close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 juliol 2015
peli_adesk.jpg
La Cultura, aquest negoci de tots i de ningú

Rosa Naharro

Si escrivíssim avui de nou la història d’Oblomov, personatge de la literatura russa, ociós i gandul, que es va lliurar a l’”art de no fer res”, el relat seria molt diferent. Ens veuríem obligats a aixecar-lo del seu confortable sofà i a omplir-li els seus “temps morts” amb un frenètic calendari replet d’exposicions, performances, concerts, obres de teatre, projeccions de cinema i curts, conferències i xerrades i múltiples esdeveniments; a més, ens veuríem en el deure de posar-lo al servei d’una «indústria creativa», i encara més, el ficaríem en el compromís d’haver de passar-s’ho bé a cada moment.

En cap societat anterior ha existit tant temps disponible com en la nostra, i no obstant això, s’ha reduït la inactivitat i s’han ocupat tots els “buits”. La indústria cultural està avui en dia lligada, d’una banda, a la idea d’oci i de ciutat, i de l’altra, i en augment en els últims anys, a la idea de treball i economia creativa, que de forma una mica perversa són la cara d’una mateixa moneda: no existiria la idea d’oci sense treball i viceversa, no parlaríem de treball si no gaudíssim dels cada vegada més escassos «temps lliures».

El discurs de mercat s’ha introduït a la política cultural com en totes les altres esferes de la vida. Hi va haver un temps en què la cultura va ser considerada com un àmbit diferenciat respecte a d’altres productes de consum. Avui en canvi és habitual, i des de diversos àmbits, apel·lar al valor de la cultura com a recurs econòmic i font d’ocupació, així com existeix una obstinació per impulsar les activitats creatives com a negoci, -el negoci de l’art de guanyar de diners-. La cultura ja no és doncs un fi en si mateix, sinó un instrument per reactivar l’economia, un apèndix del turisme i l’oci i un distintiu de les ciutats marca.

La resposta a aquest gir o “volta de rosca” en la valoració de la cultura i el saber va ser pronosticat per Friedric Jameson ja fa dues dècades, en la seva anàlisi i vinculació entre cultura contemporània i economia. De la mateixa manera, el geògraf i teòric social David Harvey (Capital financer, propietat immobiliària i cultura, 2005) adverteix de quina manera la cultura, i l’art en particular, estan sotmesos a la lògica del capital financer a través del que ell denomina renda monopolista, que és aquella que es beneficia de la competitivitat que s’obté en apostar per la distinció i la diferència.

Aquesta imposició de fer de la cultura un sector econòmic sense tenir en compte la seva utilitat social ha portat a un total desconcert a l’hora d’administrar aquest bé comú: o bé s’adopta el còmode «art d’arronsar les espatlles» i les polítiques culturals brillen per la seva absència, o bé es delega en el sector privat i les subcontractes. Així per exemple, a la Comunitat de Madrid, la competència en cultura en els darrers vint anys ha estat lligada al poder (Vicepresidència i Govern), a l’oci (Cultura i Esports), al turisme i ocupació, (Conselleria d’Ocupació, Turisme i Cultura), i després de les passades eleccions de maig en terra de ningú, fins que decideixin quina conselleria es queda amb el pastís.

Les institucions culturals i museus han entrat a formar part de la indústria de l’oci i del turisme cultural i s’han integrat en el mercat a través del patrocini cultural de les empreses privades. És el «temps lliure» el context en el qual s’insereixen les pràctiques culturals, i l’efectivitat de la indústria cultural en termes materials està sovint associada a la idea d’entreteniment i a la seva aparent diversió. Hem de divertir-nos. Aquesta exhortació ha estat adoptada per institucions culturals i museus, fet que suposa un risc de banalització en la seva programació cultural. En aquest sentit, és clarificadora la peça Sacrilegi, de l’artista britànic Jeremy Deller, instal·lada fa uns mesos al Parc El Soto a Móstoles, en el marc de l’exposició monogràfica que el Centro de Arte Dos de Mayo va dedicar a l’artista. L’obra, una rèplica a escala real de l’Stonehenge convertit en castell inflable, va ser una invitació a saltar i a divertir-se i una crítica per part de Deller a la banalització de l’art.

La conversió del negoci en cultura és l’altra cara de la moneda. En els últims anys, han nascut iniciatives recolzades per ajuntaments i administracions públiques que busquen generar i impulsar les indústries creatives lligades a la idea de negoci i d’oci. Un exemple d’això és Zinc Shower, a Matadero de Madrid, del qual és co-productor l’Ajuntament. Zinc Shower és una fira en la qual es convida a empreses i a emprenedors a participar perquè aportin idees. Entre els projectes que alberga destaquen el “software” i la tecnologia, l’audiovisual i l’educació. Un altre exemple és Factorial Cultural, també recolzada per Matadero de Madrid, que s’auto-defineix com un espai per a la creació i el desenvolupament d’iniciatives empresarials en els diferents àmbits de les arts, la comunicació i les noves tecnologies. La Red de Industrias Creativas a partir de Fundació Santillana i l’IED Madrid, és una plataforma de suport a les empreses de les indústries culturals i creatives. En el mateix sentit, la formació cultural passa cada vegada més per l’emprenedoria: neix així el postgrau en Innovació Cultural a Madrid, ofert per la Universitat Ramon Llull de Barcelona i Trànsit Projectes, junt amb Impact Hub Madrid i Hablarenarte. El postgrau està «orientat al foment de l’esperit emprenedor» i dirigit a aquells que vulguin realitzar un «projecte cultural econòmicament sostenible».

Al marge de l’interès i la utilitat d’aquest tipus de projectes, tots ells utilitzen una terminologia específica – emprenedor cultural, creixement, talent, branding, economia creativa, innovació, cultura empresarial, networking, etc.- en el que és ja una apropiació de les paraules per part d’una ideologia dominant, i que justifica en certa manera un discurs neoliberal cada vegada més normalitzat en l’àmbit cultural.

Si la cultura pot ser negoci, a qui repercuteix el seu benefici? Per a qui han de treballar les “empreses culturals”? ¿Pot la cultura produir altra cosa que no sigui per i des de la comunitat a la qual pertany? L’art i la cultura no és que no puguin generar diners, l’error és fer que aquest sigui el seu objectiu últim. El que està en joc és precisament la consideració de la cultura com una mercaderia, com a negoci o com a mer entreteniment, i no com quelcom que té valor en si mateix, capital simbòlic que cada un, i cada comunitat, ha d’adquirir i compartir, un negoci de tots i de ningú.

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)