Del text al gest i altres especulacions lingüístiques

La poesia precedeix l’escriptura en la història i no és estrany: els versos breus i els ritmes fàcils de memoritzar permetien la transmissió de lleis, costums i consells entre subjectes d’una mateixa societat. Així, abans del desenvolupament de l’escriptura, era la memòria humana allò que garantia la supervivència d’una llengua que, conseqüentment, portava implícita unes tradicions i una identitat històrica. Amb l’expansió de l’escriptura els usos de les diferents formes de llenguatge van canviar: la poesia ja no té una finalitat funcional i les lleis i normes no es redacten de manera clara i entenedora, precisament. Quan les societats occidentals han dominat l’escriptura, la memòria humana s’ha vist més descansada i la consciència d’oralitat ha perdut força. D’altra banda, ens hem trobat amb noves dificultats, com ara la comunicació entre subjectes i màquines, que fins a dia d’avui gairebé és només possible per mitjà del text escrit amb el teclat (fent referència a l’ús general de l’ordinador).

L’any 1955 es publicava “La pluie et le beau temps”, de Jacques Prévert, en el que, entre altres, s’hi troba el poema “L’amour à la robote”, que narra l’amor que un home sent per una màquina a la que escriu cartes. La manera de comunicar-se amb ella és l’escriptura, tal i com també passa en la relació entre el personatge A-LYSS319 i algú que la controla. Ella és la protagonista de l’obra també titulada “La pluie et le beau temps”, dirigida per Tuixén Benet i estrenada recentment a l’Antic Teatre. Viu en un cubicle, encallada en el que sembla l’escenografia d’alguna pel·lícula de ciència ficció de fa tres o quatre dècades. No parla però entén el text i escriu per comunicar-se amb algú que li respon amb missatges de veu.

En el món en el que se’ns la presenta, una societat de criptògrafs ha pres el control i l’ordre i està intentant substituir l’escriptura pel gest. La tasca d’A-LYSS319 és la de traduir uns textos a moviments corporals. Ha estat entrenada per això, tant dins la història que protagonitza com a la vida real, i és que la ballarina que la representa, Andrea Just, i Benet van idear un codi per expressar les lletres amb gests i així poder construir moviments encadenats que són paraules. Concretament el que l’espectador veu en forma de danses, són poemes del llibre de Prévert que sols podran ser “llegits” per aquells que entenguin el codi d’A-LYSS319. Per l’espectador és com si poguéssim trobar una determinada bellesa en la cal·ligrafia o en la disposició d’un text, quedant-nos amb la seva imatge i sense necessitar aprofundir en el seu significat. Tot va bé fins que A-LYSS319 trenca les normes del codi, fa nous moviments que el sistema no entén i aquest l’amenaça amb desactivar-la.

Baudrillard va dir en una entrevista l’any 1996 que li costava treballar amb l’ordinador perquè tot el què veu a la pantalla és un text en forma d’imatge a la que ha d’entrar, i és aquesta entrada el que li costa. Es fa estranya la resposta si entenem que des dels inicis de l’escriptura el llenguatge va ser convertit a text: un codi visual que el representa. Per això no és res propi dels ordinadors el fet que el llenguatge sigui una imatge perquè l’escriptura comporta aquesta condició des del seu origen. De totes maneres, és evident que existeixen altres sistemes amb els quals podem comunicar-nos i que no passen per la grafia o pel text. La llengua de signes n’és un exemple, com també ho seria el codi d’A-LYSS319. ¿Però seria possible un món silenciós en el que les màquines no entenen el text sinó una sèrie de moviments corporals que realitzen els humans? o, tal i com passa a la pel·lícula “Her”, que persones i màquines ens poguéssim comunicar de forma oral amb naturalitat? En cas que això succeeixi, ¿es veurà afectada d’alguna manera l’escriptura, tal i com ara la coneixem? Sigui com sigui, els llenguatges porten implícita l’expressió de la història del poder i el control de la nació que els ha desenvolupat, i especular sobre un possible llenguatge hegemònic comporta, també, especular sobre un tipus de polítiques concretes gens inofensives, tal i com es representa a “La pluie et le beau temps”.