COSMOGRAMÀTICA

CM:Potser recordeu que en les nostres connexions durant la pandèmia vaig compartir una xerrada de Mckenzie Wark, part de RIBOCA, “Ficting and Facting” ^[1] Wark, Mckenzie. “Ficting and Facting”. RIBOCA2, Public Programme 2020: https://www.youtube.com/watch?v=YbInv9C1lY0 . Crec que l’espai que s’obre entre els conceptes de cosmos i gramàtica és aquesta relació entre “ficció” i “fet” de què tant parlem…

FB:Aquests dies m’estic centrant en la meva escriptura de ficció, que resulta ser, com el projecte FICT ^[2]Part del que va catalitzar originalment el nostre grup va ser una crida a pensar a través de la història alternativa emesa pel Fragmentary Institute for Comparative Timelines (FICT – … Continue reading amb què comencem, sobre història alternativa. Aleshores, per descomptat, es tracta de ficcions i fets, i de com aquests tenen processos actius d’articulació similars. En particular, estic somiant amb una història alternativa en què les revolucions en el pensament científic i la tecnologia que van tenir lloc a l’època hel·lenística (després de la mort d’Alexandre el Gran i abans de la formació de l’Imperi Romà) no es van perdre. La importància històrica d’aquest període és recentment descoberta, en primer lloc per Lucio Russo ^[3] Russo, Lucio. “The Forgotten Revolution: How Science Was Born in 300 BC and Why it Had to Be Reborn”. Springer-Verlag, Berlin, Heidelberg, 2004.. Per a aquest historiador de la ciència antiga una cosa que va ser crucial en les innovacions d’aquest període va tenir a veure amb el sorgiment del convencionalisme lingüístic: la idea que les associacions entre termes i els seus significats no són necessàries i naturals, sinó que es poden establir arbitràriament (com les estructures anatòmiques descrites per Herophilos i Erasistratus). Aquesta comprensió també va obrir espai per a una relativització dels sistemes de significat, i no és sorprenent que aquests instruments conceptuals sorgissin en el moment de la formació d’una antiga cosmopolítica -no en la versió propagandística que veia els grecs al cim, sinó en el sentit veritablement nou sincretista, diaspòric, transnacional i trans-ètnic d’un món (o un ekumen, si més no) que s’acostava. En aquest sentit, la noció de cosmogramàtica em va fer pensar també en això: com, ja saps, realment aquest tipus de cosmopolítica comporta una necessitat de centrar-se simultàniament en la gramàtica, però també de trasbalsar-se dels seus somnis d’estabilitat i continuïtat per infondre’l canvi. Això crea una bretxa entre el llenguatge i el significat, una bretxa que deixa passar tant els fets com les ficcions.

CM: Per mi, és difícil imaginar com les formes de vida poden tenir un nom incorporat també, potser onomatopeic o alguna cosa així…

FB: Puc imaginar-ho a través de la meva experiència de viure en una part del món que no parla la meva llengua materna. I arreglar-me-les a través d’un llenguatge al qual no m’apropo tant gramaticalment, sinó pragmàticament, a través de la parla, cosa que m’allunya encara més de qualsevol naturalització. Per exemple, en italià la majoria de paraules tenen gènere; però l’anglès permet aquesta diferència, aquesta distància de l’expectativa en italià que tot tindrà un gènere. I això ja ho saps, fins i tot de manera molt inconscient, encara et posiciona en una experiència diferent. Creeu la possibilitat de veure més enllà d’aquesta visió naturalitzada del llenguatge d’alguna manera. I això em resulta especialment fascinant si imaginem un coneixement científic alternatiu que recordi el seu fonament epistemològic en aquest llenguatge no natural. (…) Veig com en la meva pròpia manera de ser abans d’obrir-me a llenguatges realment diferents, també més profundament, tenia una disposició diferent cap a mi mateix, diguem-ne. Així que aquesta transformació també del jo que ve amb ella em sembla fascinant. Crec, per exemple, que sonem molt diferents quan parlem diferents idiomes. I crec que aquest tipus de coses que sovint passem per alt com a qüestions de traducció són, de fet, més profundes. Tenen aquest costat de la relació entre una gramàtica o un llenguatge i la realitat viscuda, una mena de realitat gairebé ontològica.

