Com fer coses amb els llibres, encara

Múltiplos, una llibreria especialitzada en llibres d’artista, obre les seves portes. El treball artístic sobre paper segueix en marxa, creixent i assumint quins són els seus origens i, segurament, quins són els seus objectius. Artistes que produeixen llibres, llibres que formen part d’estrategies i sistemes de treball múltiple, on una serie de possibilitats de contacte apareixen conjuntament.

El llibre d’artista pot semblar a aquestes alçades una concessió a la nostàlgia. Entre els casos que es troben a la llibreria que recentment ha obert a Barcelona, Múltiplos, especialitzada en aquest difús àmbit editorial, podem veure que, efectivament, una certa quantitat d’exemples remeten a plantejaments que, al marge de ser més o menys d’arrel conceptual, fan us de solucions gràfiques i formals que podem identificar plenament amb l’art conceptual nord-americà de finals dels anys seixanta; així com plantejaments que, remetent igualment a publicacions contraculturals de la dècada següent permeten constatar, una vegada més, com aquestes haurien fructificat en una tendència estètica més que no pas a fer extensible l’ànim contestatari que es trobava en la seva gènesi. Tot i així, a l’entorn d’aquest conjunt de publicacions, sovint autoeditades per artistes i col·lectius i que, en qualsevol cas, es plantegen en la lògica de projectes de creació, crec que és oportú preguntar-nos si realment es tracta tan sols de publicacions en una línia vintage, o d’una espècie de revival –que si és així, aquest ja portaria una bona colla d’anys entre nosaltres-, o bé es pot esperar alguna cosa més, encara en l’actualitat, dels anomenats “llibres d’artista”.

L’any 1969 –retrocedint a un moment clau d’aquesta genealogia de la producció cultural-, Seth Siegelaub, poc temps després d’haver tancat la seva galeria del West 56th Street de Nova York i haver procedit a la realització d’exposicions que només han existit en format paper, va afirmar que, gràcies a les publicacions, “ara la meva galeria és el món […], les pàgines a catàlegs i revistes es poden distribuir per tot el món molt, molt ràpidament”. Aquesta consideració a l’entorn de la difusió massiva i la comunicació directa en relació a les pràctiques artístiques, la trobem formulada de manera similar en relació a tants altres casos de dispositius que han permès l’experimentació mediàtica a l’art del segle XX, des de la pràctica de cinema amb els constructivistes russos fins a les pràctiques artístiques en suport digital a la xarxa d’Internet que s’han donat des de mitjan de la dècada dels noranta. Precisament a l’entorn d’aquestes últimes, una altra asseveració, en aquest cas procedent del manifest de la Société Anonyme de principis del nou mil·lenni, hauria plantejat novament el reemplaçament del dispositiu d’exposició: “En les societats del segle 21, l’art no s’exposarà. Es produirà i es difondrà”.

Actualment, però, podem constatar que si bé, efectivament, les pràctiques artístiques tenen una presència important a Internet i que, fins i tot, pràcticament no podrien existir sense tenir en compte aquesta xarxa en una bona part de les seves fases del procés de producció i distribució, al mateix també és cert que tant les publicacions en paper com també les exposicions a galeries o en espais físics continuen tenint tanta o més importància que anteriorment, sense que probablement mai cap d’aquests dispositius hagi aconseguit acabar definitivament amb cap dels seus predecessors. A principis del segle XXI, probablement, si quelcom podem diagnosticar com a obsolet no és el de cap dels mitjans ni tecnologies per a la comunicació que s’han gestat en la darrera centúria, sinó que, probablement, el què definitivament s’hauria de desterrar de la cultura seria aquesta retòrica d’encuny darwinista que tan sovint apareix vinculada als processos d’emergència de les novetats tecnològiques. I així, pel que fa als llibres d’artista, el què observem avui en dia és que no tan sols aquests no han estat desbancats, sinó que, comptant per una banda amb la més recent emergència de les tecnologies digitals i per l’altra amb la pervivència de les sales d’exposicions, el què constatem és com precisament aquests es resignifiquen i transformen el seu modus operandi, en paral·lel a la redefinició constant dels paisatges mediàtics on a cada moment s’inserten.

