Crits i silencis. Art i (in)dependència

Tot va esclatar l’onze de setembre de 2012. La cosa s’havia covat durant mesos —o anys o lustres— enrere, però aquell dia ens vam aplegar en una manifestació multitudinària un seguit de persones, no m’importa la xifra exacta, n’érem moltes. Tampoc no intentaré explicar les motivacions que van dur-nos a cadascun dels ciutadans mobilitzats a convertir-nos en multitud, en massa. Ara, un percentatge dels manifestants érem allà per expressar una doble indignació, ho sé perquè era —és— la meva indignació i la d’uns quants amb qui sintonitzem en aquesta qüestió.

D’una banda, la indignació amb el sistema polític o amb el sistema tout court, és a dir, amb la falsa democràcia que està instal·lada a Espanya des de la tan sacralitzada i tan funesta “transició”. Un pervers funcionament que permet o obliga a què els vots que els ciutadans dipositen en la majoria dels partits polítics —o en tots els partits majoritaris— s’hagin fet servir per a engreixar el sistema financer i, en conseqüència, s’hagin augmentat les desigualtats socials en comptes de lluitar contra elles. I això sense necessitat de referir-me a corrupcions, prevaricacions i estupideses generades des dels estaments públics.

D’una altra banda, indignació davant de la vexació amb què s’ha tractat Catalunya, els catalans i la cultura catalana per part de bona part de la política i de l’aparell mediàtic d’Espanya. Almenys, tal com jo entenc aquests conceptes de la catalanitat, sense fonamentalismes, tot i comptant que la cultura catalana sempre ha estat perifèrica, híbrida, plena de contagis estimulants, que fagocita i és fagocitada… però que no per això pot negar-se la seva existència com a sistema propi. Aquest sistema ha estat sistemàticament agredit des de l’Estat espanyol de forma recurrent, però en els darrers anys aquests atacs han arribat a uns extrems d’estultícia absolutament irracionals en contra de la llengua catalana o amb decisions judicials o polítiques que contravenien allò que el poble de Catalunya havia expressat per majoria en eleccions o en un referèndum convocats segons l’ordenament legal vigent.

Després d’aquella manifestació, d’aquell crit d’indignació, va venir el tumultuós vaivé de la política professional, uns i altres, d’un color i d’un altre, d’aquí i d’allà, van mirar de recuperar el protagonisme que els ciutadans els havien pres: la partitocràcia, les desinències roïns del “pacte social” de Rousseau, la falsedat de la divisió de poders. Amb tot, arran d’aquella mobilització, la societat catalana ha plantejat un contenciós d’altíssim calibre: la necessitat d’exercir un dret democràtic bàsic, el de decidir si els catalans volen continuar pertanyent a Espanya o volen crear un nou Estat. La democràcia en la seva lectura més directa, un ciutadà igual a un vot, sense partits polítics d’intermediaris. I que guanyin les majories, i que les minories ho acceptin, com aquells demòcrates que fa més de trenta anys que perdem i hem acceptat ser minoria, minoria i minoria.

No se m’escapa la paradoxa que suposa demanar un nou Estat per aquells que no combreguem amb la força repressora dels Estats. A mi també m’agrada citar Bakunin —potser apòcrifament— quan es referia als Estats com als cementiris on s’enterren les llibertats individuals. Però l’internacionalisme d’arrel anarquista, al meu entendre, s’ha convertit en una cosa molt més utòpica que una utopia, almenys de moment. I posats a acabar en un cementiri, què més idoni que triar-lo democràticament?

EL SILENCI DEL SISTEMA ARTÍSTIC CATALÀ

Un any després d’aquella primera manifestació i davant de la convulsió i la incertesa sobre els camins per on anirà el procés, és possible plantejar unes quantes reflexions apressades sobre on som i on podem ser d’aquí uns mesos des del registre cultural i, sobretot, des del registre artístic. El camp és tan obert que he preferit centrar-me en algunes preguntes i suposicions que sorgeixen davant d’una constatació inicial: el silenci generalitzat amb el que la cultura i l’art ha seguit tots els esdeveniments polítics dels darrers temps. Potser estic equivocat, però tinc la sensació que els intel·lectuals i els artistes a penes han intervingut en el debat sobre el procés, el qual s’ha deixat malauradament en mans de polítics, economistes i periodistes.

