Conversa amb Antoni Muntadas

Asseguts cara a cara, amb un oceà pel mig i davant de les nostres respectives càmeres web, vaig tenir fa uns dies l’oportunitat de dialogar amb Antoni Muntadas durant una hora; sobre l’actualitat política; dels canvis en matèria de seguretat; de la manera en què s’administra la por, i de com el poder exerceix hores d’ara el seu control sobre cada un de nosaltres. Per a fer-ho, era inevitable posar sobre la taula alguns dels seus treballs i analitzar-los amb el pas del temps. En molts casos, la frescor amb què aquests segueixen aportant les claus per entendre moltes de les situacions que es repeteixen en bucle, produeix vertigen.

En la majoria dels teus treballs la por sempre s’ha focalitzat en “l’altre” – On Translation: Fear/Miedo i On Translation: Por/Jauf o Alphaville-. No existeix una por comuna a tots. Aquest “altre” és l’habitant transfronterer; la persona aliena a la nostra llar, o la por a l’individu que vigila. No obstant això, aquesta sensació de seguretat després dels murs, sembla que s’ha vist afectada per la capacitat de “l’altre” d’entrar fins la cuina i en qüestió de segons esborrar de cop aquesta noció de lloc segur. A propòsit d’aquestes situacions, Hans Magnus Enzensberger parla a El perdedor radical d’unes conseqüències que passen per l’”increment del poder i la influència de la policia política, dels serveis secrets, de la indústria d’armament i de les empreses de seguretat privada; que propicia la posada en marxa de lleis cada vegada més repressives; que intoxica el clima polític i porta a la pèrdua de drets de llibertat conquerits al llarg de la història”. Què hem perdut amb tot això? Què han guanyat ells -aquests que segons Enzensberger han vist el seu poder incrementat-?

En els dos projectes que vaig fer per les fronteres de Tijuana-San Diego i Tarifa-Tànger hi ha un paral·lelisme, perquè jo crec que és aquí quan s’inicia el meu interès per investigar sobre les històries de la por. Amb la invitació de inSite l’any 2003 no vaig voler afrontar les històries de la frontera, sinó que vaig voler centrar-me en la por com una sensació que es dóna abans i després de la violència, i que a més començava a tenir, en aquells moments, especial visibilitat a través dels atacs a les Torres Bessones el 2001.

La proposta arriba l’any 2003 i llavors començo a sentir que la por està molt present i que la frontera és un lloc on es vehicula d’una manera molt evident. Vaig desenvolupar aleshores una feina per a televisió, perquè es retransmetés a l’espai públic de les televisions locals i de les capitals, tant de Washington D.C. com de Ciutat de Mèxic, a part de les frontereres.

El treball comença amb la por personal, on la por ets tu, no necessites tenir “altre”, en el sentit que són pors a la foscor, una por que es produeix en la infància i en l’adolescència. Es va ampliant a la por produïda, en el cas de la frontera, per aquest “altre”, que és la por que es presenta en la traducció, la por del nord al sud i viceversa, que és molt diferent. Aquí resideix el quid d’On Translation.

La por del sud al nord és una por a la repressió, a la violència, a la qüestió física del poder exercit pel nord. En el cas del nord, és de la ignorància del sud, del desconeixement de les llengües, de la cultura, la tradició, etc. D’aquesta manera, en tot el vídeo es va repetint i ampliant, de la micro (por individual) a la macro, que evoluciona amb la por social, la por política i al final la por mediàtica, perquè finalment moltes d’aquestes situacions estan incrementades pels mitjans, que exerceixen una tasca de ventilador, amplificant aquesta situació de paranoia que està latent. En això, els dos treballs són molt semblants, la diferència és que en el cas de Tarifa i Tànger s’afegeix la religió com un element que el fa molt més complex.

Amb això vull dir que evidentment no totes les pors són iguals, depèn de qui l’exerceixi i qui se sotmeti, i a excepció d’aquesta por personal, la por sempre s’identifica amb l’”altre”, un “altre” que canvia amb l’ajuda dels exercicis polítics i mediàtics, als quals dono molta importància. Ara, amb la situació a Síria i els seus efectes de diàspora a Europa s’han radicalitzat les posicions de cada un dels membres de la Comunitat Europea, i no precisament de la forma més solidària.