Anna Pahissa, responsable de Múltiplos, afirmava en el marc de la seva primera activitat pública que la llibreria vindria a ser només el primer pas d’una iniciativa de major dimensió, i que per tant ella mateixa prefereix definir la nova iniciativa com “una plataforma”. Entre els objectius d’aquesta, Anna destacava el de funcionar com una estructura de distribució, contribuint tant a la disseminació de publicacions nacionals com a l’abastiment d’importacions al nostre context; al mateix temps que parlava de la voluntat d’incidir en la producció de noves publicacions, ja sigui per mitjà d’establir col·laboracions amb altres organitzacions o amb l’articulació d’una línia editorial pròpia; així com, per últim, es planteja funcionar com un espai d’investigació, amb l’organització de debats i iniciatives relacionades amb l’anàlisi i la crítica. Tot plegat es podria interpretar com a senzillament la voluntat de fer més gran l’empresa, si bé penso que aquesta potencialitat que s’apunta també dóna compte tant de la vitalitat en què es troben aquest tipus de publicacions -podent-se posar això en correspondència amb la possible tendència o revival que hem suposat que s’estaria donant- , així com, i probablement de manera més interessant, també es remetria a algunes de les particularitats que actualment es donen amb el desenvolupament de publicacions en relació a projectes artístics.

En la textura del llibre, en la seva condició de significant i en la dimensió objectual d’aquest vehicle, probablement s’hi pugui instal·lar amb facilitat una certa significació de dejà-vu, de retorn o de repetició del passat. I, així mateix, aquest significat tampoc no deixaria de correspondre’s amb l’auge que també es viu de pràctiques artístiques basades en certs dispositius de la memòria i la història i que han portat a la recuperació d’elements que amb les pràctiques conceptuals també han estat bastament intervinguts, com són l’arxiu o el document. Al mateix temps, però, solament amb la consideració d’aquesta evocació i l’exploració del potencial nostàlgic, es corre el perill de restablir –i d’una manera que no per estesa segueix sent considerablement paradoxal- la qualitat de fetitxe que la genealogia conceptual de l’art precisament hauria provat de rebatre per mitjà de la pràctica del llibre.

Per altra banda, amb la consideració del llibre com a mitjà de comunicació i la seva valoració en relació a un entorn mediàtic que progressivament ha esdevingut més complex, és encara possible activar el seu potencial en correspondència a les solucions multimediàtiques per on transiten els projectes artístics en l’actualitat. En aquest sentit, el llibre d’artista ja no l’hem de considerar solament en relació a l’escenari mediàtic de l’època de l’art conceptual i on hauria tendit a utilitzar-se com una alternativa, ja sigui a l’hora de capitalitzar el valor artístic o bé substituir d’altres formes de representació com son l’exposició o el catàleg. En relació amb el paisatge mediàtic actual, la utilització de material imprès en correspondència a projectes artístics penso que es planteja més aviat com un seguit de dispositius que ja no funcionen de manera centrípeta i que s’activen, en canvi, entre un conjunt d’elements disponibles i en articulació amb altres mitjans. En aquest sentit, la publicació impresa assumiria un rol estratègic envers a l’expansió de les possibilitats performatives dels enunciats artístics, a fi de generar uns significats i situacions enmig d’un itinerari més complex que els projectes en qüestió tracen entre diferents suports mediàtics, així com amb la probable activació, en el cas del llibre, dels patrons culturals, narratius i contextuals que hi estan associats en tant que recursos experimentals.

Possiblement, si només es tractés de nostàlgia, seria suficient que Múltiplos fos una llibreria o una botiga de curiositats. Si bé, en relació amb la multiplicitat de funcions i la capacitat d’intervenció que assumeixen els llibres d’artista, encara avui en dia, es requereix, en canvi, de connectivitat, voluntat d’hibridació i de treball en col·laboració. La llibreria compareixeria així com un node rearticulable segons la lògica de projectes concrets, com una eina al servei dels productors i agents culturals probablement. Així com el mateix terme, “Múltiplos”, de l’al·lusió a la serialització que és pròpia del suport imprès, també es podria arribar a referir, en la seva activació en tant que “plataforma”, a l’efecte de la multiplicació i de desenvolupament exponencial que els processos culturals i artístics es poden plantejar amb la utilització estratègica i la connexió a voltes imprevisible entre suports mediàtics; els de darrera generació i també els més antics.