De l’inesperat

Una obra d’art es transforma en icònica quan es converteix en una referència emblemàtica per a un imaginari col·lectiu, obre un llenguatge, una manera de veure determinat. Les condicions perquè això esdevingui no responen a un patró específic, sinó que cada època compon la seva pròpia gramàtica. Des de diverses forces instal·la en l’escena una tensió que articula sentiments, pensaments i experiències que estan latents. Frida Kahlo (1907– 1954), per esmentar un cas, obre una poètica visual que no sols busca la seva pròpia veu, sinó els sorolls d’un poble mutilat, un cos trencat que apareix des de múltiples i erràtics fragments, construint la seva identitat ja per sempre ferida.

És lloc comú dir que una obra d’art es transforma en icona per raons externes a ella, per la personalitat dels seus autors, per una polèmica determinada o per raons polítiques i econòmiques. No obstant això, m’inclino a pensar que amb totes les contingències indeterminables que porten a una obra a transformar-se en un mite, hi ha alguna cosa en elles que excedeix la lògica de l’explicació. Per descomptat, no es pot deixar de considerar el dens corrent subterrani que són les seves condicions materials i de producció, però també hi ha una cosa captivadora de la forma que arrenca una actualitat i sap penetrar en la memòria d’una època, lligar línies interrompudes, una mescla d’abstracció i plasticitat des de la qual es teixeix el mite, desbordant qualsevol intencionalitat.

La paradoxa a la qual s’enfronta l’art icònic és que la singularitat que el posiciona és moltes vegades la mateixa que el porta a perdre la seva definició tant crítica com productiva, per a acabar circulant buidat de si en una nevera o samarreta. Entre l’estereotip i l’exemplar, una espècie de mesura que ens recorda que tot model remet sempre a la seva reducció. En la seva relació sempre fallida amb la realitat fa una promesa impossible de comprensió, pronòstic i creació, que és on es troba la seva grandesa i el seu perill. Per a mi, tal vegada el més interessant d’aquest encreuament conflictiu és que no treu la seva energia de formes estables, sinó d’estats fràgils d’una agitació, conformant un espai que no deixa de balancejar-se entre la possibilitat i el seu fracàs.

(Imatge: Frida Kahlo Calderón, Dos desnudos en el bosque (La tierra misma), 1939)