CRI CRI CRI. Plans per cigarres i formigues

El text de l’“Informe de la Subcomisión para la Elaboración de un Estatuto del Artista” ocupa a doble pàgina 15 fulles A4. Vaig seure a la taula a llegir-lo, destacant-hi les idees fonamentals amb un retolador groc fluorescent.

A la primera part indiquen que estan realitzant una actualització a la realitat:

La realitat més tangible que tenim per al sector de les arts visuals són les dades recollides en la segona edició de La actividad económica de los/las artistas en Españade Marta Pérez Ibáñez i Isidro López-Aparicio, on s’estima que hi ha aproximadament 25.000 artistes treballant.

Vaig convocar la meva realitat més tangible –xarxa d’afectes, vivències i interessos comuns- a través de les xarxes socials i vaig llençar la pregunta:

“Quants us heu llegit l’Estatut?”

CRIC CRIC CRIC (silenci en la nit, només s’escolta el cant d’un grill)

CRIC CRIC CRIC (no serà pas la veu de Grill colpejant el cap de fusta?)

(Per a llegir l’estatut, feu clic aquí)

Només dues respostes afirmatives… molts “jo no n’havia sentit a parlar” i referències a les associacions d’artistes d’algunes regions (compte: en l’estudi de Pérez Ibáñez i López-Aparicio subratllen el fet de què un 40% d’artistes mai ha participat de cap tipus d’associació).

El fet associatiu es revela com una paradoxa dins de la comunitat artística visual. S’ha de tenir en compte que en altres activitats incloses dins de l’informe es compta amb un entramat fins i tot sindical –cinema o teatre, per exemple- que no ha estat possible de manera significativa en el camp de les arts visuals. Existeix una diferència de concebre el sector com a indústria versus el model individualista, encara existent i fomentat des d’alguns sectors del mercat.

L’Estatut es presenta com a inèdit i amb voluntat de canviar un paradigma. Ho fa, en certa manera. Defineix el fet cultural com un bé col·lectiu imprescindible per a la societat. No oblida que per a la creació és necessària una labor invisible prèvia i contínua dels artistes i de tota la xarxa de professionals amb els que es col·labora. És, per tant, una activitat que s’emmarca dins de l’esfera pública. D’aquí venen alguns dels problemes que podem identificar en el panorama de les arts visuals a Espanya, amb escassa organització comunitària (els intents sindicals dels anys 90 es van dissipar amb la crisi) i també sense esperit solidari més enllà d’allò estrictament particular (estic pensant en un model com el dels Kunstverein alemanys, que signifiquen una articulació d’interessos comuns i suports, també materials, entre els artistes, programadors, context, patrocinadors i polítics).

L’altre punt que es presenta com a paradigmàtic en l’estudi és reconèixer “la cultura com a treball” i, per tant, en la temptativa d’actualització les condicions de producció actuals. Estacionalitat i precarietat serien els dos factors destacats de l’activitat artística, i les mesures recomanades en matèria fiscal i de protecció social estan en la seva majoria encaminades a esmorteir-les.

Em sorgeix, llavors, un altre dubte. En el text es reconeix el factor vocacional de qualsevol pràctica artística, la seva immaterialitat i, com remarcava abans, el valor social de la seva formalització. S’explicita la voluntat de l’artista, o del treballador de la cultura, com a irremeiable. És a dir, es farà independentment de les condicions materials, perquè posseeix una connotació de compromís vital. En un moment en que els anàlisis del capitalisme cognitiu senyalen l‘extensió de l’activitat laboral com un continu –es treballa sempre- aquesta precarietat i la estacionalitat es convertirien / es converteixen en una constant… i les propostes específiques de regulació semblen pal·liar només desfasaments contributius en relació a altres activitats. Atenyen només al marc de la “vida economitzada”. I hauria d’anar més enllà. Citant al col·lectiu alemany kpD “En els últims dos-cents anys, els qui s’han vist afectats cop rere cop per la precarització són aquells i aquelles als que s’ha posicionat com a “altres” amb respecte a la norma hegemònica masculina, blanca i nacional. La precarització no és només un assumpte econòmic. Es per això que prenem la qüestió de la precarització com un punt de suport des del que pensar la constitució fonamental de les nostres societats occidentals. El nostre punt de partida es la precarització com un mode de construir la societat, un punt des del que busquem comprendre les condicions de subjectivació que la precarietat porta associades (…)”[1].

La precarietat es vol atenuar, però s’entén com un factor intrínsec del mode de vida de l’artista. Sembla que no aconseguim sortir del model de la bohèmia, del geni excepcional, però tampoc del del boig, del nen, del que està fora del sistema de ciutadania. Per a ajustar-se a aquest, l’artista també es converteix en “productor de sí mateix”, ja sigui en la concepció positivista de Menger[2]a França, o des de la visió crítica que aporta Groys[3]. A això li sumem el que vull anomenar el “mal de la hidalguía” (recull d’un dels personatges d’El Lazarillo de Tormes;el sentiment de venir d’un estrat superior on parlar de diners està mal vist, encara que es visqui en condicions de pobresa) que ens fa, en gran manera, entendre’ns en el sector de les arts visuals des d’una distància diferenciadora de la resta de la societat. Des d’aquests llocs comuns del romanticisme no es pot parlar, perquè fins i tot el nostre grau de compromís s’hi veu afectat. Ens queixem, debatem les nostres condicions de producció però ens mantenim fora dels mecanismes democràtics que existeixen per a proposar canvis, i tampoc fem la revolució al carrer.

Potser no és aquest el lloc, sinó un altre tipus d’accions polítiques que reformulin el concepte de treball, de relacions laborals, del sentit de la cultura i el fet artístic com a lloc de generació de pensament crític. La creació artística hauria d’estar lligada a un concepte de percepció qüestionadora de l’entorn, des de fora de la norma, i la norma pot ser simplement el punt de vista generalitzat o el sentit construït de la perspectiva. El gran paradigma llavors seria: Com regular allò que es fa des del signe de la irregularitat?

[1]kdP, “La precarización de los productores y productoras culturales y  la ausente “vida buena”, Transversal, 06/2005. http://eipcp.net/transversal/0406/kpd/es(últim accés 29/11/18).

[2]Menger, Pierre-Michel, “L’art analysé comme un travail”, Idées économiques et sociales, 2009/4 N° 158, p. 23-29.

[3]Groys, Boris, Volverse público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea, Caja Negra Editora, Buenos Aires, 2014.

Imatge portada: Isidoro Valcárcel Medina, La Ley del Arte: Ley Reguladora del Ejercicio, Disfrute y Comercialización del Arte. Va ser presentada per l’artista com a iniciativa popular davant el Congreso de los Diputados. El text comença: “Raons del Projecte. L’ordenament legal espanyol no té un tractament adeqüat -i en termes generals, ni tan sols mínim- del que és un element bàsic del desenvolupament individual i col·lectiu: l’art”. El 20 d’octubre de 1992, la Mesa de la Cámara va cursar la seva inadmisió. El 2010, la Sala Parpalló de la Diputació de València va realitzar una publicació editada per Belén Gopegui amb el títol “El arte en cuestión / La Ley del Arte”,  amb textos de Rogelio López Cuenca i Daniel G. Andujar.