close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 abril 2012
Coses de casa

Juan Canela

Lúa Coderch s’apropa a un passat i a uns records familiars que, sense informació paral·lela, van perdent la seva capacitat com a referència. Ideologies, llocs, secrets i emocions queden coberts per una pàtina d’incertesa.


¿Quin sentit té parlar d´allò familiar al s.XXI? Quin tipus d’estructures familiars conviuen en la societat contemporània? Què significa una família a dia d’avui? Segueix sent una estructura vàlida tal com la coneixem? Quant d’herència familiar hi ha en nosaltres, i quin llegat deixem als que ens succeeixen? Es podria pensar que existeix alguna cosa en l’essència humana, més enllà de les convencions socials pròpies de cada època, i que té a veure amb les relacions que establim respecte a les persones que ens envolten? Com influeix allò propi i els relats familiars en la Història?

Aquestes són algunes de les qüestions que es disparen en el nou cicle de l’Espai2 de la sala Moncunill de Terrassa, “Constel·lacions Familiars”, guanyador de la convocatòria Terrassa Comisariat 2012 i comissariat per Alexandra Laudo [Heroinas de la Cultura]. El cicle articula, al llarg de l’any, set projectes expositius que prenen com a punt de partida l’àmbit de la família i les relacions entre els seus membres, plantejant aspectes vinculats a l’organització de la identitat i la memòria en relació a la genealogia, explorant conceptes com el llegat, la transmissió, la biografia i l’arxiu.

“Constel·lacions Familiars” reuneix les propostes de Lúa Coderch, Ryan Rivadeneyra, Lola Lasurt, Paco Chanivet, Katerina Šedá, Matías Costa i Sergi Botella. Cada un desenvolupa una exposició individual que incideix en el fet familiar a partir de suposicions diverses. Per descomptat, en les pràctiques artístiques dels darrers anys trobem una profusió de treballs que apunten en aquest sentit: projectes que utilitzen el fet biogràfic com a material de treball, usos de la pròpia història o desenvolupaments on es barreja realitat i ficció, entre d’altres.

El cicle coincideix casualment amb altres propostes que comparteixen les mateixes suposicions, com l’estrena de l’última pel·lícula d’Andrés Duque, “Ensayo final para Utopía” al CCCB o la mostra d’Iñaki Bonillas, “Arxivo J.R. Plaza” a la Virreina. Aprofitant aquesta última proposta, alguns dels artistes participants a “Constel·lacions familiars” realitzen una sèrie de visites comentades a la mostra del mexicà. Es crea d’aquesta manera una sinergia entre centres que normalment no apareix en aquestes latituds i que, encara que potser a primera vista costi entendre el com i el perquè, és una bona iniciativa per generar lligams entre diferents espais i punts de trobada entre els artistes.

“Constel·lacions Familiars” comença amb la mostra “Recopilar les fotografies sense memòria de l’arxiu familiar” de Lúa Coderch. Una de les nocions clau d’aquesta sèrie d’exposicions té a veure amb certa idea del llegat, amb la nostra relació respecte a la biografia anterior a nosaltres, i com transmetem als que ens succeeixen allò viscut. I és en aquest sentit que l’artista reuneix un conjunt de fotografies que provenen dels àlbums de la seva família. Totes elles tenen en comú el fet que cap familiar ha estat capaç de proporcionar la informació necessària per poder classificar-les i saber en quines circumstàncies han estat realitzades o qui hi apareix. Amb aquest gest, Coderch explora la relació entre la condició documental de la fotografia i el caràcter testimonial de la memòria, posant de manifest la importància del relat i del testimoni, però sobretot la fragilitat de la transmissió en una esfera domèstica.

