Clàssics feminismes a Photoespaña 2013

L’avantguarda feminista dels anys 70, una selecció d’obres de la col·lecció de fotografia feminista Sammlung Verbund, de Viena, es pot veure fins al dia 1 de setembre, dins el programa de Photoespaña 2013.

A la mostra hi ha obres de vint artistes de diferents geografies, totes produïdes a la dècada dels setanta, moment d’auge de la segona onada de feminisme. Les artistes representades desenvolupen una mirada activista a mesura que exploren les possibilitats de representació del cos i la identitat femenina fora del violent cànon imposat a la fotografia clàssica per la mirada masculina. L’eslògan de Carol Hanisch Allò personal és polític, popularitzat arran de la seva protesta contra Miss America l’any 1968, va saber reclamar la necessitat d’un canvi en la retòrica i la gestualitat que normativitzen les identitats femenines. Enmig d’un escenari d’avantguarda en què les masculinitats dels escultors minimal o la rigidesa kantiana dels artistes del conceptual eren la norma, les que es van anomenar feministes van incorporar les reivindicacions del moviment a les possibilitats de representació que permet el mitjà fotogràfic, obrint les portes a l’aparició dels altres cossos.

És cert que les imatges a les que ens remeten moltes d’aquestes peces formen part ja del nostre imaginari, però és precisament per això que la mostra esdevé necessària. I dic necessària perquè la tornada als clàssics ha de passar amb relativa regularitat a fi de tornar a mirar-se en ells i fer-los preguntes. En aquest cas, al costat dels retrats d’Ana Mendieta a la sèrie Untitled (Glass on Body Imprints), de 1972, tenim Selbst, de 1975, obra de l’alemanya Annegret Soltau; en ambdues s’hi força l’exploració dels límits del rostre. D’altra banda, Rita Meyers i Martha Rosler aborden la submissió del cos a la dissecció de la geometria en les seves obres Body Halves, 1971, i Semiotics of the Kitchen, del 1975, respectivament. Alexis Hunter i Esther Ferrer traslladen el centre d’atenció cap a l’ull, a fi de relativitzar el seu poder per definir a través de l’objectiu. Més clàssics, com Sherman, Woodman o Export. No obstant això , les meves preferides: Inaugurazzione a la Galleria Tommaseo de l’any 1977, de Sanja Ivekovic i Approach to Fear (Voyeurism) de 1973, d’Alexis Hunter. La primera, integrant del moviment croat La nova plàstica, proposa un tipus de relació amb el públic de la galeria basat en l’escolta dels batecs del co , que grava en cada trobada i col·loca l’endemà al costat d’una imatge d’ella amb cada visitant. A la segona, la neozelandesa proposa un dels acostaments més plàstics de la mostra, amb una sèrie de captures fotogràfiques d’un particular striptease intervingudes amb pintures a mà. Totes i cadascuna d’elles constitueixen insercions de la saviesa corporal en l’àrid desert de l’objectivitat fotogràfica, una aportació que transcendeix els límits del feminisme en sentit estricte i que, sens dubte, repercuteix en les diferents mirades no òptiques que s’afermen durant l’últim terç del segle XX.

Una es pregunta quan n’és de pertinent avui una mostra així. Més enllà de si els problemes als quals aquestes artistes apunten estan o no resolts, el fet mateix que neixi el dubte és potser signe del seu sentit, ja que refereix al debat mateix sobre la desintegració del cànon en el medi. Amb sentit estratègic, potser, en altres sales del mateix edifici hi ha l’obra de Zbigniew Dlubak, Harry Calahan i Edward Weston. Totes, molt bones exposicions sobre clàssics de la fotografia, amb les que és possible anar i tornar des de la norma a la desviació, successivament .