COSMOPOLITICA

CM: El meu interès a convidar-los a conversar a partir del concepte de “Cosmopolítiques” va partir sobretot perquè em van interessar les maneres, les eines i els processos que activen als tallers qüestionant críticament la idea de veritat en el desenvolupament de cartografies alternatives. En una altra entrevista, expliquen com la cartografia tradicional és una eina clau que el poder ha utilitzat per construir una idea de veritat i, en canvi, vosaltres feu servir eines similars per generar contra-narratives en processos de creació col·lectiva.

JR: Nosaltres critiquem la idea de veritat amb majúscula, com una veritat única, universal, que generalment ve construïda des de diferents poders dominants com ara el poder de l’Estat, dels mitjans, de l’opinió pública; una veritat de construcció històrica que es va fent en relació amb una temàtica en particular. Aleshores, allò que nosaltres treballem, davant d’aquesta imatge, són veritats situades que són veritats parcials. Són veritats subjectives que tenen molt a veure amb la informació, els sabers i les experiències que porten i que aporten cadascun d’aquells que participen en la construcció d’aquest coneixement col·lectiu. Aleshores no es posiciona com un relat únic. Sempre és un relat parcial i, sobretot, un relat subjectiu, on el que es tradueix són interessos concrets dels participants en relació amb aquest territori i amb la temàtica que té el taller. Queda molt clar des d’on es parla, amb quins objectius i per a qui. Això no desconeix que el mapa té un efecte de veritat cap a fora que es percep com una cosa que realment és un relat científic o tècnic sobre aquest territori. Però en realitat, la manera com nosaltres treballem no té a veure amb això, sinó justament qüestionant els mapes que circulen amb més freqüència, els que coneixem per àmbits escolars, per àmbits culturals o polítics.

PA: Els mapes, les gràfiques tenen una sacralitat, sembla que el que diuen és cert i aquí nosaltres molt no podem fer. És on ho veu. També juguem amb això, perquè aquí augmenta el missatge i la potència política que té el mapa. En aquesta sacralitat que la gent posa als mapes. Jo no puc creure que els mapes encara tinguin aquesta àuria.

Mapamundi, 2019. Investigació que releva el treball de dones rurals i campesines productores del 70% dels aliments que consumim, i de les quals només el 13% té la propietat de la terra.

JR: …com si el mapa realment fos el territori…

PA: Això no és bo, ni és dolent. La gent creu en els mapes, els gràfics, els quadres, en les gràfiques i e els números estadístics.

CM:És fascinant com el vostre treball posa en crisi la càrrega ideològica de la producció de veritat usant eines de col·laboració per generar contra-narratives. Durant el desenvolupament dels tallers es discuteix això entre els participants?

JR: És una cosa que sempre es parla, perquè pensa que hi ha subjectivitats molt diverses. En un mateix taller podeu tenir la comunitat afectada, el tècnic que intenta resoldre el tema, activistes que intenten conscienciar la comunitat, investigadors que estan tematitzant, gent que no està tan d’acord que això sigui un conflicte. Aleshores, en realitat es treballa des d’aquestes mirades tan diverses, però els tallers sempre tenen horitzons en comú. Generalment tenen a veure amb mirades transformadores sobre el territori i es vol fer un diagnòstic per poder dir què podem fer amb això? Quins recursos té la comunitat implicada? El procés sempre és molt corporal, on la gent pot parlar sobre el territori però també està intervenint sobre aquest territori de maneres molt diverses, de vegades pedagògiques, de vegades territorials, de vegades socials, de vegades culturals. Nosaltres sempre acompanyem els tallers amb petites intervencions a partir de presentacions que fem sobre la importància del mapa, hi ha la qüestió del ideològic al mapa (un mapa sempre es construeix des d’una mirada “interessada”), treballem des del que Donna Haraway anomena l’“objectivitat encarnada” ^[1]Haraway, Donna ”Situated Knowledges. The Science Question in Feminism and the Privilege of Partial Perspective” (1988). Donna Haraway va definir el terme “coneixements situats” … Continue reading, és a dir, quin és el punt de vista des del qual estem mirant? Això ens sembla clau que quedi clar. Sempre reprenem aquesta conegudíssima frase “el mapa no és el territori”. Farem un mapa, però aquest mapa s’armarà des dels sabers, les experiències i els coneixements que els participants portin i que aconsegueixin socialitzar en aquests tres, quatre o cinc dies de feina. A fora sempre quedaran moltes coses. És perquè el mapa és sempre situat i parcial.

PA: Els participants de vegades són persones visibles a la comunitat i, de vegades, també hi ha interessos de la comunitat que no s’expressen al taller, però que ells sí que saben per a què els servirà el mapa després. O sigui, o per interpel·lar l’Estat… potser no es digui això. Però sí que dialoguen amb l’Estat i amb institucions permanentment. Aquest mapa els serveix per interpel·lar. Hi ha persones que hi participen, que tenen visions, maneres de veure particulars i de vegades són els que dirigeixen el taller. O sigui, el taller comença a discórrer per aquests agents que estan treballant i que van donant forma al mapa, li van donant contingut a aquest mapa i ells ja saben, o almenys ja intueixen, més que nosaltres, per què els servirà . Nosaltres podem tenir una idea general, però ells saben per què els servirà el mapa. I això és el que té de potent, que en haver-hi diversos que saben per què els servirà el mapa a posteriori, els ho apropien, ho senten realment propi i el reprenen. Deixa de ser dels creadors o de la institució que ho promou. Se l’apropien i el distribueixen.

JR: Ho usen sempre. Entenen que és un procés a mitges on el mapa ha de continuar sent completat.