Jo diria que a Alphaville l’escenari és diferent, aquí la frontera és la “gated community”; és una frontera no entre països, sinó entre allò públic i allò privat. Són urbanitzacions conegudes a Brasil com a “conjuntos fechados”. Les urbanitzacions espanyoles són d’estatus social i econòmic, però les de Brasil són grans fortificacions creades com a protecció davant de la possible criminalitat. Aquí es dóna una qüestió que crec és força comú en tots aquests els casos de relació por-seguretat, és un peix que es mossega la cua: ¿Comença la seguretat abans que la por o és a l’inrevés? Existeix aquest dubte de si la mateixa seguretat està promovent la por o si la por requereix la seguretat que de vegades sembla justificada. Crec que s’ha vist molt clar amb l’expansió de les grans companyies de seguretat al Brasil, que s’han convertit en un negoci bestial. Aquestes operen amb tecnologia súper sofisticada i es troben casualment, en molts casos, en mans d’ex-militars israelites i paramilitars colombians que treballen per aquestes empreses perquè evidentment coneixen les tècniques de seguretat i control a més del territori. Aquests negocis creen alhora, abans o després, aquesta sensació i paranoia de la por.

Pel que fa al fet fronterer, a aquesta recerca de l’enemic exterior, revisant un dels textos inclosos en el catàleg La construcció de la por i la pèrdua de la cosa pública, em trobo amb una reflexió sobre la manera en què aquests testimonis s’inclouen en el teu projecte On Translation: Por/Jauf, tenen efecte en l’espectador: Es parla de la narrativa pròpia de “la traducció; la interpretació; d’allò no dit i el silenci”. Què suposa el silenci enmig d’un clima de sobre-informació? ¿I allò no dit?

Si, fixa’t que en el cas de les fronteres, és més sorollosa una part que l’altra. Per part del nord és sorollosa la queixa o la denúncia, basada en la idea de penetració i ocupació. Al sud, el que està creuant és silenciós. Silenciós en el sentit que ha de funcionar en la foscor. Aquest és un fet que jo trobo bastant significatiu.

En una situació en què el creuar fos legal, els dos parlarien en el mateix to, però aquí un parla com a autoritat i l’altre com a sotmès. Això és terrible, ja que l’Acord de Schengen, que suposadament hauria de facilitar la circulació, l’ha tornada cada vegada més complicada – en contrast amb la lliure circulació de mercaderies. En aquest sentit, de la part “silenciosa” a penes tenim informació que aclareixi per què està creuant. Crec que això s’intueix i se sap per les condicions de vida de l’altre costat, però hi ha un silenci que és gairebé obligat… i clar, el soroll apareix de nou més tard, quan ens n’assabentem pels mitjans.

M’interessa molt especialment la manera en què certes eines de control de masses són revisades, no només per tal de girar-les en contra, sinó de qüestionar el seu efecte. Em refereixo en concret al teu projecte TVE: primer intent. Com en Basilio Martín Patino, el material ve donat pel poder, però és en la tasca de muntatge on es duu a terme l’atac -o el qüestionament -. ¿Com segueixen afectant aquestes dues qüestions a un país l’estabilitat política del qual segueix sostenint-se sobre quelcom del què gran part de la població té seriosos dubtes?

TVE: primer intent parteix d’una invitació a partir d’Híbrids, l’exposició que vaig fer l’any 1988 al MNCARS. TVE em va proposar fer un treball sobre la meva obra per Metròpolis, però jo vaig proposar que això ho fes un altre. A mi m’interessava fer-ho sobre ells. Havia vist televisió des de petit a Espanya i em semblava interessant poder furgar en la documentació i la seva història, però l’única possibilitat era que ells mateixos m’ho s’encarreguessin. Aquest encàrrec va durar dos anys, durant els quals es van produir canvis de productors i això va desencadenar una pèrdua de control per part seva. En perdre control, jo vaig poder treballar lliurement i entre les situacions que es van produir, vaig anar a una de les bases de TVE a Arganda, a buscar documentació. Era l’agost i tot estava tancat, així que donant una volta per les instal·lacions em vaig trobar amb un cementiri ple d’aparells: càmeres, equips mòbils, xips i cintes de dues polzades tirades. Aquestes són les imatges que apareixen a la pel·lícula, que mostren aquesta desídia d’arxiu. Em va costar molt que els càmeres de TVE gravessin perquè ells mateixos s’adonaven del que allò suposava.

