close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 abril 2012
Deixeu que els infants vinguin a Hirst

Alba Mayol Curci

Damien Hirst a la Tate Modern. La suma d’aquests dos elements és una de les millors definicions del que és un blockbuster en art contemporani. La persona i el lloc. Milers de preguntes, comentaris, anàlisis, ràbia continguda i menys continguda apareixen en el moment que Damien Hirst més ho necessita. Si Dalí controlava els mitjans amb les seves frases carregades i el seu bigoti, Hirst ho fa amb el capital i un posat voluntari de gamberro gairebé estúpid.


El reflex dels diamants de “For the love of God” pinta les cares dels nens que s’abalancen sobre l’urna. Un d’ells adverteix que li falta una dent a la calavera, mentre un altre es pregunta on estarà el nas. Una nena molt aguda matisa que les dents són esgarrifoses. Una mare conscienciada demana una tarima per oferir millor visibilitat a la “gent petita”. El vigilant ronda molt a prop del vidre i indica amb la seva llanterna la sortida als esgarriats en la foscor. Tots estan contents i la majoria somriu.


Es deia a la premsa que Hirst mai faria quelcom tan burgès com una retrospectiva a la Tate. Però no ha estat així, i a més Hirst fa molt que va deixar de ser l’enfant terrible encimbellat per Charles Saatchi per a ser el blanc de totes les crítiques. Es miri on es miri, sembla ser que hi ha unanimitat. L’actual crisi financera global ja havia començat quan a Hirst se li va acudir boicotejar des de dins l’estructura a la qual pertany. “Beautiful inside my head forever”. El 15 i 16 de setembre de 2008 es va fer un parèntesi al local de Sotheby’s de New Bond Street per a que florís el lliure comerç més ultraliberal, i la compra-venda d’obres d’art de Hirst va alegrar el món. El món dels que seguien i segueixen tenint la possibilitat de gastar els seus diners en art. Hirst, veiem, sol ser sempre una alegria.


No ho va ser tant, però, per altres en el món de l’art, ja que el gest performatiu de Hirst de saltar-se el mediador galerista i tractar ell directament amb la casa de subhastes va ferir moltes sensibilitats. Es va sentir un cor de veus a la llunyania, veus silenciades pel pudor potser, però allà estava aquest “Oh” escandalitzat i pujat al cavall de la justa indignació. Les regles. La regla trencada era la comissió contra la qual suposadament anava el gest, el percentatge que s’emporta el galerista en vendre l’obra, en aquest cas Gagosian als Estats Units i White Cube (que avui és seva) a Londres. En unes declaracions el mateix artista carregava contra aquest abús, adduint que tothom guanya i qui menys s´emporta és el creador. Un acte de rebel·lia el seu, doncs.


Col·leccionistes de tot el món es van fer amb les 223 obres de la subhasta, que es va tancar amb 200,7 milions de dòlars, contra els 177,6 milions que havia calculat Sotheby’s. La xifra va sobrepassar el rècord aconseguit amb Picasso el 1993 quan es van vendre 88 peces per 20 milions de dòlars. L’argument de la comissió pul·lula en l’ambient, ja que com és fàcil deduir, Sotheby’s no fa la feina gratis i també s´emporta la seva part. El 25% dels primers 20.000 dòlars, el 20% dels següents 20.000 dòlars fins als 500.000 dòlars i el 12% de la resta de vendes. Realment poca cosa, tenint en compte la facturació total. La peça que va assolir el preu més alt en els dos dies de subhasta va ser “The Golden Calf,” el toro blanc conservat en formol, amb peülles i banyes d’or de 18 quirats i un disc també d’or sobre el cap, el preu del qual es calculava entre 15,8 milions de dòlars i 23,6 milions. L’obra va atreure 3 postors i finalment es va vendre per telèfon a un comprador que va pagar 18,6 milions de dòlars. Com es va comentar en el seu moment, va ser aquesta la seva primera retrospectiva.


Però el tema no s’havia de saldar només amb les vendes. El Wall Street Journal va córrer a posar les cartes sobre la taula tocant l’assumpte sense embuts: els experts del “mundillo” aclareixen que només en els casos d’aquells que ocupen el lloc més alt del mercat de l’art, on les vendes en subhasta estan garantides per la fama de l’artista, només en aquests casos l’intermediari (“middleman” fantàstica paraula) seria un anacronisme; només un grapat d’artistes com Hirst o Koons posseeixen la fama necessària, per tant els galeristes encara tenen un paper crucial en això. Aquest aclariment a corre-cuita barreja d’avís a navegants, aquest punt de nerviosisme mal camuflat, són reveladors d’alguna cosa que no acaba de quadrar ni a qui ho escriu. És el nerviosisme general de quan se senten tremolar els fonaments.


