Contra la Cooltura. Epíleg a quatre mans

Epíleg a quatre mans[[les d’Oscar Guayabero (OG) i Joan Minguet (JM)]]

OG: Des que la petita editorial Els Llums va fer realitat en forma de llibre el recull d’articles, posts i entrevistes de Joan M. Minguet Batllori sota el nom de “Contra la Cooltura“, l’autor no ha parat de sortir als mitjans. Òbviament, no a la prime-time de la televisió ni al semàfor de La Vanguardia, però si tenim en compte la poca repercussió que tenen els llibres a la premsa i més si parlem de crítica d’art, es podria dir que el Batllori ha fet sort. El problema és que de tantes entrevistes que he llegit se m’han passat les ganes de fer-li una. Qui les vulgui llegir no te res més que buscar-les a la xarxa o al seu perfil de Facebook. Així que per donar resposta a A*Desk hem pensat fer alguna cosa diferent, no tant sols per ser excèntrics, cosa que ja m’agrada, si no per intentar aportar una mirada que potser no haguem tingut fins ara.

Començo l’epíleg, proposant un exercici d’autocrítica. Fent referència a un programa de TV3, en el llibre es diu que seria absurd pensar que els artistes, comissaris, crítics d’art s’esforcen en fer de les seves creacions, discursos expositius o textos, peces hermètiques, inaccessibles al públic. Jo no m’hi jugaria res. He sortit de moltes exposicions o he acabat de llegir texts amb la sensació de que havien estat creats específicament per no ser comprensibles per mi. La distància entre discursos endogàmics farcits de metatextos i auto referències i el públic no pot ser casual. Si ho fos, hauríem de parlar d’error. Jo crec que l’esperit críptic de moltes exposicions forma part d’una manera d’entendre l’art. Estic totalment d’acord amb que la cultura que m’interessa és aquella que em demana un esforç, però cal donar pistes, crear enllaços, generar narratives no didàctiques però si comprensibles. Ara bé, això és més arriscat, si el públic genèric -no el fidel i còmplice-, entén les propostes i és possible que opini, fins hi tot és possible que critiqui i que posi en dubte algun dels aspectes del que veu. No serà aquesta distància entre públic i discurs una defensa per a protegir-se? Si partíssim d’aquesta hipòtesi l’anàlisi del panorama de l’art canviaria i la prepotència no seria si no un símptoma de debilitat i por escènic.

JM: Però ¿com trobes l’equilibri entre el “fer-se entendre” i el dir coses interessants, que requereixin esforç per part de tots? Perquè es tracta d’una qüestió d’equilibri, de trobar vies de socialització de la teva feina, de ser transparent o entenedor, però sense caure en el blockbuster, en l’entreteniment alienant. En realitat, en la comprensió de la cultura d’avui hi ha algunes postures demagògiques: una exposició d’art contemporani ha de mirar de fer-se entendre per la major part de públic, d’acord, però no podem perdre de vista que el fenomen del “museu com a espectacle”, dels museus farcits de visitants és nou, producte de la pròpia societat de l’espectacle que va diagnosticar Debord. Quants d’aquells visitants entren al museu per a aprendre alguna cosa, per a mirar i no només per a veure, quants entren havent-se preparat mínimament per a saber amb què es trobaran? Una exposició, per més entenedora que vulgui ser és un artefacte intel·lectual, complex, construït en base a l’engranatge entre un recorregut visual i un recorregut intel·lectual. I tot això no pot ser digerit com un partit de futbol. Es necessita una predisposició, un esforç. Un cop fet aquest esforç pot ser que arribis a la conclusió que allò que t’ofereixen és massa impenetrable, fet per una colla d’arrogants, però abans que res hem de saber que hi ha un tipus de cultura que no està feta per a tots els públics, això és una entelèquia absoluta.