CG: Reconèixer el desenvolupament del llenguatge científic com a arbitrari i convencional és un pensament molt refrescant, que em recorda els talls de Barad ^[4]Barad, Karen. “Meeting the Universe Halfway: Quantum Physics and the Entanglement of Matter and Meaning”. Durham: Duke University Press, 2007. És una invitació a desmantellar l’arrelada naturalització del llenguatge científic –els seus termes, conceptes, metàfores– com a mirall estable de la realitat. Considerar un “sistema” lingüístic com una convenció compartida que serveix per fer coses amb el món, no només per representar-lo i governar-lo, ens apropa a la seva obertura. Precisament perquè s’usa al món, el llenguatge canvia per ell, per les relacions en què s’usa i per les que crea. I no es tracta de relacions abstractes que es donen entre éssers purament cognitius i pensants, sinó de relacions entre els cossos i la materialitat, la immaterialitat, els entorns…

CM: A més, aprendre diferents idiomes et fa més conscient de com és de divertit l’idioma perquè saps que no parles correctament, sigui el que sigui que això signifiqui. I aquesta idea que no tens control absolut d’un idioma et posa en posició de jugar amb les paraules. I crec que aquesta alegria és molt important.

SR: El que acabes de dir, Filippo, sobre com canviem el tipus d’idioma que parlem, em fa pensar tant en la noció de somni com en la imaginació col·lectiva. Viure en mons multilingües, somiar en diferents idiomes amb diferents coses de diferents maneres, crea realitats diferents per a mi. Un altre pensament que tinc és repensar el treball de Marija Gimbutas sobre  “The Language of the Goddess” ^[5] Gimbutas, Marija. “The Language of the Goddess: Unearthing the Hidden Symbols of Western Civilization”, Harper & Row Publishers, San Francisco, 1989 a través d’aquesta perspectiva de la cosmogramàtica, portant alhora el llenguatge d’allò més que humà, és a dir, tant animal com a vegetal, però també el món animista i espiritual en aquest concepte. Quines són les possibles converses en diferents assemblees? I veig aquesta qüestió de la vitalitat com l’abundància i la diversitat no sols dels llenguatges, sinó també de les cosmologies i les visions del món. I en aquest sentit, la cosmosgramàtica és molt necessària per tenir vitalitat i vida.

SN: Estic d’acord, Sina. Tenint en compte això, el llenguatge no és simplement una eina cultural, sinó una dinàmica biocultural que en si mateixa segueix donant forma a les seves relacions; és la construcció del món, per dir-ho així. I en aquesta dinàmica hi ha un gran potencial i cert empoderament: si modifiquem les nostres paraules i llenguatges podem mobilitzar nous coneixements o reactivar vells coneixements. Als meus inicis a la pràctica vaig canviar paraules i significats no per intenció, sinó per no conèixer molt bé l’idioma anglès. De vegades acabava intentant trobar una traducció per a alguna cosa que es pogués expressar en un idioma però no en l’altre. I em vaig quedar estancat, vaig haver de trobar traduccions més poètiques que literals, cosa que va crear obertures o portals a diferents formes d’expressió. I en algun moment això es va convertir en un mètode elegit conscientment. La meva experiència en lingüística em va portar a mirar les arrels d’una paraula i a rastrejar la transformació dels significats en diferents períodes de temps, influenciats per creences, polítiques i tecnologies. Descobrir i reconèixer les arrels em va fer considerar una paraula com una planta en si mateixa. Tornar a aquestes arrels, és novament com un altre portal a mons alterns; mons on aquestes paraules es van formar i elles mateixes van ser part de l’establiment de relacions. A través de l’adaptació a una forma específica d’usar els idiomes, i això succeeix principalment amb l’idioma amb què creixem, tendim a donar-ho per fet, però després desenterrar aquestes arrels ens ajuda a tornar a relacions específiques i potencialment a les nostres pròpies arrels. A més, hi ha una concepció molt antropocèntrica del llenguatge que redueix la imaginació de formes alternatives de comunicació amb altres éssers. Redueix el llenguatge als sons i la parla, mentre que la comunicació i el llenguatge podrien no tenir paraules, però sí que són rics en expressions de cossos, olors i moviments. Per mi, quan parlem de cosmogramàtica, penso en els molts llenguatges, gestos, paraules i sons potencials, com a portals per obrir, per canviar entre mons, ja sigui creant similituds o convidant també a l’ambigüitat, creant no juxtaposicions binàries sinó més aviat multiplicitat dins una expressió poètica.