Això de carregar-se el missatger és el símptoma típic. La premsa en cor de tragèdia grega deixa per terra l’obra de Damien Hirst. Els col·leccionistes de tot el món es llancen a comprar les seves obres a qualsevol preu i milers de visitants omplen les seves exposicions i compren el seu merchandising. Aquests desencaixaments sempre són símptomes. Les crítiques a la premsa britànica a moments fan empal·lidir. Però no pel motiu correcte. Hirst no fa les seves obres, les fan ajudants als que maltracta. El preu de les obres de Hirst no es correspon amb el talent de Hirst. Allò important per Hirst és la idea i no la seva materialització. Hirst és un pirata. Hirst no és original. Potser Hirst fins i tot copiï. Hirst ven taurons en formol per 12 milions de dòlars quan tothom sap que un tauró dissecat és molt més barat. El gran èxit de Hirst com a artista és la manipulació. Hirst és sensacionalista i babau. Els seus títols són pretensiosos. El tauró podria tenir una mica més de sentit si almenys l’hagués caçat ell mateix. Les calaveres mexicanes sí que tenen alguna cosa a dir. Totalment mancat d’interès en general. Avorreix. Es repeteix.


És òbvia la facilitat amb què es desmunten aquestes crítiques. Podrien citar-se “genis” consagrats els ajudants dels quals participaven en la creació dels seus murals, comissionats evidentment per figures del poder establert. Però llavors l’art era artesania i avui l’artista és algú especial. Les persones especials ho fan tot elles mateixes. I, per descomptat, són originals. Quan es creia que els temes de l’autoria romàntica s’havien superat, s’havia llegit profusament a Benjamin, etc, topem de nou amb la reivindicació dels conceptes més tradicionals en relació amb la figura de l’artista. També sorprèn venint de crítics llegits i formats, segurament en llocs dels que només emana la més sublim “high culture”, és l’al·lusió al valor material de la peça en desproporció amb el valor comercial. És com si tots els anys que fa que funciona el mercat de l’art s’evaporessin, com si es visqués d’esquena a la realitat econòmica del mercat i, com a “El vestit nou de l’emperador”, es volgués seguir creient en l’òbvia mentida. Si es critica la desproporció entre valor material de la peça i valor comercial, no només el mercat de l’art, tot el sistema capitalista s’enfonsa. Com s’enfonsa tot l’art contemporani tal i com el coneixem: la idea i la seva materialització. Semblava que ja s’havia solucionat aquesta qüestió, que ja s’havien portat a col·lació les crítiques a les avantguardes i la inevitable evolució en la història de l’art com en la història de gairebé tot. Sembla estrany, i fins i tot un despropòsit, que els artistes ara treballin amb idees.


La repetició, l’avorriment, la falta d’originalitat, la ressonància (pseudo) teòrica. Aquest és Hirst i aquesta és la grandesa de Hirst. Com escrivia un crític molt enfadat, Hirst i Koons plegats penjaran junts enviant un missatge uniforme de la nostra decadència fin-de-siècle. Aquest és el point. La materialització més fàcil amb la teoria més pretensiosa. I ara baixem els ulls a terra i diguem amb la boca petita que aquest binomi no es dóna en l’art contemporani. Que de fet no es dóna en la societat occidental en general. Diguem que ens és aliè. Que som profunds i veritablement compromesos. “Banality as Saviour!” proclamava Koons. Salvador o no, allò superficial, fet de plàstic i buit ens interpel·la irremeiablement. I en comptes de passar pàgina potser seria honest i cínic alhora, un gest impossible, acceptar cert grau de bellesa en aquest paisatge desolador.


Hirst contraataca amb les mateixes armes que li ensenyen els seus mestres. Retorna un reflex. Fa art amb allò més baix però es fa passar i acaba sent allò més alt. Però, per descomptat, no enganya a ningú. És suficient sentir-lo parlar per veure la seva maniobra massiva. No dona la murga, es veu nerviós, contesta evasives i obvietats que de tan absurdes fan gràcia i sense embuts treballa amb el seu personatge de gamberro de Leeds. La seva genialitat és l’absoluta vacuïtat del seu discurs. És important subratllar la paraula “absoluta”. Si això és així, cal explicar la rellevància de la seva obra?