Si la meva premissa és vàlida, com pot explicar-se aquesta deixadesa, tal grau d’insipiditat? L’artista Albert Gusi fa poc em feia arribar una reflexió que val la pena compartir: en el “Concert per la llibertat”, celebrat el 29 de juny de 2013 al Camp Nou s’hi van sentir crits poètics i musicals; s’hi van concentrar actuacions o participacions de la més variada procedència del món de la cultura, però cap artista visual hi va intervenir. En d’altres temps, un teló pintat per Miró o per Tàpies potser hagués presidit l’escenari, però en aquesta ocasió els artistes visuals del país que poguessin combregar amb el substrat sobiranista d’aquell esdeveniment no van participar-hi. Per què? No van ser-hi convocats? Ells no ho van demanar? No hi ha artistes que vulguin un Estat propi per Catalunya? O, tot i existir, aquests artistes no han trobat la manera de mostrar visualment un crit identitari?

És cert que els camins per expressar allò que alguns filòsofs, entre finals del segle XVIII i començaments del segle XIX, van anomenar Volksgeist són eminentment verbals. L’esperit dels pobles, la idea que cada nació té alguns trets culturals característics vindria determinada sobretot per la llengua i la literatura. També hi ha uns paisatges, uns símbols, una història, però la llengua —a Catalunya, però també a Espanya, ho sabem prou bé— és la que predomina en el patró identitari. A més, en l’era de la globalització s’ha escampat el supòsit postmodern que, enfront de l’especificitat, cal avantposar el contagi, la transferència. En els temps del ciberespai, sembla que s’hagi de tendir indefectiblement cap a una identitat col·lectiva, global, a ser ciutadans del món excloent la pertinença a comunitats (o identitats) precises. I tot això sense esmentar que la història de l’art ens demostra que les interpretacions identitàries de certes obres, molt sovint, tenen més que veure amb els processos hermenèutics que amb els rastres que realment contenen aquelles peces. En l’exposició “Joan Miró. The Ladder of the Escape”, per exemple, es podia advertir això en diverses obres presumptament “compromeses” de Joan Miró.

Sí, ens trobem en terreny relliscós. Ara, tot i aquests equívocs, si és veritat que el crit identitari és més difícil d’expressar-se amb imatges que amb paraules, això no vol dir que allò visual sigui incapaç de rebel·lar-se davant d’aquesta possible “falta” ontològica a la qual ja es referia amb gran criteri Diderot en alguns dels seus escrits. La pintura, l’escultura, el gravat, la fotografia, el cinema, el vídeo i tants d’altres llenguatges de l’orbe visual han expressat o, almenys, suggerit idees universals, simbòliques, que no s’han limitat a captar mimèticament la realitat externa. I, més encara, en l’era contemporània on l’obra d’art s’ha atrevit a profundes reflexions metafísiques i ha anat proverbialment acompanyada del contrapunt teòric o crític. Sense anar més lluny, Benjamin Buchloh ha assenyalat que l’abstracció de Gerhard Richter no pot ser més que germànica. En conseqüència, aquest silenci dels artistes catalans d’avui respecte al procés sobiranista potser l’hem de trobar en la —d’altra banda legítima— falta de motivació?

Als artistes d’avui els preocupa massa la seva adscripció a una comunitat nacional, que els situïn en la història d’un art nacional? Volen que les seves obres entrin en els museus més propers (MACBA, posem per cas) o aspiren a entrar formar part dels relats sobre la contemporaneïtat que encara avui formulen els grans museus de referència? I, encara, una última pregunta: quants artistes internacionals s’han preocupat per la identitat en el món occidental, més enllà dels casos d’alguns artistes africans molt interessants? Un cas que em sembla especialment interessant és el d’una obra de Marcel Broodthaers; en realitat és la contraposició de dues obres: “Fémur d’homme belge” i “Fémur de la femme francaise”, realitzades entre 1964 i 1965. Es tracta d’unes restes òssies, uns fèmurs sobre els quals l’artista va fer una petita intervenció: els va pintar amb els colors i la distribució de la bandera belga i de la bandera francesa, respectivament. Un os pertany a un individu, és invisible fins que no perd tota la musculatura i la carn que l’envolta, però Broodthaers ens suggereix la possibilitat irracional d’adjudicar a aquests ossos una nacionalitat només en pintar-hi uns colors i una disposició. (L’any 2010, els artistes mexicans Jonathan Hernández i Pablo Sigg van fer-ne una relectura en una obra titulada “Fémur de elefante mexicano”. Aquí, el joc es porta a les seva màximes conseqüències. A Mèxic no hi ha elefants i, per tant, els artistes qüestionen el propi concepte d’identitat nacional a partir de negar la possibilitat que un paquiderm sigui mexicà, encara que els colors d’una bandera, els signes visuals directes, ens puguin fer veure el contrari.)

