Creant mons des de les arrels

Els artistes Paco Chanivet i Rafal Zajko provenen de diferents contextos i el seu treball és aparentment -almenys visualment- oposat, però, tots dos presenten una sensibilitat particular per la tradició local al mateix temps que per narratives pròpies de la ciència ficció. Aquesta conversa s’endinsa en el seu treball i en la seva atenció al folklore des del prisma del que és còsmic, i viceversa.

Jorge Van den Eynde: Podríeu descriure breument la vostra feina?

Rafal Zajko: Sóc un artista polonès radicat a Londres i la meva feina atén el passat industrial i el seu impacte mediambiental en relació amb el llegat obrer i les identitats queer. La meva pràctica escultòrica incorpora diversos materials i processos, incloent-hi ceràmica, sistemes de ventilació, pròtesis i performance amb la intenció d’examinar la tradició polonesa, la ciència ficció i la tecnociència queer.

Paco Chanivet: La millor forma per descriure el que era el meu treball és: instal·lació figurativa pervertida per un vincle de dependència amb allò absolut on es connecten històries científiques, religioses i especulatives. En altres paraules, solia crear situacions estranyes a llocs rars. La meva gran font d’inspiració han estat sempre les processons de Setmana Santa o els altars barrocs que abunden a la meva ciutat natal, Sevilla, així com la ficció especulativa i el terror materialista. Però la veritat és que Paco Chanivet, com a artista, va deixar d’existir fa uns anys. La raó principal va ser la inesperada mort del meu pare i un vincle estrany entre una de les meves peces i la seva desaparició/abducció/transmutació.

JV: Sento molt el que ha passat amb el teu pare, Paco. A partir de la forma amb què comenteu el que feu, veig un punt de partida interessant: la tradició i el folklore. Mentre Rafal recupera el folklore polonès a la seva feina, Paco ha esmentat que una de les seves fonts d’inspiració són les processons de la Setmana Santa. Podríeu aprofundir en la manera com els vostres treballs s’endinsen en les arrels de la tradició?

RZ: Paco, sento escoltar sobre el teu pare – va haver de ser molt dur. El catolicisme va tenir un impacte enorme en els meus anys de formació, en particular per la connexió amb la mort i el més enllà. En una de les meves exposicions recents, Resuscitation, reflexionava sobre el punt exacte abans de la mort on alguna cosa torna a la vida. Pensava en els humans intentant salvar el planeta, protegint la naturalesa abans que mori. A Amber Chamber vaig idear una mena de sarcòfag per a Chochol, un personatge del folklore polonès que actuaria com una metàfora de la resucitació. Chochol era un personatge de la novel·la El casament de Stanisław Wyspianski, creada perquè veia que els seus contemporanis no respectaven la natura. La forma de Chochol prové dels almiars que protegien petits arbres durant l’hivern. En la performance, entono una cançó tradicional de la meva regió al nord-est de Polònia, una àrea majoritàriament catòlica en la qual moltes persones són a més curanderes, vidents i ancianes que es diuen ‘susurradoras’, formant una estranya combinació de catolicisme i paganisme. La cançó es canta amb un mètode tradicional anomenat cant blanc, que el fan servir sobretot les dones en els funerals. A la lletra, una persona s’acomiada del món, i m’interessava com es podria interpretar com un comiat de la Terra com a planeta, vista no des del dol sinó com l’expectació de nous començaments. La performance era el resultat de la meva investigació al voltant del cosmisme soviètic i Nicolai Fyordorov; sobre com pensaven que la humanitat només podria trobar la felicitat en un lloc que no fos la Terra.

PC: Si faig un exercici retrospectiu, diria que vaig començar a especular amb narratives apocalíptiques en llegir i escoltar les històries de l’Antic Testament. Fa poc vaig descobrir que tot el que faig ve d’un objecte relacionat amb la Setmana Santa: la cistella del pas de la Carreteria. Es tracta d’una talla d’estil neobarroc realitzada al començament del segle XX que recorda una cistella envoltada de branques amples d’arbres entrellaçades per corda daurada. Quan era petit i atenia les cerimònies on calia envoltar el seu abismal foliage, m’aclaparaven els racons i esquerdes de les seves retorçades formes. A l’hora de reconnectar amb aquests records, vaig comprendre moltes de les lògiques a través de les quals opero en la producció de les meves obres. En pensar en la meva feina, deixo que els conceptes es retorcen i entrellacen fins que sostenen la peça final, o en l’aspecte formal, quan dibuixo o modelo, les meves mans no paren de moure’s, imitant aquest oceà de volutes. Si faig el mateix exercici que heu fet, diria que a Alternativa X les referències a la tradició són molt literals, no només per abordar l’apocalipsi sinó per pervertir el simbolisme cristià fins que es converteix en una corporació d’una pel·lícula Kaiju. En un altre tipus de projectes, connecto amb la tradició creant escenaris de misteri, que imiten els altars de les esglésies. En un procés invers, per exemple, a Interregno, em vaig centrar a crear una experiència d’estranyament i d’impotència a l’audiència.