OG: És una qüestió complexa. Quan Guy Debord denunciava la societat de l’espectacle ho feia amb la intenció, potser naïf, de treure la cultura del seu àmbit natural, tancat, opac a la resta de la societat. Per a ell l’art era transgressió i aquest poder disruptiu (paraula que sé que t’agrada) necessita de l’expansió de les seves accions més enllà del Museu, més enllà de “l’entorn cultural”. Això no té res a veure amb la banalització televisiva. Podríem parlar d’una banalització per endogàmia autocomplaent? És a dir, projectes culturals que tant sols arriben a un cercle còmplice que satisfà l’ego dels qui els fan, que alhora seran públic entregat del següent projecte fet per algú proper. Sé que el discurs és malintencionat i tendenciós però així s’entendria la desaparició de la crítica artística, més enllà de la frivolització de la secció cultural dels diaris en format “cultura i espectacles”. És a dir allò “cool” també pot definir les “tendències” del propi sector. Sembla que va a batzegades, ara toca art polític, ara toca cultura d’arxiu, ara toca mediadors socials, etc. Però en molts casos, no dic en tots, afortunadament, es queda en exercicis de consum intern sense capacitat de sacsejar la realitat com volia Debord. Per exemple en aquella fal·lera de les exposicions d’arxiu al final veies que el display expositiu es menjava el contingut. No hi havia intenció que ningú utilitzés aquell arxiu com a eina de treball per a generar alternatives, era una simple escenificació de l’arxiu. Quan la cosa va de mediadors socials veus sovint, repeteixo, no sempre, que el conflicte social abordat acaba sent una excusa per a, altre cop, escenificar un material “sensible”. No penetra a la realitat, en pren nota, l’estetititza i la converteix en matèria artística per al gaudi d’artistes, curadors i crítics fidels.

JM: Diguem-ho clar: el sector cultural, el sector de les arts visuals com a part integrant de la cultura, ha de trobar maneres de pensar-se i repensar-se permanentment, més d’una vegada he al·ludit a la necessitat de l’autocrítica. Cal urgentment un cop de puny sobre la taula perquè no siguin uns pocs els qui decideixen sobre tot el sector, per eliminar aquest silenci (el silenci sempre és còmplice del sistema) que la gent del teatre, de la literatura, de les arts, del pensament ha mantingut en uns moments d’una tensió social abassegadora. I, amb tot, no crec que el concepte de “cool” sigui el que dominaria el nostre camp de treball. No som nosaltres el qui volem eliminar el pensament, la dissidència, la crítica d’art… Fixa’t, la crítica es practica més que mai, com diu James Elkins, perquè s’ha reinventat després que el periodisme li hagués manllevat les seves tribunes tradicionals tot deixant les seves pàgines amb una pretesa informació neutra. Vull dir, per si no m’explico, que tens raó en què de vegades el museu d’art contemporani pren la realitat social, el conflicte, i “es limita” a constatar-lo o, com dius, a estetitzar-lo. Però, no serà aquesta la seva missió? L’art pot fer altra cosa que fer discursos, relats, pensaments sobre la societat? El crit contra la injustícia i la desigualtat de la nostra societat es desenvolupa al carrer i allà l’artista, el comissari, el pensador, sí, també el dissenyador, poden fer accions. Però quan tot això arriba al museu queda neutralitzat, com deia Adorno. Fa poc hi va haver aquella acció política de la Josephine Witt en contra de Mario Draghi: a mi em sembla que és una performance, una acció artística d’altíssim contingut ideològic, és un crit ben alt, però molt em temo que no passarà massa temps que, legítimament, i amb una voluntat transformadora, algun artista agafarà aquelles imatges de l’acció, les intervindrà d’alguna manera (les estetitzarà com tu dius) i les presentarà en un museu de tal manera que aquell crit real en contra del sistema quedarà neutralitzat, no serà res més o res menys que representació. I, més encara, com diu Rancière, quan ho vegin els espectadors del futur, només uns pocs espectadors prèviament conscienciats de les desigualtats socials entendran la raó de l’obra. La resta només veurà una noia bufona que tira confeti a un senyor espantat.

OG: És per això que crec que la presència dels intel·lectuals, dels artistes, dels creadors a les xarxes socials és tant important. Em sobta que malgrat algunes excepcions la majoria de creadors visuals utilitzen les diferents xarxes socials com a un usuari més, una mica d’autopromoció, un xic de llocs comuns en les denúncies del sistema, alguna enganxada suau amb gent del sector, un pèl de trets personals i res més. No hi ha recerca? No hi ha voluntat de transgredir el propi mitjà? En aquest sentit la teva posició em sembla interessant. Tu entres a la xarxa a “pescar”. Atrapes lectors de tweets i posts d’alta velocitat i els desvies cap al teu bloc on proposes textos que necessiten de lectures molt més pausades. Aquest canvi de ritme de lectura em sembla una provocació. La teva manera de produir una interferència a la corrent de velocitat epidèrmica, és captar lectors per a posts que necessiten de reflexió, de pausa, de silenci. Una bona manera de hackejar els mitjans tradicionals, d’estructura vertical i unidireccionals (de dalt a baix), i que en bona mesura ocupen el llibre pel seu poder banalitzador, seria generar xarxes horitzontals. Aquestes xarxes on és igual d’important el node Jeff Koons que el meu, i un post de Noam Chomsky pot generar tant debat com el meu, podrien equilibrar la balança pel que fa a la transmissió d’informació, anàlisi i discurs cultural. Lamentablement, no veig als artistes, curadors i crítics per aquesta labor. És com si encara no es creguessin el seu potencial i l’utilitzessin com a teenagers, per a fer-la petar. Em recorda com a l’inici de la televisió, l’art li va donar l’esquena, per considerar-la baixa cultura i va deixar-la en mans dels programadors i publicistes. I així ens ha anat.

