close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 setembre 2011
Cuinetes

Martí Manen

Mossutställningar, plataforma flexible que produeix projectes artístics de tota mena, presenta a Estocolm una performance on el menjar, la cuina i l’art s’apropen. Dues artistes i alguns cuiners treballen a partir de la idea de catàstrofe.


Una performance un divendres a la nit. Un divendres, el mateix dia que comença un festival urbà. Avui toquen, entre d’altres, Saint Etienne, The Go! Team i Arcade Fire. La performance es titula Cooking Catastrophes. Decidir anar a la performance significa que les comparacions seran odioses, que ha de ser molt bona per estar a l’altura. Significa que existeix una voluntat per creure que al món de l’art poden passar coses d’alt voltatge. No sempre és així.

Els previs són bons. No massa informació sobre què passarà, toca apuntar-se via mail ja que no tenen moltes places per al públic. El lloc on es desenvoluparà la performance és suficientment estrany com perquè es generi una situació interessant: es tracta d’alguna cosa així com un restaurant / local de festes lleugerament atrotinat en un micro-barri problemàtic damunt d’una petita muntanya. Evidentment lluny de qualsevol espai artístic. Micro-barri significa 6 blocs de pisos, una pizzeria amb alcohòlics, un ascensor antic que connecta amb la parada de metro més propera, un lloc d’assistència per a immigrants i bosc. És un punt a favor. Sempre és una mica surrealista el moure a persones del món de l’art fora dels “seus” llocs. Apareixen preguntes interessants, gairebé és teràpia. Però no de grup, encara que de vegades seria oportú.

Al diari ha sortit una petita nota relacionada amb la performance. No s’entenia massa. Comentava que cuiners de luxe estarien treballant sobre la idea de catàstrofe en una performance. Que surti al diari significa que hi ha un bon treball de comunicació darrere. També significa que a aquest país els suplements culturals als periòdics tenen vint planes i es publiquen cada dia.

A l’arribar al lloc comencen les males sensacions. Segurament ha de ser així. Algunes cadires de plàstic en fileres, unes fotos petites de desastres naturals penjades a la paret. Petroliers enfonsant-se i, com no, les torres bessones. No comença puntualment però el públic està molt atent. I ordenat. Ara comença. Les artistes, Eva Meyer-Keller i Sybille Müller ho presenten. Parlen d’assaig general i al mateix temps, ai no! que és l’estrena. També diuen que un dels cuiners està malalt i que el substituiran. Davant de les cadires, molt a prop, hi ha algunes taules repartides amb coses a mig preparar. Bastant de pre-tecnologia, aquí unes muntanyes fetes de xocolata però amb paper de diari sota, aquí una superfície de color negre, aquí una copa de cristall.

Comença de debò, i alguna cosa indica que el que havia passat fins ara tenia el seu què i ara ja veurem. Vinc sopat i això ajuda. Crec que un alt tant per cent del públic no ha sopat fent l’operació directa cuiners de luxe + performance + públic selecte + inauguració = menjar gratis. Malament. Si no has sopat, que et vinguin amb jocs amb el menjar no fa massa gràcia, al contrari, et recorda constantment que no has sopat. A mesura que va desenvolupant-se la performance, més i més persones s’adonaran que menjaran poc si és que menjaran alguna cosa.

La performance en si mateixa. Diferents plats “s’ofereixen” al públic. Es “cuinen” en directe. Una capa gelatinosa es converteix en una carretera amb arbrets i tal per, tot seguit, tremolar ja que els cuiners mouen la taula. Unes piles de pa són, voilà, les torres bessones i uns petits avions també de pa s’abalançaran sobre elles i, després, foc a discreció. A una superfície de tinta de calamar li van caient fruites i tot s’embruta. A la muntanya de xocolata li llencen primer gelat de xocolata i després tèbia “tipus” pluja àcida i el paisatge serà un malson. Fàcil, molt fàcil. Un es pregunta on està l’alta cuina i el procés conceptual amb els materials. Un es pregunta el perquè d’aquesta necessitat de la representació directa i de la ilustració. Un s’imagina a nois i noies a classe de cuina fent cosetes divertides per buscar unes rialletes de consentiment o alguna cosa semblat. A veure, que Ferran Adrià ha estat a la Documenta. Per no parlar de la relació amb el menjar i l’acte de menjar de, per exemple: Jana Sterbak, Allan Kaprow, Miralda, Judy Chicago, Rirkrit Tiravanija, Martha Rosler, Paul McCarthy i d’altres noms que passen pel cap mentre els “cuiners” van d’estació a estació.

Paral·lelament, una veu relata històries. Al voltant de que malament que tenim això del clima i el consum massiu. Veu neutral. Difícil discernir si hi ha una voluntat moralitzadora, si existeix certa ironia, si hem descobert la roda o si realment aquest és el tema. Està bé jugar, no és necessari justificar-se amb com de malament va tot, que ja ens n’havíem adonat. També, paral·lelament, una de les artistes passeja amb la seva càmera de vídeo. En una pantalla es projecta el que filma. De tant en tant, ella diu “stop!” i la imatge es congela. I aquí hi ha alguna cosa interessant, en un procés performatiu la mirada s´atura a alguna cosa i queda fixada durant una estona. Els cuiners seguiran treballant però l’atenció del públic estarà en aquest moment convertit en imatge. La copa s’omplirà d’aigua i, lentament, caurà una substància negra i viscosa dins. Les imatges projectades es converteixen en quelcom abstracte, en quelcom físic. Veiem el truc, està davant nostre, però en aquest moment no importa.

En acabar, el públic, a qui se li donen uns coberts, es llançarà a tastar el menjar. La gana. Discutirem sobre el lloc, que no és l’adient per presentar aquesta performance però que, al mateix temps, és gairebé el millor de tot plegat. Parlarem del fet de posar a gent del món de l’art en un lloc “no propi” i sobre que bé que ens comportem tots, habitualment ningú es queixa. I mira que enmig de la performance hi ha hagut una autèntica catàstrofe: una sopa ha caigut accidentalment mullant a alguns dels assistents. Ha estat un bon moment. Després ens trobarem amb uns altres que van ser al festival. Saint Etienne a les quatre de la tarda no funciona, Arcade Fire sembla que ha agradat. Acabarem parlant de com van les coses a l’ajuntament de Reykjavík i si el Best Party es va a presentarà a les generals o no, que encara no ho tenen decidit. La realitat, avui, on passen coses imprevisibles i interessants.

Director d'Index Foundation a Estocolm, comissari d'exposicions i crític d'art. Sí, després de Judith Butler es pot ser diverses coses al mateix temps. Pensa que les preguntes són importants i que, de vegades, preguntar vol dir assenyalar.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)