CG: Això em fa pensar en el nostre experiment Fracto (1), quan comencem a imaginar com els personatges que participaven a la conferència transplanetària podrien desenvolupar una metodologia compartida per explorar els missatges que rebien en la seva línia de temps. Ens preguntem “com és que tots van saber participar a la conferència mentre vivien en mons on els subjectes, els objectes, les qüestions urgents, les tecnologies i les històries són diferents? Com es van trobar?”. Així que les paraules com a portals em semblen prometedores!

AC: El que va dir Filippo sobre la situacionalitat del llenguatge em va fer preguntar-me què és el que tem o es defensa la gent quan s’enfada per neologismes o errors gramaticals. És una cosa que exalta molt algunes persones. Em pregunto què hi està en joc. També vaig haver de pensar en el nostre nom com a col·lectiu, Fictopus. En part es va deure a una situació difícil: teníem problemes amb el projecte FICT (2) i no sabíem com procedir. Més tard vam decidir mantenir aquest component negatiu, que al final també va ser un moment fundacional, en el nom, però hi vam afegir el pop i vam fusionar les dues paraules. Una mica com Paul B. Preciado va mantenir la B. del seu nom anterior, com ens va dir Connie fa molt de temps.

SN: Sí, aquest va ser un moment de curació del grup, en el sentit de “tornar-lo complet una altra vegada”. Després que el grup es va reduir a causa dels desafiaments del projecte, tornem a la nostra constel·lació inicial, el cosmos com tu en dius, Connie. Convertir-nos en alguna cosa nova mentre tornem a la nostra formació inicial, afegir “Octopus” a “FICT” va ser una bona manera de recordar i transformar experiències a través de noms.

AC: Això és cert. Ara estic pensant en un llibre que vaig esmentar durant els nostres primers dies, “La Grammatica della Fantasia” de Gianni Rodari ^[6]Rodari, Gianni. “La Grammatica della Fantasia”. Introduzione all’arte di inventare storie, Einaudi Ragazzi Ed. 2011, l’autor italià de llibres per a nens conegut internacionalment. Recentment vaig trobar per casualitat una traducció alemanya del llibre. És l’únic llibre teòric que va publicar sobre inventar històries. Llegir-ho és una mica com anar darrere d’escena dels seus mètodes i tècniques: va jugar molt amb el llenguatge i, en última instància, el llibre tracta sobre el potencial alliberador de les paraules. Novament em pregunto què significa triar una paraula, o modificar una paraula, jugar-hi. Rodari també va escriure un llibre anomenat “Il Libro degli Errori” ^[7] Rodari, Gianni, “Il libro degli Errori”, Einaudi Ragazzi Ed., 2011 , el llibre dels errors, amb històries construïdes al voltant d’errors ortogràfics i jocs de paraules. La seva obra va trobar inspiració i referències en fites de l’art i la poesia modernes com Novalis i el surrealisme francès. M’agradaria treballar més en això algun dia amb tu. Els fets, la ficció i els fils narratius no lineals que van sorgir de les nostres converses són molt importants per a mi i han informat la meva investigació i els meus projectes des de llavors. Estic molt feliç de tornar a parlar-ne amb tu. ^[8] Per continuar llegint la conversa, podeu visitar Fictopus hotglue: https://berlinrogue.hotglue.me/?A-Desk%20Conversation

NOTES

[Imatge destacada: textiles2020_thread Sybille Neumeyer Design©formphase]

Totes les imatges són captures de pantalla del projecte de Fictopus “textîles – threading especulative archipelagoes”: https://berlinrogue.hotglue.me

Inspirant-se en la teoria de la ficció de la borsa de transport d’Ursula Le Guin, textîles reuneix històries que no són d’herois, cosint “notes a peu de pàgina” en teixits historiogràfics com a mètode per a la creació de memòria col·lectiva. Pensat com una forma d’aclarir i retenir els nusos relacionals de múltiples esdeveniments, temps i paisatges, el projecte presta atenció a la capacitat de resposta inherent a la feina d’enfilar històries. Escollir el fils és realment una qüestió poderosa.