JV: Després de conèixer els vostres vincles personals i artístics amb la tradició i el folklore, endinsem-nos en l’altre aspecte central de la conversa: la ciència ficció i l’espai exterior. Podeu comentar les diferents referències culturals que preneu de la ficció especulativa i les raons per les quals feu servir aquests imaginaris en el vostre treball?

PC: Vaig trigar força temps a entendre que la meva feina podia ser també un espai on deixar créixer la meva raresa per donar espai als mons que porto habitant des que era petit. Les referències que prenc de la ficció especulativa, la fantasia o el terror vénen de diferents llocs: literatura, cinema, videojocs, còmics o teories de la conspiració, des de El Silmarillion de J.R.R. Tolkien, Thomas Lingotti o Mariana Enríquez a Charlie Kaufman, La Casa dels Metabarons de Juan Gimenez i Alejandro Jodorowsky o teories de la conspiració com la criptozoologia o el Nou Ordre Mundial (les veig com una forma de ficció especulativa). Faig servir aquests imaginaris perquè entenc que l’art ja és una gran ficció especulativa per si mateix. Una altra raó és que concebo la meva feina com una digestió o vòmit, ja que integra i expulsa tot allò que consumeixo. En aquest sentit, hi ha una relació amb la dissolució del jo que ens porta a la mística i acceptar un gran misteri.

RZ: Sempre m’he sentit fascinat per la ciència ficció, de fet, molts dels escriptors i directors que has esmentat han estat una influència enorme per a mi. Una altra gran referència és l’arquitectura soviètica al voltant de la qual vaig créixer, que es prestava totalment a vincular-la amb estètiques sci-fi. Amb el temps, m’he adonat del poder que ens brinda la ciència ficció de crear mons alternatius i abordar assumptes complexos del present, on Ursula K. Le Guin ha suposat una influència clau. Considero que allò queer es troba al centre de la ciència ficció, ja que ofereix un sentit d’otretat i la imaginació de noves cultures, sistemes de creences i formes de vida.

JV: Rafal ha esmentat el seu interès pel cosmisme rus i la possibilitat de trobar nous començaments fora del nostre planeta, mentre que Paco ha introduït la idea d’estranyament que busca a la seva feina: crear experiències on l’espectador es trobi amb altres realitats estranyes, molt en línia amb les idees de Mark Fishero Elvia Wilk sobre el que és estrany. Aquestes dues línies de pensament —el cosmisme i l’estranyament— aborden l’espai exterior o altres realitats com a espais per a la trobada radical entre la nostra visió antropocèntrica (allò humà) i allò desconegut (allò no humà).

RZ: En el seu assaig The Word Made Fresh, Elvia Wilk parla de la protagonista d’Aniquilació, que s’acaba contaminant en trobar-se amb el subjecte de l’Àrea X. En aquest moment deixa de ser considerada com una observadora fiable i es converteix en part del paisatge. Després de descobrir que la Terra no és el centre de l’Univers, els humans deixem de ser simples observadors del cel i ens adonem que només som un compartiment de les moltes galàxies que mirem. Potser ens hem de desprendre del nostre protagonisme construït en aquest planeta i començar a considerar el nostre entorn des d’una posició menys antropocèntrica. Les nostres percepcions estan en constant transformació, per exemple, les xemeneies eren en altre temps un signe de progrés, i ara es consideren símbols de la revolució industrial i la destrucció de la naturalesa per part dels humans.

PC: L’altre sempre serà una cosa prodigiosa, meravellosa i terrible. En lloc d’obrir-nos a l’altre, hem desenvolupat la capacitat de consumir-lo i enganyar-nos creient que és una experiència integradora. Crec que si aquestes trobades còsmiques fossin genuïnes perdríem el cap, prendrem consciència que som una res autoconscient… potser això ens faria una espècie més humil en la nostra relació amb les forces de la natura.