PA: Se l’apropien, és increïble

JR: Després del taller, tota aquesta informació pren força en un mapa o qualsevol tipus de dispositiu que dissenyem. No és així a tots els tallers, però sí en alguns. Òbviament hi ha un procés de mediació nostre, d’edició, de guarició. Més enllà que estiguin els objectius establerts prèviament, el què, per a què i per a qui hi ha una retallada nostra, una aposta gràfica, estètica, una forma de comunicació i altres. Però es basa molt en la sensibilitat que es va desplegar al taller i el que nosaltres vam anar palpant. A partir de la nostra experiència anem intuint per on anar, què reprendre, quin tipus d’imatges, quina simbologia, quina cosmovisió representa aquesta comunitat perquè justament se sentin interpel·lats amb aquesta eina, la reprenguin i la reapropiïn… ese mapa va a tener mayor legitimidad…

PA: … i quina potència tenen els participants per després tirar-ho endavant! Amb l’experiència ens adonem que aquest personatge, si li donem més veu, aquest mapa tindrà més legitimitat…

JR: Generalment són figures representatives de la comunitat i tenen molt a veure amb figures òbviament femenines, amb les dones que s’organitzen al territori i que porten endavant totes aquestes xarxes. Aleshores detectem alguna figura històrica o alguna figura que podem, d’alguna manera, estereotipar en el bon sentit, pot ser una pagesa, una dona de poble originari, una treballadora de la llar que s’interpreti dins d’aquest taller. I sabem que aquesta pot ser la veu cantant que representi visualment i que produeixi aquesta forma d’identificació amb les participants a aquest taller. Òbviament això va variant perquè depèn molt de la composició de cada taller, del procés que es faci i dels objectius que tingui.

CM: El fet que els ho apropiïn és signe que el taller ha estat un èxit no?

JR: Totalment. És el nostre màxim orgull i plaer, dir “vam fer bé la feina, estem contents, cal anar per aquí”. Sí, aquest és l’objectiu aconseguit per a nosaltres. Quan se l’apropien és objectiu aconseguit.

CM: Perquè no és només fer el mapa, sinó que a més serveixi…

JR: Aquesta és la paraula clau, que sigui útil. Recordo aquesta mostra al Reina Sofia “Un saber realment útil” ^[2] Exposición “Un saber realmente útil” Museo Reina Sofía: https://www.museoreinasofia.es/exposiciones/saber-realmente-utilen què em vaig sentir molt interpel·lada per això. Sí, per a nosaltres hi té a veure molt. Realment que sigui una aportació, un petit granet de sorra en un procés que ja està en marxa al territori i que els nostres dispositius funcionin en aquest sentit. (…)

Anagrames. Esquemes per a dinamizar i sistematitzar tallers. Consisteix en encadenaments d’analogies detonades a partir d’una potent imatge gràfica que facilita la reflexió crítica sobre diverses temàtiques i territoris, per afinitat o semblança amb la figura central. Iconoclastas

CM: Després de tants anys treballant amb tants col·lectius socials, com penseu que es podrien desenvolupar més processos d’imaginació col·lectiva com a força transformadora que siguin capaços de resistir l’exacerbació de la dreta i la greu polarització política que estem vivint?

JR: (…) Sí, penso en termes d’imaginació política, però molt territorialitzada, molt treballada des del micropolític i a partir d’aquí sí, poder anar fent xarxes, trobar-te en aquestes afinitats electives, grupals, col·lectives i altres, però no al revés . No anar com del gran al noi, sinó anar del noiet i començar com a escalar de nou perquè realment és un altre món. No només perquè estem el 2023, sinó per tot allò que ens va deixar la pandèmia que encara no veiem. Almenys no he llegit ningú analitzant realment l’efecte subjectiu i la salut mental. Sí que la veig molt dels meus estudiants de 20, 22 anys. La salut mental, el rebuig a l’altre, la por a la trobada, la impossibilitat de construir vincles, són totes qüestions tan estructurals que en aquest moment tenim que pensar alguna cosa en termes d’imaginació política quan està passant això a les bases és difícil. Primer, realment cal fer alguna cosa amb això. Veure si és realment una constitució d’una nova subjectivitat o és passatger, que cal donar-li un espai, que cal donar-li un temps. Perquè entre la radicalització política i aquestes persones que tenen por i que no poden o els costa moltíssim connectar i establir vincles, no només afectius, dic a nivell de parella, també a nivell d’amistat, a nivell grupalitat. Estem en un moment molt complicat, així que prefereixo tornar a allò micro, mirar allò petitó a veure què podem fer aquí, com es construeix aquí, què es fa aquí.

PA: Jo sóc més geopolític, em surt més l’europeu… per això m’agraden els mapes. Per exemple, a diferents llocs hi haurà guerres perquè hi ha molta fabricació d’armes. Si fabriquen armes, hi haurà més guerres. Però no hi ha marxes en contra de la guerra a Europa, cosa que era una cosa molt comuna fa 20 anys. O sigui, tots ens ajuntàvem allà, els col·lectius, qualsevol col·lectiu, els anticapitalistes, les feministes, els pobles originaris, tots els col·lectius ens vam barrejar i estàvem junts allà, tot i que “jo no pensava com vós”. Era la mateixa tradició antiVietnam que va continuar fins fa no tant i ara és com que no s’entén gaire bé què està passant.

[Imatge destacada: Salut, 2021. Mapa i esquema corporal que relleva els impactes en la salut de les comunitats a diferents regions sud-americanes com a conseqüència de la instal·lació de projectes de la indústria extractiva. Realitzat a partir d’un taller de formació en línia juntament amb participants de Llatinoamèrica, en el marc del Curs “Introducció a l’anàlisi dels processos de salut en contextos d’extractivismes”. Organitzat per INSSA, amb el suport de la Fundació Rosa Luxemburg, setembre-desembre 2020].