El treball es deia TVE: primer intent perquè creia que això podia continuar i vaig pensar que després podria haver-hi altres intents d’altra gent, que es pogués afrontar l’arxiu i la memòria de la televisió espanyola.

Mai em van explicar la raó per la qual no es va emetre, no va haver-hi difusió i clar, en viure jo fora tampoc vaig tenir ganes de polemitzar, no tenia forma ni instruments per fer-ho. Llavors vaig decidir esperar a veure si algun dia s’atrevien a passar-ho, cosa que mai va succeir i aleshores vaig realitzar The File Room a Chicago, un treball sobre la censura en el qual vaig situar aquell cas a l’inici del projecte, a més de molts altres. Servia com exorcisme a qüestions de censura que moltes vegades són invisibles. Cal recordar que en el moment en què es realitza aquest treball, TVE era l’única televisió. Encara no existia cap dels altres canals públics i privats i això que havien passat ja quinze anys de la mort de Franco.

Recentment el MNCARS presentava l’Informe General II de Pere Portabella i el passat mes s’inaugurava a l’IVAM una mostra retrospectiva d’Harun Farocki. Són dos importants museus dependents dels organismes oficials de cultura, però hi trobem els treballs de dos cineastes que, com tu, qüestionen l’estructura d’aquest poder, la manera en què aquest poder és exercit. Creus que hi ha realment un control sobre el que el mateix poder allotja en els seus museus o és el propi museu el que busca despistar al poder polític per tal de no veure reduïda la seva capacitat de decisió?

Caldria puntualitzar, ja que aquests dos casos que cites estan en aquest moment dirigits per gent amb una preocupació social i política que no en tots els museus es dóna. Hi ha museus que són conscients d’una tasca d’audiència, d’una distribució de discurs i d’accés al coneixement que altres no tenen. Aquestes institucions, el Reina, des que Manuel Borja Villel hi és, i l’IVAM molt recentment, han fet grans esforços per incloure a la seva programació treballs que qüestionen no només la situació i exercici del poder fora del museu, sinó al museu mateix. Hi ha treballs que, com en el cas de Farocki, qüestionen les institucions com ho fa també el treball d’altra gent com Hans Haacke, sense haver de recórrer a simplement del punt de vista cinematogràfic. Uns treballen de manera més percussora que d’altres, però vull dir que no cal generalitzar ni respecte al treball dels artistes ni al de les institucions.

N’hi ha que fan esforços per ser més inclusives que exclusives i que intenten donar un tipus de plataforma a treballs que li permetin veure’s i ser també discutits. Actualment estic treballant en un projecte que es diu Asian Protocols amb el que porto vora quatre anys. La primera part va ser Corea, la segona Japó i la tercera serà la Xina. Aquest projecte tracta les similituds i diferències entre aquests països i els conflictes. És clar que jo sóc un outsider allà, no conec les llengües ni les tradicions, però sí que conec la contemporaneïtat i la manera en què aquests països es desqualifiquen uns als altres, per la seva història recent, les seves guerres i per la manera en què han estat educats culturalment i de com s’han fet el retrat uns dels altres.

Part d’aquesta mostra al Japó seran tres taules rodones sobre censura, por i espai públic amb xinesos, japonesos i coreans, que suposa una part molt important del projecte i espero que es pugui desenvolupar bé. Amb això vull dir que aquesta institució cultural està fent un esforç per tirar endavant una cosa arriscant-se i això no tots ho farien. A Espanya en aquest aspecte hi ha una consciència social i política més gran de la que hi havia abans, però és clar sempre hi ha límits. N’hi ha de donats per una ètica o una estètica mal entesa, que pot arribar a exercir una situació de limitació, poder o repressió. Però jo crec que són plataformes possibles i moltes vegades plataformes que en el cas d’una instal·lació o una pel·lícula amb debat, els interessa que no només es vegi la pel·lícula, sinó que volen que hi hagi un feedback i una discussió, que aquestes pel·lícules siguin, i això és una cosa que jo plantejo molt a la meva feina, artefactes per ser activats. Si la feina no s’activa, no té sentit. No funciona.