Danseu bufons, danseu! Humor dadà de Marcel Dzama

Une Danse Des Bouffons (2013), de l’artista Marcel Dzama, es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Toronto com a part d’una sèrie de projeccions visuals, Transformation, realitzades per diferents artistes en homenatge al director David Cronenberg, al Museu d’Art Contemporani de Canadà.

La galeria Helga de Alvear, a Madrid, exhibeix ara la pel·lícula, juntament amb altres peces de l’artista, sota el suggeridor títol A Trickster Made this World, que podríem com “Un entabanador va fer aquest món”, en una clara al·lusió al llibre de Lewis Hyde Trickster Makes This World: Mischief, Myth, and Art, on l’autor repassa la figura del Trickster, l’entabanador -o burlador-, present a totes les cultures i mitologies, i que encarna la desobediència a allò establert, la negació i allò prohibit. Marcel Dzama seria l’artista entabanador creador d’imatges que utilitzen la sàtira i l’humor corrosiu com a eines per a la crítica social. Referents n’hi ha molts, des de Goya, Grosz, Otto Dix, passant per les Avantguardes històriques i especialment el gest dadà i Marcel Duchamp, fins arribar a autors com Mike Kelley i fins i tot caricaturistes com El Roto.

Une Danse Des Bouffons és una pel·lícula expressionista amb un to burleta digne d’una representació de Cabaret Voltaire: Dzama insufla vida a l’última obra que va produir Marcel Duchamp, Étant donnés, per explicar-nos una història d’amor absurda i extraordinària. Maria Martins, interpretada per Kim Gordon (la mítica de Sonic Youth), reviu per intentar rescatar el seu amant, Marcel Duchamp, que roman segrestat en una pantalla de televisió. Com en un reality show, un mag de quatre ulls obliga a ballar a diferents personatges com si de bufons es tractés, per matar-los després. Desfilen entre d’altres, Joseph Beuys, amb el seu coiot dissecat en mà, preparat per dur a terme la seva performance I like America and America likes me; un home amb cap de mosca que ens recorda a la pel·lícula de David Cronenberg, i un bufó que sosté un rostre-globus a l’estil Tony Oursler, amb el qual finalment donaran mort al mag. Tot això en una espècie de plató televisiu amb aplaudiments enllaunats sota l’amenaça de terroristes armats amb metralletes. I tot transcorre mentre sona com a música de fons un tema d’Arcade Fire.

La mostra reuneix a més una sèrie de dibuixos característics de Dzama, amb un estil una mica naïf, als quals el visitant haurà de mirar amb atenció per descobrir-hi un humor macabre amb escenes de sexe i violència, i amb clares al·lusions a Los caprichos de Goya; una sèrie d’escultures de bufons amb quatre caps, confeccionades amb paper maixé; titelles de llauna; A game of chess (2010-2011), un vídeo multicanal que projecta una partida d’escacs on les figures cobren vida i que ens remet de nou a Duchamp i el seu “ofici” d’escaquista; finalment, un story board previ a la filmació d’Une Danse Des Bouffons.

Henri Lefebvre, proper al pensament dadaista, va deixar escrit: “El dadà fa a bocins el món, però aquests bocins són bonics. “Marcel Dazma, com molts altres artistes, és hereu d’una tradició composta de bocins. El seu treball està lluny de fer explotar el món, però sí almenys ofereix una oportunitat per posar en dubte allò que ens envolta i observem a través dels mitjans de comunicació, i ho fa produint imatges i escenes recognoscibles, i fins i tot amb humor i de manera intel·ligent.

Qüestionar l’actualitat i el món a través del riure i l’absurd i fer burla de tot allò que volem desmitificar pot ser una carta a jugar després de comprovar que amb la serietat tampoc hem aconseguit canviar el món.