“Cutres y mangantes”

Tot i les fugides cap endavant; bé no, les fugides cap a algun lloc que realitzem de forma aparentment desordenada o impulsiva, hi ha certs àmbits de la vida en societat en els que no es pot permetre el veure-les passar i no dir res.

El passat 30 de maig un comunicat de la regidora de cultura de l’ajuntament de Tarragona, la senyora Carme Crespo, anunciava finalment el que alguns havien sentit i tots es resistien a creure possible: la proposta consistorial per al Centre d’Art de Tarragona (CA) se saltava tots els ponts de diàleg i interlocució oferts des de la direcció i el sector i s’orientava cap a una alternativa si més no, sorprenent.

Podem compartir la situació de fragilitat a la què ha menat la retirada de suport econòmic -i polític- de la Generalitat de Catalunya a la “Xarxa pública de centres i espais d’arts visuals de Catalunya”, entesa aquesta per molts com una interessant garantia de contrapès territorial pel que fa a difusió i pedagogia de pràctiques artístiques contemporànies. El desestimar pressupostàriament el valor cultural i simbòlic d’aquesta xarxa, ha dut alguns centres a situacions de vegades dramàtiques: Bòlit-Centre d’Art Contemporani de Girona ha passat a gestió tècnica pel propi Ajuntament; ACVic. Centre d’Arts Contemporànies (model de gestió participat); Centre d’Art La Panera de Lleida (l’únic referent amb suport municipal evident); Can Xalant-Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró (canvi de rumb tècnic); Centre d’Art de Tarragona (recent anunciat canvi de gestió); Centre d’Art de les Terres de l’Ebre – Lo Pati (actiu); Tecla Sala-Centre d’Art de l’Hospitalet (actiu), i Canòdrom-Centre d’Art Contemporani de Barcelona (en stand-by).

En una carta oberta dirigida a l’Alcalde de la ciutat signada per diverses entitats locals, nacionals i estatals, s’establien quatre requisits bàsics, a respectar per part de l’ajuntament, davant l’olor a incertesa que pesava sobre el CA des de feia uns mesos. Es demanava assegurar la continuïtat del projecte del CA, lluitat per un Comitè Impulsor des de l’any 2003; que l’ajuntament vetllés perquè el centre segueixi formant part de la Xarxa de Centres d’Art de Catalunya; el respecte pel projecte de centre recollit en el ‘Document 0’, de gener de 2008, elaborat pel Comitè Impulsor del CA; i finalment, la garantia que els possibles canvis en el model de gestió s’efectuarien seguint els codis de bones pràctiques establerts (és a dir, concurs públic per la direcció del centre en cas de no renovació del contracte actual).

Com a resposta a aquests requisits per part d’institucions que bé podrien considerar-se representatives, el comunicat de Crespo frega els límits de l’insult. En ell, la responsable de cultura indica que davant la necessitat de canvi de gestió, “l’Ajuntament farà un encàrrec a la ‘Fundació Forvm per la fotografia’ perquè faci una proposta per a la continuïtat del Centre d’Art”, o dit d’una altra manera: assignació sense concurs públic a un projecte que no té res a veure amb el Pla Director ni amb la línia del CA, i que tira per terra més de deu anys de treball perquè el territori disposi d’un equipament de qualitat per al art contemporani.

De moment no hi ha hagut resposta oficial a aquesta proposta per part de la Fundació (la seva directora, Chantal Grande, que va ser membre fundador del CONCA i va estar present com a jurat en l’elecció de projecte per iniciar el CA), afirma que han rebut la proposta i aquesta es troba en tràmits de valoració per part del seu patronat.

¿A què es deu que l’Ajuntament no hagi dut a terme ni una sola sessió d’avaluació de les activitats del CA amb l’actual equip? Per què aquestes evasives per acceptar diàleg i reunions, tant amb la direcció actual com amb el sector? Per què no es respecta un projecte que ve de tan lluny i està consensuat amb el sector, a més d’estar d’acord amb les línies de política cultural del PSC -partit de l’alcaldia-?

La perplexitat amb què ens quedem és tremenda, i ja no des d’un punt de vista artístic, sinó de qualitat política. I si bé aquesta deficiència pot extrapolar-se a molts nivells d’aquest país, potser la proximitat del desvergonyiment ho faci tot més cutre encara.