close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 novembre 2013
macba_foto.jpg
Art : Anar al Museu sense amor

Irina Mutt


Anar al museu sense amor, amb la mateixa desgana amb què es va a votar als que et semblen menys dolents. Anar al museu o anar a votar, dues activitats de diumenge, que em semblen com l’últim acte d’autoengany, de simular que serveix d’alguna cosa exercir el dret a participar en la presa de decisions o en el domini públic.

D’ “Art 2 punts” només en tenia alguna informació prèvia a través del web, amb vídeos de gent parlant per una webcam instal·lada a l’entrada del museu, alguns comentaris escrits en l’apartat d’opinió i la premissa que eren dues col·leccions que sempre van ser poroses: la del MACBA i la de “La Caixa”.

He visitat l’exposició quan ja han passat mesos des de la seva inauguració (això que duri mig any et permet aquest tipus de dilació) i quan ja s’han escrit articles i opinat sobre ella. Si les exposicions són estàtiques, almenys que la crítica mogui coses, recordi dades, apunt a les preguntes adequades (molt d’acord amb l’article de Cristina Garrido, per cert).

Ja dins del MACBA, primer de tot m’indiquen la zona on opinar a través del web-cam. Prescindeixo d’aquesta invitació, prefereixo anar-me’n després a casa i començar aquest article. Hi ha molts codis QR, audio-guies i objectes per jugar o tenir les mans ocupades. Són coses de la nostra època: les mans ocupades, el cap buit. Prescindeixo, també, d’aquest enganyifa tecnològica i entro a veure l’exposició a seques.

La col·lecció té bones obres i bons artistes, clar que sí!
Un bon repàs històric per les avantguardes pre- i post guerra; genial xafardejar entre els números d’ASPEN the multimèdia magazine, un plaer, com sempre, grans hits com Mata Clark, Martha Rosler, Art & Language o GATPAC.

Però veure obres en un museu de vegades és com veure animals en un zoo: són bonics, però tancats no tenen sentit. I això és una mica el que vaig sentir amb l’exposició de les col·leccions del MACBA i “La Caixa”: no té raó de ser si tot està tancat, sense comunicar-se des de fora cap a dins i viceversa. Res m’interpel·la aquí i ara, encara que sigui a través del passat. Res arrenca de la història un trist diàleg amb el nostre temps. Res que tingui a veure amb la vida dels que habiten aquesta ciutat avui entra ni surt del MACBA. I això que el museu és diàfan i transparent, arquitectònicament parlant.

Participació no és opinió i preguntar al públic sobre el que pensen de l’art contemporani no permet replantejar continguts, tampoc anar més enllà de l’obra per a (re)inserir-la en la/es història/es. En el recorregut per la col·lecció hi ha molts dispositius per interactuar virtualment, streaming i coses en temps real, també realitat augmentada, però el nostre temps permet i necessita la interpel·lació directa.

Sortir per una webcam dient el que a cadascú li sembla només genera opinió, no pas criteri, ni crítica. I la gent, en general, pensa dues coses de l’art contemporani, les dues extremes: o que és una merda i una estafa o que és molt bonic i interessant. Així que utilitzo part de l’eslògan de comunicació de Art 2 punts, com a pregunta final: Barcelona viu l’art contemporani, però l’art contemporani viu a Barcelona?

Segueix citant a Annie Sprinkle.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)