De Pollock a la performance

El desgast de certes pràctiques curatorials dutes a terme en els últims anys a l’àmbit internacional, unit a l’absència d’uns estudis en art a l’àmbit local que plantegin anàlisis metodològics enlloc d’enumerar tendències i cronologies, fan més necessàries que mai les exposicions de tesis, fruit d’una investigació rigorosa, i sobre tot, que elaborin recorreguts temporals transversals.

En aquest sentit, estem de sort perquè fins al 24 de febrer la Fundació Miró de Barcelona presenta “Explosion! El llegat de Jackson Pollock”, co-produïda junt al Moderna Museet i comissariada per Magnus af Petersens, fins fa uns dies, cap del Departament d’Exposicions i col·leccions del Moderna Museet i des d’aquest mes d’octubre conservador en cap de la Whitechapel Gallery de Londres. L’any 2006, Magnus af Petersen estava preparant una exposició individual de Paul McCarthy i, parlant sobre alguns dels seus primers treballs (que poden veure’s ara també a “Explosion!), l’artista va comentar la influència que per a ell havia tingut Jackson Pollock, i especialment, el seu procés de treball. Aquesta referència gens òbvia va ser el punt de partida de l’exposició que el passat estiu es va presentar a Estocolm, i que ara, amb algunes diferències que comentarem més endavant, es fa a Barcelona.

Cert és que Petersens no descobreix la pólvora i així ho reconeix explícitament. El subtítol de l’exposició “El llegat de Jackson Pollock” reprodueix el títol de l’assaig escrit per Allan Kaprow, el mateix que va encunyar la paraula “happening”, i va contribuir a l’aparició de les pràctiques artístiques conceptuals. Petersens segueix el diagnòstic de Kaprow en identificar el moment posterior a la Segona Guerra Mundial com el detonant d’una necessitat de començar de zero, d’agredir la pintura, percebuda com a pràctica ja esgotada, per explorar altres vies. I per començar de zero, unes imatges van ser claus per assenyalar un abans i un després: les fotografies de Hans Namuth que van acompanyar un article aparegut a la revista “Life” sobre Jackson Pollock en el que es mostrava les seves obres, però sobre tot, l’artista en acció (i mai millor dit).

La tesis de l’exposició és ben clara: evidenciar el llegat de Pollock, és a dir, de l’artista a l’acció, subratllant la rellevància del gest i les seves conseqüències: el canvi en el paper de l’artista i la seva distància respecte “la obra”, l’èmfasi en els processos i el canvi en el rol que ha d’assumir l’espectador. En el camí es van mostrant diferents opcions i aproximacions: el grup Gutai a Japó llençant ampolles plenes de pintura contra les teles; Niki de Saint Phalle disparant pintura; les màquines que pinten de Jean Tinguely; Yves Klein vestit amb esmòquing donant instruccions als seus models per realitzar “en viu i en directe” les seves Antropometries, o el mateix artista realitzant pintures amb foc, etcètera, etcètera.

I aquí s’introdueix un dels majors èxits d’aquesta exposició, que és el de situar els documents audiovisuals al mateix nivell que les obres, documents als que, d’altra banda, podem accedir via Youtube, però que en situar-se just al costat de l’ “obra” (com estudiàvem a Història de l’Art a la Universitat de Barcelona), es converteixen en un “Update” brutal dels treballs.

L’atzar, les instruccions, les coreografies o les performances són aspectes amb els que els artistes estan treballant ara mateix. I aquesta relació amb el present, que formava part de l’exposició en la seva presentació a Estocolm, és el que s’ha obviat en el seu viatge a Barcelona o s’ha fet a la manera de petites pinzellades (veure treballs en vídeo de Janine Antoni o Tracey Moffat i Gary Hillberg, sense grans complicacions ni requeriments per a la seva instal·lació). I és una vertadera llàstima, perquè la performance és present a diferents programes expositius de la ciutat, com Fabra i Coats o la Fundació Tàpies, però no s’ha aconseguit marcar un recorregut real, és enllà de la menció dels diferents fulletons informatius de les mencionades institucions.