close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 octubre 2012
10_Alighiero_Boetti_Mappa-2.jpg
La cartografia del mapa al CaixaForum de Barcelona

“Vivim, morim, estimem en un espai quadriculat, (…) amb zones clares i zones d’ombra, diferències de nivell, escales, buits, relleus…” Amb aquesta reflexió, Michel Foucault ens recorda les semblances entre el transcórrer de la vida i el detallat anàlisis topogràfic d’un territori. Pot ser que sorgeixi d’aquí el nostre idil·li amb la cartografia. L’exposició “Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament”, que es va presentar CaixaForum fins el passat 28 d’octubre, indagava en l’obsessió per fragmentar la realitat, tant de l’espai físic com dels elements intangibles, per traduir-los i codificar-los sobre una estructura racional. L’àmplia varietat d’obres presentades -140 obres d’artistes dels segles XX i XXI- demostraven que l’afany d’apoderar-nos del món a través de la segmentació de l’espai ens ha portat a crear mapes de tot tipus, per representar fins i tot aspectes metafísics com els somnis.

En termes cartogràfics, el llenguatge mapa tradueix la realitat amb un suposat distanciament objectiu, que busca representar sense jutjar, tant sols recollint les dades per transmetre-les amb una exactitud científica. Però l’exposició es proposava rebel·lar com això és tan sols una part de la veritat. Els diferents àmbits de la mostra intentaven rebel·lar una estructura d’ordre lògic que el llenguatge cartogràfic imposa al món. Un ordre que quadricula el món segons les relacions de poder i de diferències culturals. El conjunt d’obres que composaven l’exhibició qüestionen les limitacions que això implica per la nostra percepció de l’entorn.

L’exposició es dividia en cinc espais que intentaven desglossar les diferents aplicacions de la cartografia dins de la creació artística. Els diversos espais representaven els elements del codi d’un mapa conceptual complex que descriu el terreny de la cartografia contemporània. El primer espai, “Cartografies socials i polítiques” suposava una crítica al discurs geogràfic, l’essència mateixa de la cartografia, i un punt de partida que encaminava l’espectador sense desorientar-lo. Per la naturalesa de les obres i la seva proximitat a la idea comú del mapa, resultava fàcil desxifrar el codi, per poder veure els diversos ordres polítics i socials existents que l’artista ha volgut ressaltar.

En passar al següent espai, “cartografies del cos”, l’aspecte conceptual de mapa adquiria un important protagonisme. Si bé és cert que els textos que acompanyaven cada secció incitaven a la reflexió, la informació que aportava l’exposició sobre cada peça resta el potencial i abast d’aquestes reflexions. De la mateixa manera, els següents tres espais, les obres s’allunyaven de manera decisiva del concepte comú de mapa per a mostrar l’abast de la cartografia com a eina d’investigació artística. La relació amb l’intangible és el que defineix la majoria de les obres que es presentaven als espais de “cartografies d’experiència i vida”, “cartografies de l’intangible” i “cartografies conceptuals”. Aquestes obres demostraven la necessitat de fer visible els mapes dels aspectes menys estudiats de l’experiència humana.

És precisament aquí on la paradoxa de l’exposició es rebel·lava, en intentar crear un pla tridimensional dels mapes contemporanis. En aquest sentit, la mostra era un exemple més de cartografia, una espècie de ruta topogràfica pels diferents usos artístics del mapa. Un pla configurat a partir de línies determinades no tant per les disciplines emprades, sinó per la lògica humana, que divideix i uneix segons els seus criteris, obstinada en categoritzar i comparar, fent del terreny de la cartografia un altre territori quadriculat i racional, quan el que busquen aquestes obres és qüestionar les línies rectes que la lògica imposa al món. El resultat era un recorregut a mode de mapa altament codificat, en el qual el transfons de l’exposició no transcendia per damunt de les obres.

A mesura que el discurs avançava, els interrogants provocats per la complexitat del llenguatge cartogràfic, s’acumulava i la quantitat de dades es multiplicava, complicant l’avenç de l’espectador per un terreny encara desconegut. A l’igual que en els mapes militars, normalment només desxifrables per algú versat, l’exposició introduïa idees profundes i amb un potencial enorme però de manera brusca, sense aconseguir un veritable enteniment per part de l’espectador. La informació visual era impactant i els textos explicatius són d’una alta qualitat, però la descripció dels elements que componen les obres i el missatge que cada mapa intentava comunicar es torna difós. L’objectiu de l’exposició de crear un aparador dels artistes contemporanis que usen el llenguatge cartogràfic es complia, però es trobava a faltar el plantejament i el potencial inicial.

Verónica Escobar Monsalve és una ànima inquieta amb cor digital i analògic. Les seves investigacions es centren en l’art i la cultura que barreja influències del món digital i pre-digital. Un art i una cultura capaç de reflectir la complexitat del món actual. Creu en l’extrema importància de l’esperit crític i que aquest es pot aplicar a qualsevol faceta de la vida, per difícil que sigui.

Media Partners:

close