close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

01 febrer 2016
Hito Steyerl en el MNCARS.@a-desk.org
Hito Steyerl. Refinament tecnològic i estupidesa moral

Rosa Naharro

Vivim en un món de circulació generalitzada en el qual tots naveguem per espais digitals, financers o comunicatius. En les societats actuals, la sobirania dels països s’ha reduït de forma notable davant un món global desgovernat, i són els interessos econòmics els que modifiquen les regles del joc. La imatge del món que percebem es perfila entre allò líquid i el gasós, entre el trànsit de navilieres que mouen el món i transporten per mar la majoria de productes que consumim, i els milions de bits invisibles generats per màquines que circulen per Internet i als quals no tenim accés.

Duty-Free Art és l’exposició de Hito Steyerl al Museu Reina Sofia. Artista, activista, teòrica de l’art i de la comunicació, alumna de Harun Farocki i en la línia d’artistes com Allan Sekula, Steyerl és una figura molt respectada per la comunitat artística, degut en gran mesura a la profusió dels seus escrits i teories, recopilats l’any passat a l’assaig Condenados a la pantalla[[Hito Steyerl, Los condenados de la pantalla, Ed. Caja negra, 2014.]]. En sintonia amb el pensament d’autors com Zygmunt Bauman, Steyerl va concebre el terme circulacionisme per definir un món líquid i immaterial de dades interconnectats, en el qual les imatges són produïdes, distribuïdes i consumides en el marc d’un capitalisme audiovisual. No oblidem que la informació no flueix en el buit sinó que es presenta en un marc polític i tecnològic ja donat i organitzat en jerarquies de poder.

L’exposició està articulada a través de tretze vídeo-instal·lacions amb una mitjana de durada de quaranta minuts cadascuna d’elles. Però fins i tot el que és bo cansa. Lluny de ser amè, el conjunt convida a la traïció i a voler passar de puntetes sala rere sala. No obstant això, tot i el factor humà- la fatiga-, el treball d’Hito ens «condemna a la pantalla» perquè exposa pors compartides i assumptes que ens afecten a tots: la vigilància i el control persistents del qual ningú escapa; la irresponsabilitat política generalitzada; el detriment de l’experiència real en un món cada vegada més mediatitzat; la crisi econòmica actual i els seus efectes o l’existència de cada vegada més «forats negres» dels que ningú es fa responsable. En el pròleg de l’esmentat assaig, el filòsof Franco Berardi, Bifo, a partir d’un text d’Hito Steyerl, Els Spam de la terra: desertar de la representació, ens alerta sobre una societat futura ja extingida en la qual uns extraterrestres se sorprendran algun dia de «la nostra increïble barreja de refinament tecnològic i la nostra extrema estupidesa moral».

Gilles Lipovetsky escrivia ja en als anys noranta sobre una efervescència ètica -encara que indolora i puntual, en la què el patiment dels altres i les injustícies alienes ens resultaven insuportables perquè atemptaven contra la nostra pròpia qualitat i estil de vida. Avui de nou, i des de totes parts, se’ns exhorta amb imperatius ètics: hem de protegir el medi ambient; ser hospitalaris amb els moviments migratoris; guiar-nos per bones pràctiques; crear codis deontològics i emprendre accions humanitàries. En definitiva, hem de ser responsables amb nosaltres mateixos –cosa que ha provocat una histèria generalitzada vers la cura i atenció del Jo-, però també fer-nos càrrec i acceptar la culpa de tot el que ens envolta, des de la degradació del medi ambient fins la sobreexplotació en països subdesenvolupats. I sobretot, i potser aquí ve el més rellevant, el ciutadà mig exigeix ara una ètica als governs, és a dir, «una ètica pública» -esperem que no indolora- que ens salvaguardi de la infinitud de riscos globals que semblen envoltar l’ésser humà. Un altre assumpte és si serem capaços d’assumir els sacrificis i renúncies necessaris per viure en un món més ètic.

Diversos d’aquests temes són presents a l’obra d’Steyerl. A la peça que dóna títol a l’exposició, Duty Art Free, revela l’anormalitat dels dipòsits d’art en zones franques, enormes naus industrials on hi ha col·leccionistes que guarden les seves obres per evitar pagar els corresponents impostos. Steyerl ens explica alguns dels secrets i connexions més deshonestos de l’art amb el capitalisme, com el centenar de correus difosos per WikiLeaks entre el president sirià Baixar al-Assad i tres despatxos d’importants arquitectes. A Is the Museum a Battelfield? (2013), una conferència-performance realitzada durant la Biennal d’Istanbul, l’artista qüestiona la procedència dels fons dels museus, als quals considera com «camps de batalla» política. Durant la conferència, l’artista sentencia que “per atacar al museu primer cal atacar la pantalla”, una declaració d’intencions que trobem materialitzada a la primera sala del recorregut, Strike (2010), un vídeo en el qual veiem a l’artista colpejar amb un cisell la pantalla d’un televisor. Sols que en aquest cas el museu en el qual s’exposa roman intacte.

A Guards (2012), Steyerl presenta a uns militars que assagen estratègies de defensa i atac davant d’un “objectiu feble”: el museu. El visitant es converteix així en una amenaça per les obres. How Not to Be Seen: A Fucking Didactic Educational. MOV File (2014), ens ofereix una mena de manual per a ser invisibles i escapar de la contínua vigilància que patim. Sobre la saturació i la circulació d’imatges reflexiona Liquidity, Inc. (2014), on l’aigua es converteix en una metàfora, que enllaça al seu torn amb la idea de circulacionisme que ha desenvolupat en els seus escrits. In Free Fall (2010), ens converteix en protagonistes d’un accident d’avió, relacionant-lo amb la crisi econòmica actual.

Que sorgeixin veus crítiques des de l’art és obligat, en tant que l’art i la cultura no queden al marge de la barbàrie. O en paraules del teòric Peter Osborne, que cita Steyerl textualment a la peça Duty Free Art: «el problema de l’art és que no té un espai comú». És potser el moment de construir-lo i que l’art i els museus també assumeixin la seva part de responsabilitat en aquest eixam de males pràctiques que ens condemna a tots a ser còmplices.

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

Media Partners:

"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)