Amb la predisposició adequada i atenció, la retrospectiva de Hirst a la Tate és un continu de sensacions, entre parc temàtic i visita al cementiri indi. Produeix una varietat d’estats entre el fàstic profund, un pèl d’indignació, diversió fast-food, embafament, mareig, pics d’exaltació i eufòria visual. Encara que una de les coses més fascinants és sempre l’observació de l’altre. Els seriosos saberuts contemplant en silenci es barregen amb els visitants descreguts i les seves rialles, i se sumen a la gresca general els abundants nens. És sorprenent observar com en família nens i grans contemplen absorts les lliçons d’anatomia dels animals seccionats. Els pares assenyalen amb el dit i els petits miren descobrint els secrets de la natura ja apuntats al cole. De tant en tant algun “Amazing!” irromp en la comunió d’elegits que després de les cues interminables han aconseguit a les 12 del migdia una entrada per 14 lliures per a les 5 de la tarda. Hirst no fa mal a ningú. Una de les obres que més crida l’atenció a tots els públics és sens dubte “Loving in a world of desire”: una pilota de platja gegant suspesa per un raig d’aire sobre una caixa pintada de colors.


En un gest d´”obertura popular” als que són donades algunes institucions culturals, els que no puguin o vulguin pagar per una entrada i els que simplement passin per aquí també podran participar en l’experiència. D’una banda la calavera, en un muntatge en l’apoteòsica Turbine Hall, aquest nom tan madmax, consistent en un cub negre, que no conté una icona religiosa exòtica com les que poden portar-se d’estranquis al British Museum (o potser sí, una cosa semblant) sinó les restes d’una persona morta amb 8601 diamants enganxats. De encara més fàcil accés, a la mateixa via pública davant de l’entrada principal de l’edifici, l’escultura gegant d’un model d’anatomia humana, “Hymn”. Algú ha escrit amb esprai lila “Occupy” en un costat de la part inferior de l’escultura.


I de nou aquesta incomoditat latent ens retorna als fonaments esquerdats o les arenes movedisses o qualsevol altre símil gastat. Totes les bones intencions del món que provinguin de les produccions dels artistes no faran desaparèixer les cases de subhastes, les galeries i les seves comissions, els col·leccionistes-inversors, el blanqueig de capitals, les institucions públiques injectades pel capital privat, l’etern debat sobre l’artista subvencionat, l’etern debat sobre els preus de les obres d’art. L’assumpte dels diners és inherent i central en l’art, no veure-ho així és ingenuïtat o interessos d’un altre tipus. No ha de ser-ho, aquesta és una altra cosa, pot no ser-ho. Però enfront de l’existència sòlida i inamovible d’una cosa anomenada mercat de l’art, hem de seguir fent veure que ens escandalitza?


Davant d’aquesta pintada a la qual tots, especialment els nens, responien amb moltes ganes posant per als seus pares davant els intestins i la melsa, la pregunta és si no hagués estat més proporcional a la barbàrie capitalista una pluja de pedres, un intent d´acabar amb l’estàtua, volar-la en mil trossos, un crit al timpà per rebentar-lo, no xerrameca, que es suma a la llarga, pesada i inesgotable xerrameca al món de l’art de l’estil “Un altre món és possible”. Es recorre al la bondat amb una facilitat sorprenent, pocs accepten la bestial contradicció inherent al món de l’art quan vam començar a entrar en el detall dels diners. I aquí apareix l’amic Hirst, el ximple, babau, pirata, manipulador, mancat de tota originalitat, el Hirst que fa carotes davant la premsa, qui ho ha posat tot sobre la taula. Tot el peix. I llavors tots a escandalitzar-se i a esquinçar-se les vestidures. Les cares vermelles perquè la pantomima se sosté menys que mai. Quanta retòrica deixaria d’escriure’s, quants exercicis de legitimació. És crisi econòmica i de valors, que sí, que està tot molt malament.


L’art/mercat de l’art seguirà mentre segueixi havent-hi fortunes, ja que aquesta és part de la seva naturalesa, quelcom econòmic. L’art fora d’aquí, d’aquest mercat, seguirà existint perquè aquesta és la seva naturalesa també, quelcom humà. Mai hi ha hagut ni hi haurà compartiments estancs ni és vàlid el pensament únic de bons i dolents, que sempre ve des de dalt. Quan s’observen les obres de Damien Hirst la part més incòmode s’obre pas entre ressonàncies a “social”, “emancipador”, “transversal”, “outputs” i “inputs”. Què fem amb tot això? Com es diu per aquí, “keep calm and carry on”. Damien Hirst segur que és bona persona i gràcies a ell les noves generacions aprenen veritats sobre el món i, a sobre, gaudeixen molt.

Alba Mayol Curci és artista i filòloga. Investiga narratives perifèriques en les quals mecanismes emocionals poden funcionar com un activisme.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)