Acabo d’escriure que és legítim que un artista no se senti cridat per aquests assumptes. Encara que sigui per a refutar-los, com en els casos al·ludits. Ho veig així. Però tampoc no puc ocultar que, en alguns casos, molt em temo que aquesta despreocupació pugui venir donada per una mala interpretació de la globalització. El supòsit seria que alguns artistes (catalans, espanyols o de qualsevol procedència) haguessin pensat que treballar sobre el territori autòcton, sobre les pròpies arrels —encara que puguin ser mestisses—, sobre una tradició endògena, sobre la simbologia política d’un país petit, etc., fos una deficiència. Com si fos necessari que tots els artistes del món haguessin de seguir unes trajectòries similars a allò que els centres de decisió internacional exposen en les seves sales per poder ser moderns. O postmoderns. I és que em sembla que la globalització ha portat a molts enganys: podem estar connectats instantàniament amb el món, però els centres de poder de l’art no han variat gaire en el nou règim globalitzador. I l’artista ha de decidir si, per treballar, parteix de la seva realitat més pròxima o en pren una altra per avançar. Els models estan inventats: Casas i Rusiñol van anar a París i, quan van tornar a Catalunya, pintaven París i a la manera de París; uns anys després, Joan Miró marxava cada any a París, però allà pintava els paisatges del Camp de Tarragona i personatges amb barretina.

EL PENSAMENT CALLAT, TAMBÉ

Els silencis també han vingut del món de la museografia. Poques veus han reflexionat sobre allò que pot suposar la creació d’un nou Estat respecte a les col·leccions que s’heretarien i, sobretot, sobre aquelles que s’haurien d’ampliar. O de construir de nou. Una Catalunya independent pot sobreviure amb la xarxa de museus i d’instal·lacions artístiques amb què compta? Tot indica que amb les estructures actuals es pot desplegar un gran potencial. Tanmateix, és urgent que es comenci a tenir polítiques realment obertes a l’art contemporani per part dels poders públics. Si no es conrea l’art del present, els museus catalans del futur estaran buits o seran prescindibles. La conservació i difusió de l’art del passat és una de les prioritats, però no pot ser l’única. L’anterior CoNCA va realitzar un informe sobre la necessitat de crear una col·lecció d’obres d’art a càrrec dels fons públics de la Generalitat, seguint el model que l’Estat francès va impulsar després de la Revolució, però la remodelació del Consell de les Arts propiciada pel govern de CiU va deixar en res la iniciativa. Caldrà esperar dos-cents anys més?

D’altra banda, en el supòsit d’una Catalunya independent, caldria abandonar les posicions pusil·lànimes que s’han mantingut des de la transició quant al repartiment del patrimoni artístic. No estaria de més una reclamació de tot allò que, en puritat, hauria de pertànyer a les col·leccions catalanes i que han marxat invariablement a fora. Em refereixo a tots els Miró que són a Madrid com a dacions a l’Estat per part de la família de l’artista; a obres com “La chutte de Barcelone” de Le Corbusier, també confiscada al Reina Sofia; a uns quants Picasso; a reconsiderar el repartiment del llegat Dalí; i a tota una llarga llista d’adjudicacions (d’espolis?) que han corroborat que l’Espanya de la democràcia s’ha omplert la boca de paraules com pluralisme i descentralització, però que tot eren mentides.

No puc acabar sense referir-me a la crítica; o al pensament, a aquells que tenen —que tenim— l’encàrrec de generar debat, polèmica, contrast d’opinions. Seré breu: sobre nosaltres recau la pitjor de les condemnes. Enfront dels crits dels polítics, dels economistes i dels periodistes hem callat. Ells, que solen parlar com si ens representessin a tots, han imposat uns marges en el debat de molt poca envergadura, s’han limitat als propis marges de la representació política institucional i han oblidat que, com assenyalava al començament, tot va començar per un moviment aliè al partidisme. I, en aquests marges, l’art i la cultura han desaparegut, ignorants ells de la importància de contemplar aquests registres. Però la culpa és nostra. Els silencis mai no han estat propicis quan la història reclama a l’art i a la cultura posicionaments. O, si més no, discursos.