En observar les fotografies, disposades subtilment a manera de fris sobre dues de les parets de l’espai, una petita sensació de desassossec o d’incertesa es genera. Paisatges deshabitats, retrats i fotos de grup, l’Alhambra de Granada, carreteres, naturalesa, xocs de trens… totes emanen un caràcter misteriós i una sensació del passat recent que d’alguna manera podem identificar una mica com a propi. El context i el temps comú ens acosten a alguns aspectes compartits que podríem rastrejar en els nostres àlbums familiars. Al treure les fotografies del seu àmbit privat, es posen de rellevància aquests espais no identificats com a propis que traslladen al pro-comú. D’altra banda, podem pensar també en aquests vells àlbums de l’era predigital com vestigis d’un temps passat. Substituïts ara per l’àlbum digital, on en tot moment sabem quan i on es va fer una fotografia. Avui els records es guarden en carpetes en els nostres ordinadors, els compartim amb amics i família a Internet, i fins i tot les pugem a les xarxes socials, on s’etiqueten i es classifiquen.

A l’altra paret de la sala un pòster esquinçat alberga la imatge de cinc dones amb l’uniforme falangista. Es tracta de l’àvia de l’artista i unes amigues, però un plec a l’alçada de la cara les desfigura, fent-les anònimes, i assenyalant-les al mateix temps. Al costat, un prestatge amb uns auriculars completa l’obra “(Homenatge desviat) Per a quatre avis nacionals”, una peça sonora en la qual l’artista canta fragments de cançons republicanes popularitzades durant la Guerra Civil, intercalades amb fragments parlats. L’ús de la veu i el so denota un caràcter performàtic i una exploració en el desenvolupament del format àudio, així com un interès per aprofundir en les possibilitats de la pròpia veu per transmetre un missatge que pertany a la seva història personal. I de nou apareix la possibilitat per identificar-se amb el relat: la dificultat de comunicació dels néts amb els avis al respecte dels successos esdevinguts durant aquella època, l’estranyesa de posicionar-se enfront a les seves ideologies contràries a les nostres, o l’escassetat de relats i converses de caràcter polític sobre aquells anys en l’esfera familiar són trets comuns de situacions de dictadura o post-dictadura. Sens dubte, una època (Guerra Civil, dictadura i transició) clau per entendre l’actual societat espanyola, que necessita ser revisitada, i des de la qual els artistes joves poden articular noves mirades i lectures que puguin generar un pensament crític sobre això, allunyades de clixés i idees estàtiques. Darrere d’aquest treball trobem l’interès de Coderch a investigar els formats artístics vigents durant aquella època de la història espanyola, especialment aquells de filiació anarquista, així com també la dificultat de negociar amb certa herència ideològica familiar, concretament l’adscripció política dels seus avis, que van defensar la causa franquista.

A terra, al centre de la sala, trobem una planxa de marbre amb la cara sense polir a la vista, i al costat d’ella dues planxes de fusta conglomerada típica dels mobles d’Ikea. Materials que articulen l’espai, alhora que, d’una forma potser críptica, generen un vincle entre les dues obres exposades. El marbre remetent als monuments històrics, a la commemoració, i el conglomerat a l’àmbit domèstic.

Potser la distància temporal entre els dos treballs de l’exposició fa que per moments el relat quedi desmanegat, encara que el recurs d’utilitzar les planxes a mena de monument disfuncional articulador ajuda, tenint en compte la complicada distribució de l´Espai2. L’exposició en el seu conjunt parteix de la memòria personal i familiar, d´allò que és propi i allò privat, portant-lo a un espai comú i compartit i incorrent en la memòria històrica.

Mirar al passat per poder avançar, fugir d´allò estàtic per poder crear pensament crític començant en l’àmbit familiar. El punt de més intensitat es troba a la reflexió sobre com assimilar una ideologia que no ens és pròpia, fins i tot contrària, però que és la d’algú a qui estimem.

Juan Canela és Director Artístic de ZsONAMACO a CDMX, cofundador de BAR project a Barcelona, curador independent i crític. Entèn allò curatorial com una pràctica en la que entren en joc idees, conceptes i continguts, però també estructures de treball, ritmes, models i formes de vida. I aquí l'escriptura és un element fonamental.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)