altres ocurrències –sopo les manllevo a la Sonia Fernández Pan.
2 Aquí reprenc i replantejo des de la matriu de classe la noció “black excellence” que es refereix al desproporcionadament alt nivell de fites o habilitats que individual o col·lectivament han d’aconseguir les persones negres per tal d’ocupar espais de visibilitat.
3 Maggie Nelson, Los argonautas, 2015.
4 Audre, Lorde, A Burst of Light
5 https://twitter.com/idiazayuso/status/1473656496965697542
6 Ernesto de Martino, En torno a una historia del mundo popular subalterno, 1949.
7 Agafat en prèstec de Choyarchischa – memesdelartisteo. Artistas precarixs haciendo memes
8 Herbert Marcuse, l’any 1964, va publicar L’home unidimensional, on posava la lupa en la funció crucial del treball intel·lectual, no només com a força emancipadora, sinó com a eina de control i dominació. La tecnologia passa a ocupar el lloc del terror dins l’organització del control social i l’home esdevé unidimensional.
9 Remedios Zafra, El entusiasmo, 2017
10 Remedios Zafra, (h)adas: Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean, 2013
11 Sara Ahmed, La promesa de la felicidad, 2019

Carolina Jiménez és comissària i investigadora. Viu i treballa a Barcelona, ​​on combina la feina com a independent amb l'institucional, coordinant ara l'àrea de recerca i transferència de coneixements d'Hangar o prèviament el Programa d'Estudis Independents (PEI) del MACBA. Fins al 2017 va viure a Berlín, on va comissariar exposicions, va produir o coordinar projectes a SAVVY Contemporary, Transmediale-CTM Vorspiel, Bethanien, Berlin Art Week, Grimmuseum, GlogauAir o Altes Finanzamt. També ha comissariat projectes a La Casa Encendida, Matadero Madrid, Twin Gallery o la Sala d’Art Jove. Co-dirigeix ​​el programa de música Rhythm is Rhythm a Dublab Radio. Quan pot, escriu per a catàlegs i publicacions.

Publicacions

04 abril 2022

Cinc notes* inacabades sobre la classe social a l’àmbit artístic i dos gestos als quals aferrar-te

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)