JM: Fa poc, sortint de la presentació del llibre que havíem fet el Vicenç Altaió i jo, em vas dir aquesta hipòtesi teva, que jo era un pescador a les xarxes per portar-los a un lloc on la reflexió pugui anar més pausada. No sé si és veritat, però t’agraeixo la distinció: I’m the fisherman. Fora bromes, és veritat que m’he trobat enmig de polèmiques a través del twitter en què m’he vist impossibilitat per a continuar, amb cent quaranta caràcters pots donar una opinió, però no pots raonar-la. En el Facebook és diferent, sí que he llegit debats interessants, però de sobte apareix algú que fa broma o un altre que posa una cosa tangencial i la discussió es desvia. Però és que els blocs també són xarxes socials i allò interessant és poder jugar amb totes elles, també amb les que són només visuals. Uns dispositius serveixen per unes coses, uns altres per a unes altres, però l’interessant és que totes estan connectades entre elles i, lògicament, amb la realitat. És el que no han entès o no saben com solucionar els mitjans tradicionals i la societat que representen, la societat analògica. Un exemple: els qui ja tenim una certa edat, els qui provenim d’aquesta societat “ancien régime”, parlem sovint de la incidència de l’editorial d’un diari, de la posició d’un mitjà sencer en determinats temes (polítics, socials, culturals…), però això només és un miratge. La gent jove només tindrà coneixement d’aquelles posicions de poder si arriben a les xarxes i si hi arriben serà amb la mirada del ciutadà. Periodistes com el Josep Cuní o la Pilar Rahola es pensen que tenen una gran influència, els polítics antics, els “analògics”, els hi presten atenció, però tot és mentida, el seu influx sobre la població és quasi nul. És fantàstic! Un gir coperniquià que també es dóna a la universitat: ara a les aules ja no hem de donar informació (és la mort del positivisme, ja era hora!), ens podem dedicar directament a la transmissió de coneixement, a fomentar l’esperit crític. Però és lògic que encara quedin molts residus de la societat analògica, tot això va passar abans d’ahir i els suports tecnològics, els dispositius canvien vertiginosament. Ara, potser tens raó que al món de l’art estan trigant massa a adaptar-se al nou món. La cosa potser no és que no hi hagi recerca, com tu et preguntes, sinó que la recerca requereix un temps que la societat digital no contempla. En l’exposició “Espècies d’espais” que el Fede Montornés ha presentat al MACBA, hi ha una peça súper interessant del Serafín Alvárez que ha fet una mena de joc d’ordinador on l’usuari es mou per mitjà d’un ratolí per una sèrie infinita de passadissos, d’espais; allò que abans amb una pintura serien els espais d’Escher, pintats o dibuixats, ara entren al museu en format digital. En fi, no serà que demanem rapidesa, respostes immediates a un sector que treballa —treballem— sobretot amb el temps?

OG: Així doncs, el desitjable seria que després de la teva crítica, necessària de ben segur, al paper de la política i els mitjans de comunicació envers l’art i la cultura podéssim, més aviat que tard, escriure un llibre que mapifiqués un nou paradigma. En ell els artistes utilitzen, parasiten i subverteixen els mitjans digitals, (un “Okupem les ones” d’internet), sense oblidar-se d’okupar el MACBA per reclamar un nou funcionament, no tant sols un nou director, al qui per cert li desitjo tota la sort possible. Estem en un moment de canvi, no sabem què vindrà però si volem evitar que sigui un continu del que tenim, els professionals de la cultura, que no les figures culturals, s’han d’implicar de ple en el paper de la funció pública i la seva relació amb la cultura. Com bé dius al llibre, el CoNCA era una bona eina, ara malbaratada i convertida en ornamental. “Contra la Cooltura” fa una bona fotografia del paisatge actual, i és certament desolador, ara toca treballar per a modificar-lo.

JM: Jo m’apunto a la teva desiderata: no fa massa anys Barcelona era, en l’aspecte cultural, un nucli en plena combustió. Ara ens toca atiar el foc, les brases encara cremen, però les hem d’airejar.