close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 setembre 2013
De l”Oh dearism’ a la carrera espacial. De Middel als Rencontres d’Arles

Rosa LLeó


Què pot aportar la fotografia avui? La quietud de la imatge, la seva bi-dimensionalitat i la seva capacitat per documentar, fan que sigui un mitjà gairebé inevitable per a aquells artistes treballant amb arxius i investigacions, però el flux excessiu de fotografies amb què estem constantment bombardejats avui dia fa que l’especificitat del mitjà sigui el menys important.

Dit això, aquest any vaig tenir l’ocasió de visitar l’esdeveniment fotogràfic per excel·lència: les Rencontres d’Arles. Com era d’esperar, la selecció de les exposicions abastava des de les polaroids de Guy Bourdin, passant per la fotografia en blanc i negre del xilè Sergio Larraín, fins a les grans impressions abstractes de Wolfgang Tillmans. Vaig agrair el contacte amb la imatge analògica, especialment la històrica, i poder apreciar la quasi absoluta absència del que el documentalista anglès Adam Curtis anomena Oh Dearism. És a dir, tot i que el tema d’aquest any fos Arles in Black– referit al blanc i negre i també dedueixo que al continent africà-, no hi havia drama. Curtis explica en un dels seus seductors vídeos com els mitjans han aconseguit que, davant les fotografies dels terribles esdeveniments que succeeixen al voltant del món, no puguem fer res, tan sols exclamar ‘Oh dear’ (quina pena) i passar pàgina.

En canvi, a l’exposició Transition, paysages d’une société (Transició, paisatges d’una societat) es mostra el treball de fotògrafs sud-africans i francesos que han realitzat projectes a Sud-àfrica relacionats amb la propietat de la terra i la complexitat del territori. Les fotografies demostren un país encara en transició però no hi ha imatges dramàtiques, la majoria són estudis que tenen a veure amb la ciutat i el paisatge, i vénen acompanyats de documents. S’analitza la realitat sociopolítica en relació a l’herència de la colonització, partint que l’any 2013 és el centenari de la primera llei que va fundar l’apartheid, el Land Act, que reservava als blancs l’explotació de la majoria de les terres sud-africanes.

D’altra banda, també em va alegrar veure la sèrie Afronautas de Cristina de Middel (Alacant, 1975) que ha estat finalista enguany del prestigiós Deustche Börse Photography Prize i exposada diverses vegades a Espanya. La sèrie es basa en el projecte que va dur a terme Zàmbia l’any 1964 de llançar el seu primer programa espacial, que pretenia portar a diversos astronautes i a un gat a la lluna. Edward Makuka va ser el científic encarregat de programar el projecte i intentar demanar els fons necessaris a les Nacions Unides. Un projecte fallit des del principi, però que reflecteix molt bé el moment d’independència dels països africans. Les imatges distòpiques deixen clar el punt ridícul i ficcional de qualsevol tipus de campanya espacial i fan l’ullet a l’imaginari americà dels anys cinquanta a partir de versions casolanes d’ovnis, naus espacials i plats voladors. Les fotografies estan exposades sobre parets falses folrades de paper de plata i a més de la sèrie trobem retalls de diari anunciant la notícia, diagrames i algun objecte.

De Middel realitza una interpretació poètica d’un episodi històric basat en la imaginació i l’optimisme d’un país que acabava d’independitzar-se. En aquest cas, la ficció resulta ser la millor manera de representar la realitat africana, esgotada per les imatges dels mitjans que apunten sempre cap a la victimització i la tragèdia. Per contra, de Middel s’apropa més als retrats de Malik Sibidé, on parelles i famílies posen orgulloses davant del seu nou televisor, o als pentinats escultòrics que porta retratant la nigeriana Okhai Ojeikere des dels anys setanta. Unes imatges a les antípodes de l’Oh Dearism, que dilapiden la relació entre fotografia i esdeveniments reals i ens recorden que, potser la il·lusió i la fantasia, després de tot, són les millors i més segures formes de representació.

Rosa Lleó ha estat editora. Dels seus anys viscuts a Anglaterra s’ha quedat amb les frases curtes i amb els discos de vinil. Ara escriu i ocasionalment fa exposicions.

Publicacions

30 setembre 2013

De l”Oh dearism’ a la carrera espacial. De Middel als Rencontres d’Arles

20 febrer 2014

Feldmannia

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)