close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 gener 2016
@a-desk.org Ed Atkins_Ribbons_2014.
Cos, text, suor, píxel

Martí Manen

Una exposició en un garatge d’Estocolm. És Ed Atkins. Bé, entrem-hi. Un projector de vídeo instal·lat al mig del garatge, un sistema d’àudio segurament millorable i unes cadires. De moment tenen problemes amb el vídeo, això tan divertit de quan les màquines decideixen no treballar conjuntament. Gent una mica nerviosa i canvi de plans: Passem al pis de dalt, una oficina oberta -amb cerveses- i un salt a un pati en el qual se servirà menjar. Estem amb Camilla -comissària-, amb Carl -artista- i amb Britta -ballarina en allò que va fer Tino Sehgal per Documenta. Esperem Ed Atkins. Hi ha tempesta a Londres, cosa que significa caos aeri a Europa i vols endarrerits. El seu entre ells. Moments d’espera i de comentar la jugada. Carl va muntar una rave a Venècia durant la inauguració de la Biennale. Se’ls va complicar el tema i va acabar gairebé en batalla campal. Sempre hi ha un costat fosc, sempre hi ha qui va més enllà, tot és més complex que aquesta necessitat de buscar un èxit periodístic o una resposta ràpida dels media. Sempre hi ha més capes i més informació, sempre estan passant més coses, sempre hi ha més tons i altres gramàtiques, altres ritmes, altres moviments. Muntar una rave durant la inauguració, canviar l’estatus mental dels visitants del macro-esdeveniment per ser també part d’això i no part d’això. Ser virus i no ser-ho, ser cos en aquest moment de fascinació per la descoberta (o l’avorriment) en el context internacional de l’art. La simplificació la deixem a aquells que necessiten comprendre, als que no volen assumir que en la contradicció i en la multiplicitat està bona part del potencial de l’art, del cos de l’art.

Una exposició en un garatge passa a ser una trobada no ja d’àmbit local sinó internacional. Un espai independent que s’obre per un vídeo i que, potser, després no seguirà. És igual, és un moment, és una trobada, és un generar una emoció i donar menjar avançat. L’empatia o la sensualitat d’aquest encontre propi dels espais independents es va convertir en un punt més en un cos de relacions en què ja no importa el nivell ni l’escala. És Ed Atkins, està en un garatge però podria estar al museu. No importa. Però al museu li afecta i a l’espai independent li afecta i a tots ens afecta, i anem una mica més perduts. El vídeo ja funciona. La fascinació pel detall físic en una creació digital. Pèl, porus, respiració. Cos que se sap fals, representació perfecta de l’imperfecte. I alteració gramatical: allò digital permet els salts, les repeticions gestuals, la superació d’un temps “standard”. El cos com a massa, els gestos com a coreografia, la repetició com a estructura. Podríem saltar directament a Gary Hill i també a Laure Prouvost i allí estaríem, en aquest camp de batalla de la redefinició permanent del com construir mitjançant alteracions.

Uns dies després vam parlar amb Kate Cooper. Ella és la Kate, “ets la Kate!”, la mateixa Kate que participa a Looking for Headless de Goldin + Senneby. Headless, sense cap, recuperant una tradició en la qual el pensament s’escapça, de la mateixa manera que l’economia actual és simplement un sense sentit d’adreces, xifres i cos. De nou cos. Kate Cooper, que també busca aquesta perfecció física del cos digital, aquesta saturació no ja de greixos sinó de píxels. Va omplir el KW a Berlín de bellesa, amb gest, amb carn de gimnàs però ja sense carn. La cosificació de la bellesa, la competició com a punt de partida, el desig com una cosa paral·lela al fàstic. Gairebé material intercanviable. El cos com a codi, assumir que tot és codi i que el codi és modificable. I tots tenim els nostres referents i jo no puc deixar de tornar a Gaddis. Gaddis, que converteix el text en massa i en una cosa gairebé incomprensible. Gaddis, que separa el text de la lògica del seu consum, que et porta emocionalment sense que sàpigues molt bé cap a on i, de nou, tampoc importa ja què està passant davant teu i amb tu mateix al mig d’aquest huracà. Allí està, davant teu, allí està, dins teu. El text com a alien, com a ésser que decideix, com una cosa que des del seu propi cos actua en un altre, en el teu. Des de la foscor, des del complex. Les mirades dels cossos digitals, aquestes mirades perdudes en Ed Atkins, en Kate Cooper, aquests mons paral·lels d’Ian Cheng.

Els cossos digitals i les seves mirades digitals, els camps de relació en fred. La paraules es converteixen llavors en contenidors de calor, en el mitjà per la possibilitat de contacte. La performativitat dels cossos passa aleshores per la seva comunicació en llenguatge trencat, en els glitchs i descomposicions de la imatge i la transmissió i composició d’aquesta. Al final, tot acaba sent definició i posició per a la definició. Cos, gest, suor i desig. I alteració, repetició, reposició i canvi. Sua’t això, Aimar. I seguim ancorats quan ja no cal, seguim amb els mateixos patterns quan tot ja ha caigut. Potser per inèrcia, potser per por, potser perquè no hi ha res més a fer. En comptes de permetre que salti tot (i tots) pels aires aquí ens quedem, buscant enclavaments que ens tornin a la nostra realitat. Allò físic “de veritat”, els noms que ens indiquen que tot està sota control. Que hi ha èxit i fracàs, que hi ha estabilitat i que tot està bé, correcte, ordenat. L’escriptura de codi implica també assumir que, com a escriptura, és variable. El resultat pot ser tancat, però en la massa de dígits hi haurà possibilitat de recorreguts conceptuals diferents o paral·lels, fraccions de mons alterns i mirades cap a tot això.

El cos digital perfecte, ple de perfectes imperfeccions, no és més que un resultat en un camí ja llarg, no és més que la imatge de la necessitat de fugida i de generació de personatges, d’alteracions de “la veritat”. El caràcter narratiu està present, la construcció també, l’assumir la possibilitat com una d’elles (entre d’altres possibilitats) indica que allò estable és senzillament una cosa més. I el salt a la ficció com a camp d’investigació, com a to en el qual formular-se preguntes, com inseguretat on construir conjuntament. No és ja un cos cyborg però sí que incorpora, per la pròpia lògica del codi, el replantejament feminista que es pugui fer des Haraway. No és ja un cos tècnic i mecànic sinó quelcom textual i crític en una trama. Una trama a redefinir a través dels seus personatges.

Massa i cos, dígits i paraules. Carícies a la manera random, desig de contacte, alteració lingüística i camp d’acció. Cossos en moviment des d’un descontrol programat, logaritmes fora de la funcionalitat a l’ús, gestos sense sentit aparent que permeten sentir, saber, ser. I l’exposició com aquesta possible zona de trobada de cossos, en la qual la indefinició és plausible, en la qual la contradicció es posiciona davant de la normativitat, en la qual la construcció torna a ser comú, pròpia, oberta i sense aquest sentit a la qual la vol forçar. Enmig del desig, enmig de la construcció de recorreguts, tons, missatges i emocions.

Comissari d'exposicions i crític d'art. Sí, després de Judith Butler es pot ser diverses coses al mateix temps. Pensa que les preguntes són importants i que, de vegades, preguntar vol dir assenyalar.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)